La pel.lícula la vaig veure ja fa temps i llavors no hem va desagradar. Després vaig llegir l'obra i aquesta és molt superior. En això crec que tots hi estariem d'acord. Però abans de fotre les culpes a un o a l'altre ens hauriem de preguntar qué és el cine. En principi el Seté Art. Tanmateix també és una indústria. Pot ser que la censura no aceptés un tractament inicial i s'hauria de baixar el tó en el guió, que hi hagin actors no triats i imposats, que a les entrevistes es diguin meravelles de les quals un es penedirà després d'un cert temps. Depén de com envelleixi (el film no ha envellit bé, la novel.la si), cla ficar-la també en el seu temps... jo la recordo com una pel.lícula una mica a rebuf del "Perros Callejeros"; és el que es portava aquella temporada.

  Si m'he de definir dirè que la pel.lícula ha envellit malament. Dels actors no diria res més que funcionals, alguns actuen doblats en un idioma que no és el seu i reciten. I la relació amb el llibre no és molt estreta. No la classifiquem com a obra d'art, sinò com a entreteniment passable (és una funció del cine, la més antiga) i com a títol de referència al policial post-franquista. Aranda treballa millor dintre del gènere i l'època al Lute i  a Amants. Pot ser que aquesta sigui la clau. Els arguments s'agafaven de la realitat (la censura no podia actuar gaire per la inexistència de significats ocults encara que pot segrestar durant un temps un film com El Crimen de Cuenca), els actors eren star-system local, triats pel realitzador, i això dona confiança al productor,...  

Com es pot dir que una obra és bona o dolenta? El criteri individual ens fa dir que una obra és bona si ens agrada i és dolenta si no ens agrada. Però, per qué le crítica i els savis diuen que una obra és bona, o en general es diu que una obra és bona, si a nosaltres no ens agrada? Un exemple d'això podria ser el "Ulisses" de Joyce per a la majoria dels mortals. Jo crec que podriem dir que una obra és bona si acompleix els seus objectius, és dolenta si no ho fa, i si aconsegueix, a més, dir més coses de les que vol dir, o fer que allò que diu ningú ho pogui dir millor (fins ara) seria una obra mestra. Naturalment, aquest criteri té un caràcter temporal, doncs hi han obres bones que resulten ser mediocres o a l'inrevés, obres a les que no se les ha prestat atenció i després es revetllen millors del que eren. Aquesta és una qüestió de modes, i no afecta al que diem obra mestra. Per exemple, les novel.les d'Agatha Christie són bones perquè només volien entretenir, "Hamlet" és una obra mestra perquè perdura al llarg del temps (encara que hi ha gent a la qual se'ls faci feixuga) i grans autors del passat han caigut en el descrèdit.

Aquesta introducció és per contestar a la teva pregunta. Suposo que el fet que el Dientes en la novel.la de Martín es converteixi en Fanny Pelopaja d'Aranda té molt a veure amb l'època en què està rodada. En aquell temps l'argument de la relació xapera entre el Dientes i el Gallego pot ser no hauria passat la censura (tot i que el tema homosexual va està tocat pel cinema espanyol a títols com "El diputado" o "Un hombre llamado Flor de Otoño" a la dècada dels 70, protagonitzant tots dos films l'actor José Sacristán) i seria més adient, també pel director, fer el protagonista dona, atés que si no recordo malament la homosexualitat no l'ha tocada mai el director als seus films; podria no saber com enfocar-ho. D'aquesta manera Aranda acosta l'argument als seus interessos, però sacrificant significats. En el que en la novel.la és una lluita entre dos homes que poden ser diferents però son complementaris, en la qual només pot reiixir el més fort, en la cinta esdevé una mena de lluïta de sexes (no té res a veure amb el sentit que se li dona en el gènere de la comèdia). L'atracció d'oposats té un significat més fort i amb més connotacions en el cas del llibre que en el film. Aquest punt el podria tractar més profundament si no fés tant que em vaig llegir el llibre i que vaig veure la pel.lícula, però fixat que al llibre tot està avesat a un enfrontament final catàrtic, mentre que la pel.lícula funciona com a film de guàrdies i serenos. A la novel.la la lluita té caire mitològic; la pel.lícula és un producte del seu temps i dels condicionants que van donar-se.

Pel que fa a la veu en off, no em recordo qui porta aquesta veu. Parlar de la veu en off al cinema pot ser molt llarg, però dintre del gènere negre la podriem distingir en documental (si la narra un personatge que no existieix al relat o fa aparicions episòdiques, com el narrador a les pel.lícules de Mark Wallenberg - crec que s'escriu així el nom d'aquest productor de cine negre a la Fox dels 40) o que fa una mena de Virgili guiant a Dante (l'espectador) durant tota la narració. Hauria de veure el film altra vegada. La diferència es trobaría en que, si bé la novel.la té el punt de vista del Dientes (perqué és el personatge que evoluciona) la veu en off és un recurs molt fort ja que si les imatges han de donar el punt de vista de la Fanny i el director ho fa bé, el fer-ho verbalment esdevindria un recurs redundant.