Qui ho sap
si Hel·lena era bella?. Però Homer diu que tothom ho deia, que era la dona mes
bella que mai hagués existit, i el mite d’Hel·lena ha arribat fins a nosaltres
a través d’aquest pas estret, de la paraula d’un sol home de qui no tenim cap
dada biogràfica, ni sabem on va néixer, ni si era cec com es diu, ni si va existir
tan sols.
Però no va
caldre esperar fins a que Heinrich Schliemann excavés un turó
sospitosament retallat i trobés les
restes de la Troia
d’Hel·lena.Ja tothom havia donat per
fet que Hel·lena era la mes bella sense discussió.
El mon grec
antic és fascinant, els deus eren humans sense deixar de ser deus, compartien
les nostres febleses i passions, eren concupiscents, irats, compassius i
borratxos. El pare d’Hel·lena, el mateix Zeus en persona, penjat de la Némesi, perseguia aquesta arreu; i si ella es transformà
en oca per evitar-lo, ell ho feu en cigne per a poder muntar sobre el seu llom
alat i fecundar un ou seu. De l’ou de Némesi, la amant, trobat per Leda, esposa
legal de Tíndar, rei d’Esparta, en
nasqué Hel·lena, la bella.
Zeus feu
d’Esperit Sant i Tíndar de Josep. Leda ni s’immutà, perquè ja tenia dos nois, Castor
i Pólux, que encara pengen del cel, i una noia, Clitemnestra, instigadora involuntària
del complexe
d’Electra o de l’envejade penis,
segons Jung.
Però
Hel·lena era el resplendent objecte del desig, tots els herois grecs la volien
-perquè en aquell temps encara hi havia herois- i son pare pactà amb els herois,
i fou triat enManel, dit aleshores
Manelau, i la resta s’hi conformaren -perquè en aquells temps encara hi havia
homes honorables- i acataren la decisió i juraren defensar-la sempre.
Per tant,
quan Paris el presumit se l’emportà en absència de Menelau, s’armà Troia. I la
bella Hel·lena papallonejà amb Paris, i aquest per a qui les deesses Atenea,
Hera i Afrodita ja s’havien disputat entre elles, la portà a l’hort. I hagué de
ser el germà, Hector, el bon espòs, el bon pare, el guerrer valent, el noble,
quicomanés la defensa contra els irats
herois grecs embarrancats durant nou anys a les platges i només abrivats quan
Aquiles, el cap dels mirmidons, es prengué com una afronta personal la mort
d’un sol home, amic seu, desprès de veure’n caure milers, i matà Hector. I Ulisses -Odiseu-, l’astut, per acabar-ho de adobar, s’inventà els cavalls de fusta, precedent dels de cartró -ara ja en desús-
i encunyà l’expressió Cavall de Troia per referir-se a les mes vils
ensarronades polítiques, empresarials i informàtiques. Mentre alteres combatien
per una fidelitat, Paris i Hel·lena, s’ho passaven d’allò mes bé.
Desprès de
que Menelau recuperés a la esposa infidel i li passés per el cap exercir
violència de gènere –aleshores no es deia així ni estava mal vist- ho deixà
estar, no pas perquè fos clement sinó perquè estava enconyat d’Hel·lena, la
bella Hel·lena, i encara li va fer una filla, Hermion. Però estava vist que
Hel·lena no servia per a mare i l’abandonà als nou anys. Al morir Menelau, els
fills van enviar la madrastra Hel·lena a pastar fang, i anà pastar a Rodas, a
casa una amiga, Polixe. Antiga amiga, vídua d’un soldat grec mort al setge de
Troia, vídua per culpa d’Hel·lena. Polixe no la perdonà i d’alguna forma es
desfeu d’ella, ofegant-la, penjant-la .
Hel·lena era
bella, la mes bella, i va exercir com a tal tota la vida, i si els homes
d’aleshores varen embogir per ella, els d’ara creuen la història, certa o no, i
embogeixen per una Hel·lena-mite sense carn ni ossos, en paper couxè, en DVD,
la que trepitja una estora vermella a Cannes, una Madona novaiorquesa o una
venus d’Urbino, la veïna del tercer segona, o l’amor que ha estat i ara no és.
Els herois
son morts, era el seu deure morir per fidelitat. Ulisses, l’espavilat, l’astut
va arribar a Ítaca i la va urbanitzar. Les filles que Hel·lena no va
engendrar,fan de models i posen artísticament nues. Paris va morir per un tret
de Filoctetes en la disputa dels millors revolts de la carretera on situar les
seves noies
La resta del
mascles mortals que no son deus, somien Hel·lenes, sense somnis moririen de
realitats.
Voldria recomanar efusivament el llibre Tres poemes dramàtics, de Iannis Ritsos, que acaba d'editar L'Albí en versió de Joan Casas. Una de les protagonistes és, precisament, Helena. Com diu el traductor, Ritsos se'ns adreça amb veu de dona, "des d'algun singular replec de la història on el món antic i el modern, el mite i la memòria recent, conviuen amb una normalitat absoluta". No us el perdeu.
carme.laura |
dilluns, 26 de març de 2007 | 22:22h
Has llegit " Las bodas de Cadmo y Harmonia", de Roberto Calasso?. (L'edició que tinc del 90 és en castellà). És una obra recomanable , especial, culta...un assaig insòlit. Bona nit!.
Voldria recomanar efusivament el llibre Tres poemes dramàtics, de Iannis Ritsos, que acaba d'editar L'Albí en versió de Joan Casas. Una de les protagonistes és, precisament, Helena. Com diu el traductor, Ritsos se'ns adreça amb veu de dona, "des d'algun singular replec de la història on el món antic i el modern, el mite i la memòria recent, conviuen amb una normalitat absoluta". No us el perdeu.