Marxo a casa cabrejat. 3-3 i ni l'eufòria del gol a l'últim minut em treu del cap la idea que hem deixat marxar viu al pitjor Madrid que recordo. I em sento estafat perquè, a banda del Werder Bremen, aquesta serà una temporada sense cap nit de glòria al Camp Nou: ni Chelsea, ni Liverpool, ni Madrid, ni València... masses nits per oblidar i cap per recordar.
És cert que aquest ha estat un clàssic estrany. Tota la setmana pensant en el Liverpool, patint la ressaca europea i sense temps per caldejar l'ambient com pertoca. Ni les 50.000 hores de prèvia programades per La Sexta van servir per acabar de despertar-me el cuquet antimadridista. Ja al bar, fent les obligatòries birretes amb braves pre-partit, les sensacions corporals em deien que no seria una d'aquelles nits màgiques que acaben immortalitzades en un DVD i un pin de promoció dels diaris esportius. Tot plegat poques vibracions per anar a veure el millor partit que es pot veure arreu del món.
I el camp igual. L'impressionant mosaic va deixar pas al Barça-Madrid amb menys ambient que jo recordi. Diria que el dia del Rácing la gent cridava més. Què cony ens passa als culers? O potser era la meva ressaca d'Anfield, L'experiència de veure un camp que realment s'implica en l'espectacle i que no para de donar suport als seus jugadors però, si els silencis del Camp Nou sempre són gèlids, davant del Madrid no mereixen un altre qualificatiu que no sigui patètics.
Gols i atracament
Per sort, els jugadors es van dedicar a animar el partit. Entre regals i genialitats, abans del minut 30 ja havíem patit i celebrat quatre golets. I quan més atacàvem, quan teníem al Madrid tancat, patint, amb Casillas suant mentre Salgado i Torres no podien fer res més anar-se reconstruint la cintura jugada rere jugada, va l'arbitre i expulsa a l'Oleguer. Vermella justa per alguns i injusta pels que vam veure a Ramos, Diarra i Salgado repartir estopa gratuïtament durant els 90 minuts.
I mentre la grada del Camp Nou s'omplia de blanc en partit contra el Madrid, el tal Undiano va continuar tirant de targetes alegrement. Els més innocents diran que li va mancar criteri mentre la resta sabem que el criteri el tenia claríssim: davant el dubte putejar als de blaugrana. Un criteri que va aplicar fins al minut 94 quan es va empassar un penal a Ronaldinho. Ja se sap, són coses del villarato, la conspiración de Sanchez-Arminio i de los arbitros que ayudan al Barça.
Com diu en Puyol, qui no plora no mama i els mamons de Madrid s'han passat tota la temporada plorant.
Nàstic i la Lliga
Amb tot el cabreig del dissabte, arriben el Nàstic i l'Osasuna per fer bo el 3-3 i ja tornem a ser líders. Ok, però la sensació d'estafa no me la treu ningú. Guanyarem la Lliga i qui sap si també la Copa. La temporada serà de les bones i res ens negarà la borratxera i festa a Canaletes per celebrar els títols. Però fins i tot omplint un altre cop el museu, em sembla que continuaré tenint al fons de l'estómac aquesta petita sensació d'estafa. L'estafa de saber que teníem el millor planter de la història i que no he pogut gaudir de cap nit màgica de futbol, cap nit d'aquelles que guardo a la memòria per poder torturar als nets amb la batalleta. Potser l'any que ve.
entre el patetisme de la sexta i el patetisme dels equips "grans" per no guanyar...
amb quants punts es guanyarà la lliga enguany? Amb 70? O fins i tot menys
salut i felicitats pel bloc, el millor d'esports que conec
No anem bé, alguna no rutlla...però hem de seguir confiant en aquest equip. Potser, no podrem explicar cap nit gloriosa d'aquesta temporada als nostres nets, però si que podríem explicar que vam viure un cicle de 3 o 4 lligues estatals i una Champions amb una nit gloriosa a París. Te'n recordes?
Cal guanyar aquesta Lliga com sigui per no trencar el cicle.
Com bé dius, el partit es segueix arreu del món: a la Xina, vam poder-lo gaudir en directe a les 05:00 AM.
Salut i Força Barça!
PS: quina enveja el desplaçament a Anfield...