“Bé haguera estat trobar-nos a l’alçada impossible
de la poesia de les nostres fonts, rierols i senderes, de la prosa plena i
saborosa dels nostres vells màrgens, obagues i marjals, del ritme suau i
primitiu dels nostres platjars i dunars, de la rudesa i cruor dels nostres
cingles i runars, dels clímax dels nostres cims i abims. Però si, per atzar, en
alguna línia, en alguna imatge aconseguim traslluir, mal que siga, una sola
espurna, una mínima lluïsor de l’esplendor de les nostres muntanyes i de
l’encís i la benignitat antiga de la nostra clara ruralia, ens donarem per ben
pagats”.
Així introduïa Joan Pellicer una de les seues
obres, sempre proteiques en el contingut i exuberants en el llenguatge, Meravelles de Diània: unes frases que
ens estalvien més explicació. Admiràvem Joan per la seua erudició enciclopèdica,
per la seua bonhomia franca i transparent, per la infinita estima que
professava al país que compartíem.
Una estima que s’inicià molts anys enrere, en la
seua època universitària d’estudiant de Medicina quan, guitarra en mà,
passejava amunt i avall per patronats parroquials i ateneus estudiantils fent
proselitisme de la cançó i difonent la poesia catalana. L’estiu de l’any 1968,
Joan —juntament amb Araceli Banyuls i Cavanilles— encapçalà un petit moviment cultural
que aconseguí dur la cançó a un bon grapat de pobles de l’Horta de Gandia. Després
connectà amb els Amics de
Joan posseïa un repertori propi —amb algunes
musicacions de poemes de Màrius Torres i Tomàs Garcés, entre d’altres— que li
conferí un cert prestigi en els cercles intel·lectuals de llavors, però molt
aviat abandonà els escenaris. El març del 1970, Jesús Huguet i Josep M Soriano
ja ho lamentaven a la revista Oriflama
en un article sobre la cançó al País Valencià: “Fa temps que ha deixat de
cantar pel que sembla [...] La seva presència ha estat, i ho fora encara, molt
estimable i decisiva”.
I això mateix hauríem de dir ara en aquests temps tan sinistres pel país, amb el monstre despertant a la caverna i el territori dessagnant-se malferit: efectivament, la presència de Joan Pellicer, de la seua generosa saviesa i la seua extraordinària humanitat, ha estat, i ho fora encara, molt estimable i decisiva.
Per dissort de tots plegats, el coneixement ens ve després de l'últim alè. Per sort de tots plegats, el nou coneixement ens permetrà seguir el camí amb les alforges més plenes i riques.