L'article de portada de hui del Diario Información és molt il·lustratiu: en quinze anys no s'ha incrementat gens la freqüència de trens que arriben o ixen d'Alacant. Gairebé no hi ha serveis de rodalies, els regionals es poden comptar amb els dits d'una mà i la connexió amb València és cada vegada pitjor (ara han eliminat Euromeds per posar trens més lents, els preus són caríssims -no baixen de 20 euros per trajecte- i fa anys que es van carregar el BonoCity). Però el tren no és l'únic problema en el transport públic de la zona. Un exemple: per anar des de Mutxamel o Sant Joan, a la mateixa comarca de l'Alacantí, fins a la ciutat, només hi ha una línia d'autobús. La mitjana per recórrer els 13 km de punta a punta de la línia s'acosta a una hora, de vegades encara més. I no és una excepció. Molts pobles estan igual, o pitjor.
Amb tot això, resulta que el fet que a una família de tres persones, com la meua, tinguen tres cotxes, a Alacant no és un luxe, és una necessitat. Amb tot el que comporta de despesa econòmica personal, i d'efecte mediambiental global.
Diuen que les comarques del sud estan esdevenint 'la Florida d'Europa'. Si ho diuen perquè, com als Estats Units, les famílies veuen quasi imprescindible comprar un cotxe als fills quan fan 18 anys, ja fa temps que hem arribat a aquest nivell.
Així i tot, de bon grat, m'acostaria a Bésiers. Endavant!
Estimada, tants de dies de sequera des del 3 de març, delint-me per llegir coses teves. Me'n vaig un cap de setmana fora i no done a l'abast. Gràcies per escriure bé.
Vaig escrivint quan puc i en tinc ganes, però darrerament és complicat que passen totes dues coses alhora.
Salut!