La ira és un pecat capital, però tanmateix, és una sensació real i humana, i el que és civilitzat és expressar-la de la forma adequada, i no reprimir-la.
Un bon dia, la meva mare es va posar malalta, i no es veia en cor de llevar-se del llit. Vivia amb el pare i amb la meva germana. El meu germà i jo ja havÃem marxat de casa.
La meva germana va trucar và ries vegades al metge de capçalera, que la va visitar a casa, i primer li va diagnosticar lumbà lgia. Com que no millorava, més aviat al contrari, i la pesada de la meva germana insistia, el metge va avenir-se a tornar un parell de vegades més, però no li trobava res. Potser coneixia una mica la turmentosa història de la fugida del meu germà de casa, o potser és una situació frequent en dones que són als volts de la seixantena i van veient com la casa es buida, però al metge se li va acudir dir que la mare, la única cosa que tenia és que volia cridar l'atenció.
La meva germana, que tira cap a hipocondrÃaca, no va estar gens d'acord amb el diagnòstic, però tampoc no sabia què fer.
Un dia va empitjorar sobtadament, i el pare em va trucar des de la Vall d'Hebron que a Urgències li havien dit que millor que li fessin unes anà lisis.
La mare, quan em va veure arribar, li va saber greu que m'haguessin fet venir, va dir que jo havia de ser amb les meves filles, i que ella ja se'n sortiria. A mi, al primer moment, em va fer patir veure-la al passadÃs en una camilla; resultava que no hi havia llits buits, i trobaba una mica fora de lloc que la mare s'hagués d'estar en aquelles condicions, com si no li poguessim pagar un bon hospital.
Al cap d'unes vint-i-quatre hores, allò si que va ser el pitjor moment de la meva vida, ens van dir que es moria. Tenia cà ncer, un cà ncer tan generalitzat, que quan em pregunten de què era no ho sé respondre, perquè quan li van fer les anà lisis s'havia extès per els pulmons, els ossos, el cervell i no sé per on més.
Tres setmanes després es va morir.
Hi ha moltes coses per explicar d'aquelles tres setmanes, algun dia ho faré. Em va torturar molt de temps el dubte de si havÃem d'haver-li dit que es moria, és un dilema ètic molt difÃcil i que no te una resposta única.
Quan es va morir em vaig quedar tan buit que no tenia esma per res, i no vaig arribar a parlar mai amb el metge que deia que volia cridar l'atenció.
L'òpinió més racional és que vaig fer be. No hagués resolt res. El metge es va equivocar, sÃ, però feia ja molts mesos que la situació era irreversible, i encara que l'hagués enviat a Urgències la primera vegada, hagués mort igualment. No ho va fer expressament, és clar, i tothom s'equivoca. Els metges no són deus, són humans que miren de aliviar les desgrà cies de la vida, però no ho poden tot. I haver parlat amb ell només m'hagués reobert la ferida, la gent quan es sent atacada diu coses que fan mal, ves a saber si ens hagués acusat de no haver-la cuidat prou.
Què li diria, si el tingués al davant? Senyor metge, ja sé que tothom s'equivoca, ja sé que no hi havia res a fer, ja sé que el desenllaç feia molt temps que estava escrit, però, facim cas, si fa gaire sovint equivocacions com aquesta, faci's un favor i plegui, perquè vostè no serveix per metge, senyor, vostè s'ha equivocat d'ocupació, hi ha moltes feines més enllà de d'aquesta per la que vostè no està preparat.
Hagués servit d'alguna cosa, fer això? Doncs sÃ, jo crec que sÃ, hagués valgut molt la pena, i me'n penedeixo de no haver-ho fet. La rà bia et queda a dins i ves a saber si no li ho fas pagar algú que no s'ho mereix.
A la història del cocodril també hi ha molta gent que fa mal, i tinc la intenció de no quedar-me callat aquesta vegada. Que per a alguna cosa ha de servir l'experiència.
No es pot diagnosticar quan no existeixen  signes o simptomes de malaltia.
He vist el patiment i la prolongada i llarga degradació que provoca el cà ncer, i finalment la mort. Això si que t'enrabia, i maleixes a déu  per eixa angunia tan llarga, per tanta esperança malmesa i tant de patiment de vades, quan a la fi sols restava la mort. Tant de bo tot hagués acabat en tres setmanes.
Alguns metges poden previdrel, evitar-lo, diagnosticar-lo, curar-lo o paliar-lo.
Però també és cert què la mort és una llei natural què esdevé tard o d'hora i què encara no la curen el metges i si fos aixà estariem tots d'empeus amb un espai de menys d'un metre quadrat si no ens morirem.
Encara és més greu quan equivocant-se fan més mal al pacient què la malaltia què pateix, de ahà la dita que de vegades és pitjor el remei que l'infermetat.
La medicina és una professió que sovint fa negoci de la malaltia i la mort, de vegades la vida sempre té un preu o desde Fidel Castro al darrer Papa Joan Pau II.