Acabàrem la nostra crònica del
2006 fent un petit repàs de les novetats discogràfiques aparegudes en l’àmbit
del pop-rock.
El primer que crida l’atenció
és la definitiva consolidació d’un territori pop que no necessita ni la
dolçaina ni el ska en la seua dieta bàsica.
Continua plenament vigent, és
cert, un estil netament valencià, un “so valencià” podríem dir, que incrementa
l’eficàcia eufòrico-reivindicativa del ska afegint la gloriosa estridència
dolçainera a les ja de per si poderoses seccions de vent pròpies del gènere. Obrint Pas, des de la publicació de Terra (Propaganda pel fet!, 2002)
n’ostenta una indiscutible i merescuda hegemonia i la seua estela es seguida,
amb fortuna desigual, per nombroses formacions epígones. Algunes d’elles van
aconseguint, a poc a poc, trobar una personalitat diferenciada i abandonar la
seua condició de satèl·lits orbitant entorn del planeta central.
És el cas dels pegolins La Gossa Sorda que, amb Garrotades (autoedició), donen un salt
endavant en qualitat musical i sonora sense perdre un bri de contundència
expressiva ni de bel·ligerància ideològica; un salt idèntic al realitzat pels Sva-ters d’Alcàsser —Berlanga Style (Cambra Records)— que recondueixen la seua proposta
festiva fins les fronteres del soul i el
rythm & blues més calent —entre The Blues Brothers i Bajoqueta Rock; o els Mugroman que acaparen els estils més
implacables —heavy metal, hardcore, punk...— i dosifiquen intel·ligentment la
dolçaina en el seu darrer Esclaus de la
nit (autoedició).
També Lilit, ja fora dels dominis d’obediència skatalítica, bascula des del rock dur del seu anterior disc (No veig res, autoedició, 2000) cap a complexitats sonores més pròpies del rock progressiu o —quan fa l’aparició la flauta travessera— d’un rock simfònic que, per moments, diríeu que sembla com si els Camel menys grandiloqüents o els Jethro Tull menys campestres s’hagueren deixat seduir per les denses foscors del grunge o el hardcore. Produït per David Cervera, el seu Re::evolucions (autoedició) excel·leix, deixant de banda les preferències estètiques de cadascú, com una de les propostes amb més qualitat musical de l’any. (continua)
Molt més abonada al pop-rock
melòdic —amb algunes tendències setanteres, això sí— és l’oferta musical de Pinka. Els de Xàbia aconsegueixen amb Somnis (Picap) mantenir intactes el seu potencial
comercial, la seua perfecció tècnica i el seu vigor interpretatiu malgrat un
reconeixement molt més minso del que els pertocaria.
Altres que persisteixen amb
tenacitat són els ja veterans Òwix, de
Callosa d’En Sarrià. Ximo Guardiola, després de participar en el Sona9 dins de
la categoria de cançó d’autor, reprén l’aventura d’Òwix amb un nou disc —Bollirà el mar (autoedició)— on es
descara amb les seues tendències més folkies fins al punt d’incloure una versió
de “L’estaca” dopada amb aires zíngars.
Més a l’aguait del que es cou
en l’escena alternativa internacional, els Santgatxo
aposten amb Si tanque els ulls
(autoedició) per un magnífic power pop de factura indie amb grans
cançons i referències evidents a grups com Los Planetas i
...Comptat i debatut: és una patranya això
de l’escalfament global? Al País Valencià, certament no.
I això que hom hi suporta estoicament la
minuciosa obstaculització de les institucions i el menyspreu de la divinitat
cosmopolita: mentre Feliu Ventura liderava per uns mesos la llista de discos
més venuts en català i Obrint Pas recorria mitja Europa amb la seua gira Internacionalista Tour —saldada amb més
d’una setantena de concerts a Suïssa, Alemanya,
Anglaterra, França, Occitània,
Sardenya, Portugal,
etc., un complet diari de la
gira i canvis importants en la formació—, alguns prestigiosos festivals com
el 10 dB de Burjassot o elMestival
d’Elx, tots dos paladins de la modernitat, oblidaven els músics del país. I el
partit governant n’escenificava de nou el seu rebuig frontal votant contra la
iniciativa, presentada per EU-Entesa, que demanava a
Parafrasejant Lou Reed podríem dir, però:
a qui li importa el govern? Els músics valencians fan música per a adults!
I així ho han entés, per exemple, els
directors i productors de cinema que els han convidat a participar en la banda
sonora de les seues pel·lícules: aquí hem pogut veure l’omnipresent Miquel Gil fent amb Lluís Llach “I si
canto trist” en Salvador,
la premiada pel·lícula de Manuel Huerga
on compartia direcció musical i producció el guitarrista Borja Penalba; o a Clara Andrés, cantant “Hui fa vent” en
la pel·lícula de Marc Recha Dies d’agost; o Arthur Caravan i Jalea Real en la banda sonora d’El taxista ful. Per cert, l’aparició
dels primers al programa L’Escenari de Punt 2 interpretant “L’amor és cec” és, sens
dubte, un dels moments televisius de l’any. Malauradament, l’amic Toni de l’Hostal insinuava en el seu bloc que aquesta era l’última
actuació de la banda alcoiana (“amb èmfasi en l’última”).
Seria una veritable desgràcia que la formació més àcida, original i
intel·ligent de l’escena valenciana desaparegués sense deixar rastre
discogràfic .
També ho han entés així els
organitzadors de diversos premis en l’àmbit nacional, regional o autonòmic: la
mencionada Clara Andrés ha estat finalista
del Sona9; Verdcel, han guanyat el primer
premi del XIX Certamen de Cantautors de Viladecans (2006) i
el concurs Amfirock '06 de Parets del Vallés; 121 dB han resultat guanyadors del VII circuit
de música en valencià organitzat pel Consell
de la Joventut de València; Mugroman,
de la primera edició del BIMrock
organitzat per l’ajuntament de Bonrepòs i Mirambell (L’Horta Nord); Orxata Sound System, del II Tirant
de Rock de
L’escalfament també comença a
fer mella en els mitjans de comunicació: pel que fa a la premsa escrita, els
grups valencians van guanyant espai a espentes i redolons en alguns mitjans
fins fa quatre dies ben poc propicis a la promoció de la llengua autòctona. Es consoliden
igualment alguns espais de ràdio: el Musicari de “De Nou Cap de setmana”
que presenta Amàlia Garrigós a Ràdio Nou, el “Microcosmos” que dirigeix i
presenta Mara Aranda a Sí Ràdio
o “Cercavila”, el microespai que presenta un servidor a Ràdio València-Cadena
SER dins del programa “La gran evasión” dirigit i conduït per Enric Lencina. I
a la televisió, per fi, ha deixat d’emetre’s Asfalt a Punt 2, però el seu paper
el recupera, en certa mesura, “L’Escenari”, presentat
per l’actriu Rebeca Valls.
Però on més s’ha notat el canvi climàtic
ha estat en el creixement en progressió geomètrica dels festivals
especialitzats. Ja hem parlat en la primera part de la crònica del Folkaserra. Ara
hauríem de mencionar el Rockalamar de
Dénia que pren el relleu de l’històric Almadrava Rock;
Si el 2006 s’ha mostrat pròdig i rumbós,
aguardeu-vos el 2007: l’any s’inicia amb novetats discogràfiques d’Òscar Briz, Miquel Gil, Soul Atac, Bakanal
i Ix —algunes d’elles publicades el 2006 però no distribuïdes fins el
2007— i s’anuncien les de Clara Andrés, Tapineria, Obrint Pas, The Garrophones i Remigi
Palmero. L’escalfament continua i sembla que hi ha llenya per a uns quants anys més.
No, si en teoria 'ixa era la'última 'parició dels caravans junts, perô al remat encâ es van ajuntar pâl dia dels Innocents de l'any passat, un dês dos xous que t'has dîxat (l'atre és la Intercomarcal Cabotista de Gandia); ara, cal dir qu'els Ix van estar prou més encertats 'ixe dia (i, si nos, sentiu la seminal versió acústica de l'Alzeimer jalearealenc):
Sobre tot això i més (inclús sobre la'omnipresència de Miquel Gil), llegiu-vos el'últim número de La Cabota, qu'este viatge du crítica discogràfica i tot (amb èmfasi nel «crítica»)...