La tradició musical valenciana en l’obra
d’Ovidi Montllor[Publicat a la revista Folc, 21 març-abril 2005]
Tot just deu anys després del seu traspàs, el record d’Ovidi
Montllor s’acreix proporcionalment a l’ostracisme a què va ser condemnat en els
darrers anys de la seua vida. Pocs episodis de la nostra història recent
resulten tan dolorosos i vergonyants: la marginació d’Ovidi, la malversació del
seu grandíssim talent, resta per sempre com una prova fefaent de la indigència
moral i intel·lectual amb què determinada classe política va planificar allò
que eufemísticament es coneix com a “Transició”.
La grandesa d’Ovidi no mereixia un final així: despatxat de la discogràfica, oblidat pels programadors i gairebé vetat en els mitjans de comunicació audiovisuals fins que la notícia de la seua malaltia disparà tots els ressorts del remordiment i s’iniciaren les cerimònies de contrició i hipocresia. “Ara, per a cacau!”, diria ell fent servir la saviesa burleta del seu poble. Perquè aquest i no altre era el seu principal actiu: la seua connexió popular. (continua)
Ovidi era un home extremadament arrelat als seus orígens
populars: era de poble i de classe obrera, “per condició, senyors, sense terres
i per idea, senyores, esquerrà”. Coneixia de primerà mà els peculiars mecanismes
creatius i expressius de la cultura popular i així els feia servir en la seua música: “em sembla que dins de les meues
cançons es troben records de totes les edats i de tot temps”, confesava en una
entrevista primerenca publicada per la revista Gorg el maig de 1971.
És bastant fàcil, doncs, rastrejar els elements de la tradició
musical valenciana que Ovidi incorporà a les seues creacions. Sobta ara, en la
distància, la naturalitat amb què hi encaixaven totes les peces, sense
necessitat de discursos programàtics de recuperació o renovació del folklore ni
altres dels escarafalls a què ens hem anat acostumant.
Ja en el seu primer EP, publicat el 1968 amb “La fera ferotge”
al capdavant, s’incloïa una “Cançó de llaurador” que no era altre que un cant de
batre. Amb aquesta cançó tancava Ovidi el seu primer concert al Palau de la
Música Catalana el novembre d’aquell mateix any. Ens haguera agradat veure el
rostre dels assistents, universitaris i burgesos, davant aquesta demostració de
pòsit camperol que inventava, sense adonar-se’n i, per tant, sense possibilitat
de reclamar-ne la patent, allò que anys a venir se’n diria riproposta.
Des d’ençà, les músiques valencianes s’afigen a la llarga
nòmina d’ingredients amb què Ovidi prepara el seu brou musical: “moltes de les
meues cançons les vaig sentir en boca del meu avi a casa”, avisava ell mateix.
I, efectivament, era així: En “Als companys”, que trobem dues vegades en
directe —a Ovidi Montllor a l’Olympia (1975)
i De
manars i garrotades (1977)— i en la “La cançó del cansat” —Bon vent i barca nova (1979)— ressonen
influències del fandango, tan arrelat en les comarques valencianes meridionals.
La darrera, a més, s’inicia amb les bellíssimes notes de “La Muixeranga
d’Algemesí”, notes que torna puntejar la guitarra de Toti Soler en diversos
moments de l’extraordinari Ovidi Montllor
diu “Coral Romput” (1979), un himeneu de l’intèrpret amb el poeta Vicent
Andrés Estellés que roman com una de les obres cimeres de la producció musical
catalana recent.
Justament serà en un altre poema d’Estellés, “Els amants” —A Alcoi (1974)— on la integració de la
tradició musical valenciana assolirà el seu més alt grau de genialitat. Poques
vegades es donarà aquesta inoblidable simbiosi de text, música i interpretació:
obri Toti Soler amb la música d’una albà i Ovidi inicia el recitat sobre la melodia
afandangada que preludia les interpretacions del cant d’estil per la de l’u.
Totes dues músiques es van alternant per generar un espai sonor màgic que inspira
en l’oient aquella “enyorança amarga de la terra” a què apel·la el poeta.
Els exemples es multipliquen: el cant d’estil compareix de nou
en forma de valencianes per l’u i dos en “De manars i garrotades”, inclosa en
el disc homònim. La popular cançó “Serra de Mariola”, s’escola per entre els
arpegis del “Le plat Pays” de Brel, en la bella revisió d’Ovidi, “El meu poble
Alcoi” —Antologia (2000)—. “Tot
esperant Ulisses” —4.02.42 (1980)— es
desenrotlla sobre l’esquelet d’una havanera i la mai prou ponderada “M’aclame a
tu”, del mateix disc, apunta els trets d’un inesperat pas-doble.
Encara ens podíem allargar una mica més però la manca d’espai
ens ho impedeix. No em puc estar, però, de tancar aquesta breu relació sense
al·ludir a una de les seues primeres cançons, dissortadament inèdita, on
reciclava la coneguda cançó “El tio Pep se’n va a Muro” amb la seua proverbial
murrieria: “El tio Sam se’n va a Muro. / Tio Sam / De Muro què em portaràs Tio
Sam? / Una orelleta grogueta. / Per anar-se acostumant / al Vietnam”.
Déu meu, Ovidi, quan t’enyorem!
