Els dies com avui son materia literaria. D'alguna manera, en algun sentit un Deu inexistent procura crear dies com aquests perque sap que van omplint el disc dur invisible del inconscient més profundament amagat (en cas que existeixi l'inconscient, clar)
Despres, inocents que som, un dia qualsevol ens sentem a escriure i ens surt un texte collonut. Deixem passar un temps el tornem a llegir i encara ens sembla més collonut.¨
Com uns infants esdevinguts titelles ens sembla inversemblant aquesta capacitat de crear emocions en paraules.
Que estupidament simples que som, abans de ser mots van ser llagrimes. Però collons, Ana, quines paraules!!! Quines paraules!
(Per cert la foto és Santiago de Compostela, no és Florencia però ...és menja molt be!!)
De les persones més properes, no podem creure que ens sorprenguin.
Un cop les incorporem a la nostra rutina no valorem l'atenció generosa que ens dispensen.
M'agraden molt, les persones que només coneixo a mitges. No entenc perquè, moltes vegades, és infinitament més fàcil estendre ponts d'intimitat amb aquestes persones que trobem més per casualitat que per decisió.
De fet crec que les amistats més valuoses són les que no ens esperàvem. Quantes vegades he mirat algú amb recel, amb desconfiança, amb temor, i he esclatat a riure, mesos després, quan m'he descobert al seu costat, sota l'ombra càlida d'un te o un cafè, compartint confìdències a cau d'orella.
Suposo que dins de cada llàgrima s'hi amaga tota una història, la d'aquells sentiments que ens desborden, els únics, els millors, pels que val la pena viure.
A vegades em fa ràbia ser tan sensible. Però recordo que ho he llegit en algun lloc. En algun llibre, en algun poema, en alguna cançó. Diuen que si no vius amb tots els sentits, perquè vius?
Paraules boniques, gratuïtes, per un dia gris.
El més bonic dels dies grisos, és que s'enrecordin de tu.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
De les persones més properes, no podem creure que ens sorprenguin.
Un cop les incorporem a la nostra rutina no valorem l'atenció generosa que ens dispensen.
M'agraden molt, les persones que només coneixo a mitges. No entenc perquè, moltes vegades, és infinitament més fàcil estendre ponts d'intimitat amb aquestes persones que trobem més per casualitat que per decisió.
De fet crec que les amistats més valuoses són les que no ens esperàvem. Quantes vegades he mirat algú amb recel, amb desconfiança, amb temor, i he esclatat a riure, mesos després, quan m'he descobert al seu costat, sota l'ombra càlida d'un te o un cafè, compartint confìdències a cau d'orella.
Suposo que dins de cada llàgrima s'hi amaga tota una història, la d'aquells sentiments que ens desborden, els únics, els millors, pels que val la pena viure.
A vegades em fa ràbia ser tan sensible. Però recordo que ho he llegit en algun lloc. En algun llibre, en algun poema, en alguna cançó. Diuen que si no vius amb tots els sentits, perquè vius?
Paraules boniques, gratuïtes, per un dia gris.
El més bonic dels dies grisos, és que s'enrecordin de tu.