A la nostra candidatura, que va triar la Junta Directiva, hi havia un 33% de dones, i ara ens cal arribar a un 40%. Això vol dir que dels 17 candidats, i candidates, hem d'augmentar en dos el nombre de fèmines. Ho farem.
Ho farem, obeint les senyores i senyors congressistes, que aproven lleis que no resolen res però els fan quedar la mar de bé. I és que, fins i tot els meus companys del Congrés, no s'oposan a normes que no resolen les qüestions de fons i que només serveixen per a la foto i glòria del president del Govern, aquesta mena de governant d'actituds farisàiques anomenat ZP.
A la nostra Junta, la opinió de les dones és unànime. Elles, que són professionals, mares de família, joves, o més grans, diuen que exerceixen la seva professió gràcies a la seva vàlua, al seu esforç i a les seves decisions.
No els agraden les quotes. S'imaginen que a la judicatura, a les oposicions a l'ensenyament, a la policia....haguéssim de valorar més el sexe que l'esforç d'haver-se preparat? s'imaginen una prova del MIR per quotes?
Els governs intervencionistes són, en general, populistes i demagogs. Ahir, una regidora socialista, molt capaç per cert, em defensava la mesura dient que les dones "cobraven menys que els homes"....quan li vaig dir que aquesta llei no arreglava aquesta injustícia, va assentir amb el cap, i vam canviar de conversa.
Aquesta llei, entre altres coses, disposa com ha de ser un Consell d'Administració d'una societat de particulars, imposant quotes. A aquest ritme, ens acabaran dient quants plats hem de rentar cada un, i quantes camises ens toca planxar per banya...
El que té de bo la llei, relatiu als permisos de paternitat, només necessita d'un decret del govern. No necessita de tramitacions llargues...si és que realment es busca l'eficàcia, i no només el lluïment.
La paritat, la igualtat, no es regula amb quotes (només). S'assumeix lliurement, a les parelles i a les organitzacions. La meva dona, em criticava l'altre dia que se celebrés el "dia de la Dona treballadora", i em deia que, si érem iguals, per què no celebràvem, totes i tots, el dia dels treballadors, l'1 de maig.
Trobo que podria tenir raó. I, a risc que algunes em puguin llançar dards, em proposo fer sentir, també, la veu de les dones, moltes, que no creuen en quotes i sí en el seu esforç. I que reclamen, i reclamem, una conciliació d'horaris laborals per poder fer efectiva la igualtat de tasques a la llar. Aquest acord sí que és fonamental. Que sindicats, empreses i governs, arribin a pactar en favor de les famílies, de tot tipus, que hi ha en aquest país.
La Llei que s'ha aprovat es queda a la superfície, però no aborda la qüestió de fons.
Hi ha un pensament "políticament incorrecte", de moltes dones, de moltes parelles joves, que no es fa sentir. I crec que val la pena que, sigui majoritari o no, s'escolti.
I que la majòria dels politics segueixen les directrius de partit o del president o ex-president.
On és suposa que es treballa en equip i solen prendre decissions més o menys consensuades.
No és pas una decissió tècnica, com en el cas dels events esportius, en cas de no hi haure disferències entre sexes. Les dones acabarien destacant amb gimnasia ritmica i els homes amb alçament de pes.
O amb el joc d' equip com el futbol s'aplicara la paritat i s'obligara a jugar amb paritat, això sí l'espectacle tindria molt més morbo.