illorente |
divendres, 9 de febrer de 2007 | 11:46h
Després de tres mesos sense cap nova entrada al bloc avui he trobat el
temps (i les ganes) de reactivar-lo. De fet durant els darrers mesos,
bona part de la xarxa de blocs sobiranistes ha estat inactiva,
especialment entre els blocaries republicans. Aquesta situació
probablement ha estat la ressaca d’un 2006 molt dur per a
l’independentisme, en general, i per a Esquerra, en particular.
(segueix)
(segueix)
Ressaca nacional
El 2006 es pot resumir amb un seguit de decepcions (almenys per Esquerra) que van començar amb un pacte que rebaixava l’Estatut del 30-S; una mobilització sobiranista que va passar en un temps rècord de manifestació espectacular a oportunitat perduda; una dolorosa expulsió del govern; un referèndum que va avalar de forma àmplia un Estatut descafeïnat; i unes eleccions que acabaven premiant els dos responsables de retallar l’Estatut (recordem que entre CiU i PSC sumen 85 dels 135 escons del Parlament i, per tant, la ciutadania en certa manera ha mostrat el seu suport a la retallada i la forma en que es va realitzar).
Amb la poca distància que ens separa d’aquests fets, ja costa de creure que tots es produïssin ens pocs mesos. Per això crec que el grau d’esgotament de molts republicans s’ha traduït en uns certa inactivitat, també blocaire, que alguns han volgut definir com a postnacionalisme. Personalment crec més aviat hauríem de parlar de ressaca.
Alka-Seltzer
Com a totes les ressaques, un acostuma a despertar-se dient “no tornaré a beure mai més”. Molts hem patit una sensació semblant a nivell nacional afirmant que “no tornaré a reivindicar avenços nacionals mai més”. La profunda decepció provocada pels fets que he descrit abans, ha fet que molts independentistes volguessin llençar “el barret al foc” convençuts que no valia la pena seguir lluitant per la llibertat nacional del nostre país. Passar-se 10 anys sent l’únic partit que demana una reforma de l’Estatut i acabar votant-hi en contra pel convenciment que aquest no és el projecte pel qual portes una dècada batallant en solitari, és molt dur.
Però tots els que hem patit una ressaca (o vàries) sabem que aquesta promesa de no beure mai més és falsa, fruit del mal de cap i del mal rotllo matinal. Al final sempre acabes despertant i amb una dutxa i un cafè tornes a aixecar-te.
Hi ha gent, en canvi, que creu que a més de la dutxa i el cafè necessites un Alka-Seltzer, i en aquesta ocasió el Dr. Carretero va fer una recepta per als que seguien mandrejant. Aquesta mateixa setmana parlant amb una amiga propera a les tesis de l‘ex-conseller de Governació em confirmava la voluntat que el partit recuperés l’empenta que en alguns moments ha semblat perdre.
Sigui pel cafè o per l’Alka-Seltzer en pocs dies hem tingut un seguit de notícies que han fet que molts independentistes s’hagin anat reactivant.
Veïns sorollosos
Una de les pitjors coses que et pot passar en un matí de ressaca és que els veïns es llevin aviat i comencin a emprenyar. Com des de fa quasi 300 anys els nostres veïns ens han ajudat a despertar-nos amb tota mena de sorolls i crits. La manifestació rojigualda, la recusació d’un magistrat progressista (però unionista com tots els altres) i avui la ruptura del contracte de Kelme amb l’Oleguer Presas han estat motius suficients per despertar els més mandrosos.
Un darrer apunt. Els responsables de Kelme haurien de ser honestos i si el model d’esportista que defensen és el que no pensa, no opina i no té criteri propi haurien fer una campanya amb el lema “mens plana in corpore sano”. Per estalviar-los temps, potser podríem començar aquesta campanya publicitària nosaltres mateixos.
El 2006 es pot resumir amb un seguit de decepcions (almenys per Esquerra) que van començar amb un pacte que rebaixava l’Estatut del 30-S; una mobilització sobiranista que va passar en un temps rècord de manifestació espectacular a oportunitat perduda; una dolorosa expulsió del govern; un referèndum que va avalar de forma àmplia un Estatut descafeïnat; i unes eleccions que acabaven premiant els dos responsables de retallar l’Estatut (recordem que entre CiU i PSC sumen 85 dels 135 escons del Parlament i, per tant, la ciutadania en certa manera ha mostrat el seu suport a la retallada i la forma en que es va realitzar).
Amb la poca distància que ens separa d’aquests fets, ja costa de creure que tots es produïssin ens pocs mesos. Per això crec que el grau d’esgotament de molts republicans s’ha traduït en uns certa inactivitat, també blocaire, que alguns han volgut definir com a postnacionalisme. Personalment crec més aviat hauríem de parlar de ressaca.
Alka-Seltzer
Com a totes les ressaques, un acostuma a despertar-se dient “no tornaré a beure mai més”. Molts hem patit una sensació semblant a nivell nacional afirmant que “no tornaré a reivindicar avenços nacionals mai més”. La profunda decepció provocada pels fets que he descrit abans, ha fet que molts independentistes volguessin llençar “el barret al foc” convençuts que no valia la pena seguir lluitant per la llibertat nacional del nostre país. Passar-se 10 anys sent l’únic partit que demana una reforma de l’Estatut i acabar votant-hi en contra pel convenciment que aquest no és el projecte pel qual portes una dècada batallant en solitari, és molt dur.
Però tots els que hem patit una ressaca (o vàries) sabem que aquesta promesa de no beure mai més és falsa, fruit del mal de cap i del mal rotllo matinal. Al final sempre acabes despertant i amb una dutxa i un cafè tornes a aixecar-te.
Hi ha gent, en canvi, que creu que a més de la dutxa i el cafè necessites un Alka-Seltzer, i en aquesta ocasió el Dr. Carretero va fer una recepta per als que seguien mandrejant. Aquesta mateixa setmana parlant amb una amiga propera a les tesis de l‘ex-conseller de Governació em confirmava la voluntat que el partit recuperés l’empenta que en alguns moments ha semblat perdre.
Sigui pel cafè o per l’Alka-Seltzer en pocs dies hem tingut un seguit de notícies que han fet que molts independentistes s’hagin anat reactivant.
Veïns sorollosos
Una de les pitjors coses que et pot passar en un matí de ressaca és que els veïns es llevin aviat i comencin a emprenyar. Com des de fa quasi 300 anys els nostres veïns ens han ajudat a despertar-nos amb tota mena de sorolls i crits. La manifestació rojigualda, la recusació d’un magistrat progressista (però unionista com tots els altres) i avui la ruptura del contracte de Kelme amb l’Oleguer Presas han estat motius suficients per despertar els més mandrosos.
Un darrer apunt. Els responsables de Kelme haurien de ser honestos i si el model d’esportista que defensen és el que no pensa, no opina i no té criteri propi haurien fer una campanya amb el lema “mens plana in corpore sano”. Per estalviar-los temps, potser podríem començar aquesta campanya publicitària nosaltres mateixos.
Per tant la millor medicina per la ressaca com tots sabem es veure molta i molta aigua, començar a pedalar i no mirar enrere. Potser com diuen alguns el nostre any serà el 2.014 i ja podrem deixar de fer-ho baixar de la bicicleta i dedicar-nos a fer altres coses.
OLEGUER
Si l'Oleguer Presas no fos un jugador professional del Barça, podria ser considerat, sense exageracions, com a un jove intel·lectual solvent, un pensador brillant, i una veu autoritzada a parlar en nom del seu país. Ho demostra dia a dira en les seves intervencions, sempre ponderades, als mitjans de comunicació, als seus escrits, i amb la seva actitud personal i de compromís.
Si, a més, fóssim en un país normal, veuríem la seva signatura a Le Monde, Libération, La Reppublica o The Guardian.
Tens raó que desprès d’un any 2.006 t’han decepcionant per tots plegats, hem començat el 2.007 amb una certa “ressaca”colectiva. Com dirien els ciclistes, que no ha tingut mai una “pajara”!!!!!!
De totes formes el nostre tour es molt llarg i queden moltes etapes per recorre i arribar al final de la cursa. El nostre camí per desgracia no durarà tres setmanes i el nostre podi no es Paris precisament i ens queda encara lluny a tots plegats.
Per tant la millor medicina per la ressaca com tots sabem es veure molta i molta aigua, començar a pedalar i no mirar enrere. Potser com diuen alguns el nostre any serà el 2.014 i ja podrem deixar de fer-ho baixar de la bicicleta i dedicar-nos a fer altres coses.
Si l'Oleguer Presas no fos un jugador professional del Barça, podria ser considerat, sense exageracions, com a un jove intel·lectual solvent, un pensador brillant, i una veu autoritzada a parlar en nom del seu país. Ho demostra dia a dira en les seves intervencions, sempre ponderades, als mitjans de comunicació, als seus escrits, i amb la seva actitud personal i de compromís.
OLEGUERSi, a més, fóssim en un país normal, veuríem la seva signatura a Le Monde, Libération, La Reppublica o The Guardian.
Caldria no perdre de vista que ens és molt convenient NO deixar en un sol ser, ni que sigui com a guiatge, ni en una sola consciència, la nostra convicció ni el nostre convenciment. Si miréssim la història dels darrers 500 anys, en la que la nació catalana és, progressivament, matxacada i anul.lada, i la encabíssim dins d'una línia de 5 cms, veuríem que al segle passat, el segle XX, té 3 vèrtex o anomalies dins la constant submissió de tots els cms: la Solidaritat Catalana, la Generalitat republicana, i el postfranquisme (només és això: POST-FRANQUISME). Al segle XXI ens pensàvem que no hi haurien ni sabres ni pronunciamentos, però hi són, ens tenen collats, i, com mai havia succeït d'una manera tan escandalosa, fins hi tot s'han atrevit amb l'imperi econòmic català (ni que sigui per la naturalesa de la residència de la seva seu social...) de La Caixa, donant-li als morros i foragitant-la de la joia de la corona no-financera española: ENDESA (ANTES GERMÁNICA QUE CATALANA, QUE DEIEN ELS POETES FALANGISTES...), retallen la retallada de l’estatutet, controlen la justícia per damunt de les voluntats populars, etc... Bé, doncs reprenent el sentit del meu inici, cal que aprenguem a ser pacients, a ser constants, i que actuem amb intel.ligència, i només genera forces d’avançament geomètric la suma de convenciments . Cada ensopegada que ens provoca l'exterior, hauria de tenir una resposta mesurada i efectiva. Però, curiosament, és més aviat el nostre entorn qui ens provoca el desencís. Pocs són els que entenen (a mi també em costa enmig de xerramequeries de taverna) que l'estratègia dels responsables polítics, és només això: ESTRATÈGIA, i mentres ningú renuncïi als seus principis ni objectius acceptats, la disconformitat cal expressar-la en els espais adequats. Però aquesta manca de principi és una constant en aquest àmbit del sobiranisme. I per això tenim feina doble que ens alenteix contínuament: entendre l’exterior per guanyar-lo, i convèncer l’interior cada trimestre. Avancem massa lentament, ens ho hauríem de fer mirar. I això és per manca de consciència. Deixem que les consciències intentin la seva estratègia, i nosaltres enfortim la consciència. I no a la inversa, que és el comú fins ara. Doncs vinga, despertem, espolsem-nos les crisis, i a pencar sense tanta xerrameca. I sí, et trobàvem a faltar.