iluro |
dilluns, 19 de març de 2007 | 22:46h
L'article d'avui d'en Vicent Partal, Què volen dir quan diuen realisme?, és una magnífica anàlisi i explicació de moltes coses que succeeixen en la política general i en la política catalana actual en concret.
Sintetitza molt bé aquella sensació que ens queda quan es demana qualsevol dret i se'ns respon que siguem realistes amb la societat i la situació en què ens trobem.
Quan se'ns diu que siguem realistes no deixa de significar que hem de continuar essent submisos, acceptar que som espanyols, que no podem assumir qüotes més altes i seguir les polítiques que ens venen dictades.
Aquest discurs s'ha usat moltes vegades per part dels polítics i, sobretot, pels mitjans de comunicació, inculcant mica en mica el realisme que els hi convé.
Del text d'en Partal, em quedo amb la frase de conclusió i l'exemple per explicar-ho. Real; com la mateixa vida:
Sintetitza molt bé aquella sensació que ens queda quan es demana qualsevol dret i se'ns respon que siguem realistes amb la societat i la situació en què ens trobem.
Quan se'ns diu que siguem realistes no deixa de significar que hem de continuar essent submisos, acceptar que som espanyols, que no podem assumir qüotes més altes i seguir les polítiques que ens venen dictades.
Aquest discurs s'ha usat moltes vegades per part dels polítics i, sobretot, pels mitjans de comunicació, inculcant mica en mica el realisme que els hi convé.
Del text d'en Partal, em quedo amb la frase de conclusió i l'exemple per explicar-ho. Real; com la mateixa vida:
És en aquest marc que no s'hi val, a vendre el presumpte 'realisme' com una virtut. En aquest sentit a Itàlia fa uns quants anys va causar un gran impacte una resposta de l'aspre i inquietant Giulio Andreotti a un periodista massa persistent: 'Mireu: quan un polític proclama que cal més realisme allò que en realitat diu als seus electors és que ja poden oblidar tot quant els ha dit fins aleshores amb la finalitat primordial d'arribar on és'.
