“Tela buida. En aparença: vertaderament buida, guardant silenci, indiferent. Gairebé estúpida. Però en realitat: plena de tensions amb mil veus baixes, plenes d’espera. Una mica espantada perquè pot ser violada. Però dòcil. Una mica espantada perquè se li exigeix, ella només demana gràcia. Pot donar-lo tot però no pot suportar-lo tot. Accentua el que és just però també el que és fals. I devora sense pietat el rostre de la falsedat. Amplifica la veu del més fals fins l’udol agut, impossible de suportar.
Meravellosa tela buida, més bella que alguns quadres. Els elements més simples. Línia recta, superfície llisa i limitada: dura, indestructible, mantenint-se sense miraments, en aparença “tenint prou amb ella mateixa” com el destí ja viscut. Així i no d’una altra manera. Encorbada, “lliure”, vibrant, que evita, que cedeix, “elàstica”, en aparença “indeterminada”, com el destí que ens separa. Podria ser d’una altra manera, però no ho serà. Allò dur i allò més tou. Les combinacions dels dos, possibilitats infinites.”
Vasili Kandinsky
(Versió de X. R. Trigo)
Tela buida, paper en blanc, la solitud dels resistents..les mil veus baixes, plenes d'espera. Pot donar-ho tot , però no suportar-ho tot.
que has agafat de seguida les interioritats de la proposta. Amb lectores com tu fa goig fer El Violinista.
Una abraçada.