La concepció ètica del poder és una premissa bàsica per al procés de llarg recorregut de la via democràtica a la sobirania. La dimensió moral de les lleis i de les institucions va molt més enllà de la lluita contra la corrupció, el tràfic d'influències, l'amiguisme, la manipulació dels mitjans de comunicació públics. Implica la interiorització de la llei democràtica, per part de tots els ciutadans com un imperatiu moral. La contrapartida necessària és l'exercici del poder amb bona fe, no de manera autoritària, sinó com a “servei públic” tant per part dels governants com dels funcionaris.

El moviment sobiranista només podrà assolir l'hegemonia entre el poble català si s'exigeix a si mateix un alt nivell ètic; si el seu projecte de República catalana es fonamenta en la noció de servei públic i si els ciutadans i dirigents catalans renuncien al cercle viciós de la picaresca a baix i la corrupció a dalt. Una democràcia de qualitat, a més de l'equilibri i la separació de poders, exigeix un àmbit moral capaç de relligar tots els membres de la societat. Assolir aquesta mentalitat cívica va ser una de les grans fites de la civilització de les societats europees entre 1875 i 1914 coincidint amb els grans moviments pedagògics. Per això a casa nostra el gran pedagog Alexandre Galí en la seva monumental “Història de les Institucions i del Moviment Cultural a Catalunya” situa la “mentalitat cívica”, com una de les grans fites de l'Europa contemporània, al mateix nivell, per exemple, de la ciència.

El civisme és una actitud difícil de definir però que es nota en el compliment de les normes i les lleis sense l'amenaça de ser castigat, sinó perquè es consideren justes. En un llibre recent un corresponsal anglès a Madrid explica els escrúpols de consciència que va sentir la primera vegada que va telefonar a un conegut per tal que li facilitessis un tràmit que no podia resoldre per la finestreta corresponent. Aquests tractes de favor que al Regne d'Espanya troben tant normal, al Regne Unit és inacceptable, perquè implica pràctiques discriminatòries i amiguisme. Però aquest compliment de la llei afecta tant al que paga el bitllet d'autobús o tramvia encara que no hi hagi vigilant, al que evadeix impostos com al polític que manipula d'un mitjà de comunicació públic o nomena per un càrrec la persona més fidel en comptes de la més capaç. Estem tant avesat a aquestes pràctiques ens sorprèn que una ministra sueca dimiteixi quan es descobreix que no havia pagat la seguretat social d'una “cangur” que cuidava els seus fills. Aquesta mentalitat cívica és l'antítesi de la concepció del poder del Regne d'Espanya. Alexandre Galí, dècades abans de la monarquia postfranquista, ja va assenyalar el principal dèficit de l'Estat i la societat espanyola: “L'europeïtzació s'imposa a Espanya d'una manera fatal, o sigui de la pitjor manera que un poble es pot europeïtzar: superficialment, a remolc, sense arribar a l'essència”.

L'eix ètic és una frontera tant o més poderosa que la divisió entre dreta i esquerra o entre catalanisme i espanyolisme. El catalanisme van desplaçar totalment els partits espanyols en les dues dècades que van de 1901 a 1922 gràcies a l'abisme ètic que hi havia entre els partits clientelars i corruptes amb la direcció a Madrid i l'exemplaritat dels partits catalans, tant de dretes com d'esquerres. Fins i tot Francesc Cambó perdia diners amb la política i de fet va esdevenir immensament ric quan la va deixar a causa de la Dictadura de Primo de Rivera. No cal parlar de la capacitat de sacrifici de republicans com Pere Corominas o Francesc Layret capaços de jugar-se la vida per les seves conviccions, o del mateix Francesc Macià que sacrificava el seu patrimoni per finançar les seves iniciatives polítiques. El contrast amb el republicanisme d'Alejandro Lerroux era sideral. Però també en els altres camps, com per exemple l'ensenyament, les diferències eren abismals entre, per un costat, els “maestros nacionales” o les ordres religioses dedicades a l'ensenyament i per l'altra els mestres del moviment de renovació pedagògica. En tot el moviment cultural que estudia Alexandre Galí entre 1900 i 1936 trobem aquesta vocació de servei i d'abnegació que va ser determinant perquè el catalanisme assolís l'hegemonia dins la societat catalana. Avui per repetir aquest camí de renovació dels estrats més profunds de la mentalitat col·lectiva és imprescindible la dimensió ètica.

Un dels virus més destructius que la baixa qualitat política del règim actual ha inoculat en el catalanisme polític és la “concepció instrumental de la democràcia”, fruit de la tradició autoritària espanyola. Els partits polítics catalans han perdut la gran distància moral que abans de 1936 distingia les forces catalanes de les forces sucursalistes. S'han convertit en partits de professionals de la política que se sustenten dels sous, les dietes i les subvencions de les institucions públiques, en la que hi ha poquíssims militants que no tinguin càrrecs remunerats, i no tenen moviments socials al darrera.

Aquesta democràcia de baix to, expressió mecànica de la “correlació de forces” en la que prevalen els “interessos” sense dimensió moral també, prové de la concepció leninista del poder. S'ha substituït l'assalt al Palau d'Hivern per l'accés al govern gràcies als resultats electorals, confiant en canviar la societat des del poder. Darrera d'aquesta visió hi ha el determinisme històric de Marx i la seva successió de “modes de producció” (esclavisme, feudalisme, capitalisme, socialisme) que considera l'ètica com una superestructura derivada de les condicions materials de cada època. La majoria de dirigents del PSC-PSOE i d'ICV estan formats en aquest marxisme de manual i tendeixen a comportar-se en el poder com les nomenclatures que denunciava Vaclav Havel.

Però també forma part d'aquest “paradigma” molts dirigents que provenen del PSAN i el concepte d'”Esquerra Nacional” del que parlava Cesc Poch en el seu bloc fa unes setmanes. Paradigma extret dels moviments d'alliberament nacional d'Argèlia i d'altres antigues colònies, vehiculat per la Unió Soviètica com antiimperialisme. D'aquesta manera es podia enllaçar amb les teories marxistes de Hilferding i el mateix Lenin que presenten l'imperialisme com la fase superior del capitalisme. Tot aquest pensament de base leninista ignora un fet que sempre han tingut present els grans teòrics del pensament democràtic: és més fàcil que el poder canvii als que l'exerceixen que no pas al que el pateixen. Dit d'una altra manera “ poder corromp i el poder total corromp totalment”. Per això Locke va propugnar l'equilibri de poders (balance of powers) i Montesquieu la seva separació al seu llibre “l'Esperit de les Lleis”.

La via democràtica a la sobirania ha d'inspirar-se en els grans moviments activistes i pacífics que han abans d'accedir al poder lluiten per transformar les persones i la societat, per exemple mitjançant l'educació. En són exemples el moviment cartista a Anglaterra que va aconseguir el sufragi universal masculí al segle XIX, el moviment feminista al segle XX, el conjunt del moviment sindical europeu que al llarg del segle XX ha forçat l'Estat del Benestar, el Congrés Nacional de l'Índia dirigit per Gandhi, el moviment d'objecció de consciència que ha eliminat el servei militar obligatori, el moviment ecologista que està canviant la manera de concebre les relacions entre l'home i la natura. Evidentment tots aquests moviments socials han de tenir una vessant política que s'ha de traduir en legislació i acció governamental. L'acció social i l'acció política és retroalimenten i en actuant en sinergia poden accelerar l'evolució general de la societat, com veurem en un altre bloc.