"No hi ha cosa més sinistra que el somriure d'una calavera. És un rictus petrificat, fred, inexpressiu i immutable. Dents serrades en una mossegada ferotge. És una grapa que es va tancar de cop, clap, i ja mai més deixarà anar la seva captura. És una riallada continguda i sense alegria, somriure de compromís, somriure de dolor, amenaça de crueltat. És una ganyota forçada del botxí que es fa passar per amic teu abans de fer-te mal, molt de mal."
Ja des del primer paràgraf, se'ns presenta la metàfora que defineix el protagonista, Miquel Vargas Reinoso, i alhora el leitmotiv de l'obra: la pròtesi que ha de dur cada dia i que li serveix de recordatori constant que fa molt de temps va ser víctima d'un fet terrible que clama venjança.
Matant el temps a la pensió on fa anys que s'està, i d'on la mestressa el voldria veure fora, només espera; recorda i espera, i mentre recorda i espera alimenta un odi profund contra qui va provocar la seva actual i repugnant característica física: la pròtesi.
El primer contacte amb l'obra i amb el protagonista que la condueix no pot ser més enlluernador. Una crueltat terrible alhora que una candidesa especial fan que ja des del primer moment ens sembli que potser hi ha alguna raó per tanta maldat. És sens dubte un personatge del tot rodó que genera en el lector la contradicció constant entre un fàstic extrem i una simpatia creixent.
O no? Podria justificar un assassinat a sang freda i amb crueltat la sed de venjança davant d'una injustícia?
Es tracta d'un personatge un pèl tòpic? Sens dubte tenim altres exemples famosíssims com...
