Fa anys, en arribar els primers llibres del boom sud-americà, algú els va batejar com a “realisme màgic”. Els temps han canviat força i una nova generació d’escriptors ens mostra realitats diferents, més quotidianes, allunyades del tel·lúric i desitjoses de construir una alternativa de tendresa dins d’un món ferotge. En aquest sentit són més hereus de Cortázar o d’Onetti que no pas de García Márquez o de Fuentes.
És el cas de Guillermo Arriaga (México DF, 1958), un novel·lista excepcional que hem après a estimar, d’entrada, gràcies als seus guions per al cinema: potser un dels signes més evidents de la modernitat de les seves propostes. Fins ara, novel·les com Un dulce olor a muerte (1994) o El búfalo de la noche (1999) havien quedat sepultades davant l’èxit de films com Amores perros (2000), 21 gramos (2003) o l’última Palma d’Or a Cannes, Los tres entierros de Melquiades Estrada (2005), però aquest camí sembla haver-nos portat a l’origen de la seva obra: la literatura, la novel·la...
Com passa sovint, la primera a arribar és l’última, El búfalo de la noche, dins la bellíssima i acurada col·lecció “La otra orilla”, de Belacqva. Arriaga planteja un dur escenari urbà on es mouen tres personatges, un dels quals mor de bon començament. A mesura que llegeixes te n’adones que hi ha un punt diferent, com si l’autor volgués construir una illa al bell mig del fangar contemporani. Sempre amb l’esperança de trobar-hi una sortida, una excepció a la regla. És una novel·la de perdedors, però al final sempre es perd i cal estimar el trànsit, cal explotar davant les contradiccions i assimilar-les.
Mentrestant ens arriben ecos del millor Onetti, enriquit per la contemporaneïtat de la prosa, d’un discurs que ens dóna pistes sobre què pot ser l’humanisme a l’entrada del segle XXI. I després ens queda la satisfacció d’haver gaudit de la lectura d’Arriaga més i tot del que en el seu moment vam gaudir amb els seus guions fets cinema. Una lectura dura, intensa, però profundament actual, reconfortant, plena de tendresa. Arriaga és una gran notícia per als lectors.
___________________________________
Guillermo Arriaga, El búfalo de la noche,
Barcelona, Belacqva, 2006, 236 pàgs.
(Publicat a l'Avui)
Hola Xulio,
M'ha agradat molt aquesta "una alternativa de tendresa dins d’un món ferotge". Hem de reivindicar a Onetti, injustament oblidat, crec jo.
Jaume
És un honor la teva visita a El Violinista, i més ara quan et suposem ben enfeinat amb el llibre nou. Penso que coincidim totalment en la reivindicació d'Onetti, un dels tres o quatre escriptors imprescindibles d'allò que es va anomenar el boom literari llatinoamericà.
Ara, però, traïm Onetti i llegim Llums a la costa. O potser no serà tan intensa la traïció...
Una abraçada.
Penso que és una de les cobertes més ben acabades dels últims anys, per no dir un interior gairebé perfecte. En tot cas els llibres també són objectes, i haurien de respectar el seu contingut amb una estètica adequada. Em penso que aquest llibre ho aconsegueix.
Salut, Trapezista.
M'alegra que hagi cridat l'atenció aquesta frase en concret. Realment crec que és certa, que Arriaga és una d'aquestes alternatives, dura i, alhora, profundament humana.
Gràcies per la visita.