Estic llegint aquests dies alguns dels molts llibres que s'han escrit els darrers anys sobre el pensament polític i la figura de Jordi Pujol. El d'Ignasi Riera Jordi Pujol Llums i ombres (2001) , el de Baltasar Porcel i Josep Faulí El llibre roig de Jordi Pujol o L'Antologia política de Jordi Pujol a càrrec d'Albert Alay (2003). És possible que aquesta passió sobtada que m'ha entrat, sigui motivada per un cert desconcert sobre la situació present, i també per la necessitat d'entendre que ha passat a Catalunya en aquests darrers trenta anys.
Una de les moltes coses de les quals m'estic adonant és que el nacionalisme no el va inventar Jordi Pujol, però el nacionalisme català tal com l'hem viscut una bona part dels catalans en les darreres dècades almenys si que el va reinventar o reformular l'expresident. I ho va fer a partir de la pròpia experiència, molt personal i molt lligada a un ideari o a un sentiment on es barrejaven sovint els elements religiosos i els polítics.
Aquesta barreja sempre es complicada perquè el resultat es confús i l'acceptació d'aquest resultat acaba massa lligat a la persona que el representa. És una qüestió de fe més que no pas de raó. No estic dient que Pujol fos un polític irracional o antiliberal o antidemocràtic, simplement que en el discurs cara endins (no en l'europeu) el seu llenguatge movia a una acceptació que tocava el sentiment, la fibra emotiva, el mite ...
Em sembla que per això li és tan difícil a Convergència sortir de l'atzucac. No li serveix de res continuar explotant aquesta fibra (Estimar Catalunya...) perquè aquesta anava lligada sobretot a una persona que estava convençuda des dels 12 anys que tenia una missió ben clara en la seva vida: aixecar el país. Li cal a Convergència convertir en comunicable el seu missatge que no és tant una qüestió de fe, com una qüestió d'interès que afecta a un conjunt ampli de la població: ens convé més sobirania, potser fins i tot ens convé tota la sobirania. Sinó continuarem situant el nacionalisme en termes religiosos amb sants, credos, heretgies o fogueres i amb una part de la població cada vegada més "descreguda" que no entén quan parlem de segons quines coses.
Amb tot continuo admirant Pujol però sobretot l'europeista de tall federalitzant i aquell que parla ara sense la pressió constant de sentir-se el Moisés català.
Aquesta barreja sempre es complicada perquè el resultat es confús i l'acceptació d'aquest resultat acaba massa lligat a la persona que el representa. És una qüestió de fe més que no pas de raó. No estic dient que Pujol fos un polític irracional o antiliberal o antidemocràtic, simplement que en el discurs cara endins (no en l'europeu) el seu llenguatge movia a una acceptació que tocava el sentiment, la fibra emotiva, el mite ...
Em sembla que per això li és tan difícil a Convergència sortir de l'atzucac. No li serveix de res continuar explotant aquesta fibra (Estimar Catalunya...) perquè aquesta anava lligada sobretot a una persona que estava convençuda des dels 12 anys que tenia una missió ben clara en la seva vida: aixecar el país. Li cal a Convergència convertir en comunicable el seu missatge que no és tant una qüestió de fe, com una qüestió d'interès que afecta a un conjunt ampli de la població: ens convé més sobirania, potser fins i tot ens convé tota la sobirania. Sinó continuarem situant el nacionalisme en termes religiosos amb sants, credos, heretgies o fogueres i amb una part de la població cada vegada més "descreguda" que no entén quan parlem de segons quines coses.
Amb tot continuo admirant Pujol però sobretot l'europeista de tall federalitzant i aquell que parla ara sense la pressió constant de sentir-se el Moisés català.
Moisés és
el personatge històric que admiro més, perquè
ell i el poble jueu, caminant, van descobrir dues coses una, el
sentit de poble; l'altra el sentit religiós, l'acceptació
profunda i transcendent de la paraula. Fins alehores Déu havia
estat sempre alguna cosa- un animal, el sol, un roc, un arbre, la
tempesta, el llamp...- però Moisés diu que “Déu
no és res i Déu és tot” i al tabernacle jueu
no hi ha res. p 147-148