joanvila |
dilluns, 19 de març de 2007 | 09:08h
Aquests dies el canvi climàtic està sent tema de portada dels diaris. S´ha presentat el consens dels científics sobre el pes de l´autoria humana en el canvi climàtic que estem vivint. Alhora s´ha intensificat la informació sobre els efectes del canvi climàtic en les dècades futures. En el món de l´energia no ha suposat cap notícia; ja se sabia i ja ens afectava. Fa anys que es treballa amb la certesa que els gasos CO2, derivats de cremar combustibles fòssils són també responsables de l´efecte hivernacle a la Terra. Aquest efecte hivernacle deixa passar els raigs infrarojos del sol entre l´atmosfera, però no deixa sortir el seu reflex, escalfant l´espai entre la terra i l´atmosfera. Talment com ho fa un vidre.A principi dels anys 1990 la Unió Europea treballava pel desenvolupament d´un nou impost per resoldre les emissions de CO2. Aquesta taxa s´havia de posar sobre qualsevol generació de gas hivernacle; era fàcil de realitzar pel fet que havia de gravar els combustibles. Era una mesura que afectava tota l´economia, però sobretot als sectors que consumien més energia. Per evitar que l´efecte de la taxa frenés l´economia i la productivitat del territori de la Unió, la mesura havia de ser neutra des del punt de vista fiscal, és a dir, que no havia d´augmentar la pressió fiscal. Per fer això, els ingressos que els estats de la Unió obtindrien de la mesura s´havien de descomptar d´altres impostos, fent el procediment neutre per a l´economia. També calia prendre actuacions per protegir els productes fabricats dintre el territori de la Unió dels de fora de les fronteres que no tenien la taxa sobre els seus productes; s´havia de crear un nou aranzel que gravés els productes externs amb la mateixa taxa que el CO2.
Quan vaig començar a conèixer de prop el món de l´energia a l´any 1992, em va sorprendre aquest plantejament, ja que no sabia la gravetat de l´efecte hivernacle. M´agradava la mesura pel fet que era ortodoxa, de manual, i afectava el conjunt de l´economia. Em preguntava quins serien els impostos que baixarien i hi veia una oportunitat excel·lent per modernitzar l´economia. Jo estic a favor dels impostos amb destí prefixat, però d´això en parlarem un altre dia. La mesura no va avançar. Va xocar contra el moviment de globalització, contra la creença que el comerç ha d´estar obert i que no hi ha d´haver barreres aranzelàries. De fet va xocar contra l´ona conservadora dels Estats Units que encara dura avui, tot i que amb menys força.
La Unió Europea va buscar un altre mètode per frenar les emissions de gasos hivernacle: va sorgir el protocol de Kyoto, protocol de l´ONU al que els estats s´afegien de forma voluntària i que obligava als adherits a limitar l´augment de gasos hivernacle prenent com a base les emissions de gasos de l´any 1990. A aquest protocol tampoc s´hi va afegir Estats Units ni Xina. Estats Units, perquè fins ara havia negat que l´efecte hivernacle fos degut a l´acció humana. Xina perquè reivindica el mateix dret al desenvolupament que els països occidentals.
No podem pas dir que les coses siguin optimistes. Molts països eviten fer un esforç que signifiqui una pèrdua de valor econòmic. Espanya mateix no fa els deures als quals es va comprometre amb la velocitat adient; el nostre compromís és no superar en un 15% el llindar de gasos emesos l´any 1990. I avui estem més enllà del 50%. Per aplicar el protocol de Kyoto s´ha afectat 6 sectors empresarials responsables del 40% de les emissions de gasos; aquests sectors són la generació elèctrica, la refineria de petroli, la indústria química, el ciment, la ceràmica, i el paper. A aquests sectors els han assignat una quantitat de CO2 i la que necessitaran en el futur l´hauran de comprar en el mercat internacional.
Sorprenentment l´emissió de gasos hivernacle a Espanya no frena. He dit sorprenentment per ser polit. S´ha actuat sobre el 40% de les emissions. Però el 60% restant s´ha de frenar amb mesures que han de prendre els polítics afectant el transport, la calefacció, l´enllumenat... Qui és l´ingenu que pensa que amb actuacions polítiques puntuals es poden abaixar les emissions de CO2? Això és missió impossible, sobretot perquè els polítics prenen decisions mirant les enquestes electorals i difícilment en prendran moltes que siguin impopulars.
Un filòsof descriu la situació dient que anem en un autobús sense conductor a gran velocitat dirigit a precipitar-se contra una paret. És un bon símil per dir que avancem en aquest aspecte sense valors adients.
Aquests valors no han de ser només de conscienciació personal, de bona fe, de bona voluntat. En una societat on tot es mou per paràmetres econòmics els valors han de ser forçosament econòmics. Frenar l´emissió de gasos hivernacle amb el protocol de Kyoto mica en mica, a pessics, esdevé una bajanada. Frenar el creixement de gasos implica canvis socials i econòmics de gran envergadura, com viure a la vora del treball per evitar desplaçaments, com deixar de fer desplaçaments innecessaris (anar a comprar tabac des de Londres a Girona perquè el vol és més barat que la diferència de preu en el tabac), com escalfar i refredar de manera ineficient i en excés (anar conill a casa perquè l´anunci de la calefacció de Gas Natural ho permet), com tenir cotxes de gran potència i de molt pes (els Cayenne i els Touareg ens fan sentir segurs), com utilitzar en excés embalatges i bosses de plàstic,...
El que estic reclamant, la taxa sobre el CO2, és una revolució cultural, social i econòmica, cosa que només es pot fer implicant a tots i a cadascun dels elements de l´economia. Té l´avantatge que obliga als estats que creuen que tenen el dret de no reduir els gasos de CO2. Si volen vendre a Europa o als països amb la taxa de gasos hivernacle hauran de pagar la taxa quan entrin al seu espai econòmic, talment com quan teníem els aranzels fa uns anys. És una mesura que obligaria a tercers països a adoptar els mateixos criteris de reducció de gasos hivernacle que nosaltres. Una mesura que no depèn de les possibilitats polítiques del moment.
No podem pas dir que les coses siguin optimistes. Molts països eviten fer un esforç que signifiqui una pèrdua de valor econòmic. Espanya mateix no fa els deures als quals es va comprometre amb la velocitat adient; el nostre compromís és no superar en un 15% el llindar de gasos emesos l´any 1990. I avui estem més enllà del 50%. Per aplicar el protocol de Kyoto s´ha afectat 6 sectors empresarials responsables del 40% de les emissions de gasos; aquests sectors són la generació elèctrica, la refineria de petroli, la indústria química, el ciment, la ceràmica, i el paper. A aquests sectors els han assignat una quantitat de CO2 i la que necessitaran en el futur l´hauran de comprar en el mercat internacional.
Sorprenentment l´emissió de gasos hivernacle a Espanya no frena. He dit sorprenentment per ser polit. S´ha actuat sobre el 40% de les emissions. Però el 60% restant s´ha de frenar amb mesures que han de prendre els polítics afectant el transport, la calefacció, l´enllumenat... Qui és l´ingenu que pensa que amb actuacions polítiques puntuals es poden abaixar les emissions de CO2? Això és missió impossible, sobretot perquè els polítics prenen decisions mirant les enquestes electorals i difícilment en prendran moltes que siguin impopulars.
Un filòsof descriu la situació dient que anem en un autobús sense conductor a gran velocitat dirigit a precipitar-se contra una paret. És un bon símil per dir que avancem en aquest aspecte sense valors adients.
Aquests valors no han de ser només de conscienciació personal, de bona fe, de bona voluntat. En una societat on tot es mou per paràmetres econòmics els valors han de ser forçosament econòmics. Frenar l´emissió de gasos hivernacle amb el protocol de Kyoto mica en mica, a pessics, esdevé una bajanada. Frenar el creixement de gasos implica canvis socials i econòmics de gran envergadura, com viure a la vora del treball per evitar desplaçaments, com deixar de fer desplaçaments innecessaris (anar a comprar tabac des de Londres a Girona perquè el vol és més barat que la diferència de preu en el tabac), com escalfar i refredar de manera ineficient i en excés (anar conill a casa perquè l´anunci de la calefacció de Gas Natural ho permet), com tenir cotxes de gran potència i de molt pes (els Cayenne i els Touareg ens fan sentir segurs), com utilitzar en excés embalatges i bosses de plàstic,...
El que estic reclamant, la taxa sobre el CO2, és una revolució cultural, social i econòmica, cosa que només es pot fer implicant a tots i a cadascun dels elements de l´economia. Té l´avantatge que obliga als estats que creuen que tenen el dret de no reduir els gasos de CO2. Si volen vendre a Europa o als països amb la taxa de gasos hivernacle hauran de pagar la taxa quan entrin al seu espai econòmic, talment com quan teníem els aranzels fa uns anys. És una mesura que obligaria a tercers països a adoptar els mateixos criteris de reducció de gasos hivernacle que nosaltres. Una mesura que no depèn de les possibilitats polítiques del moment.
