El tio Simón va abandonar les Alberedes del Portell l'any 1990. Va ser l'últim habitant d'una aldea al fons d'una profunda vall travessada pel riu de la Cuba. El caseriu va arribar a tenir més d'un centenar d'habitants. El tio Simón, junt amb Maximina, Cándido, Manuela, Daniel, Primitiva, Eusebio i Joaquinica, va viure els últims anys d'una història que s'ha repetit en centenars de llocs dispersos per la geografia rural valenciana. 

                Les Alberedes pertanyen al terme municipal del Portell, a la comarca dels Ports, i s'ubiquen a la vora d’un riu d’escàs cabal que naix a l’Aragó. Les Alberedes van ser l'últim nucli habitat de la Comunitat Valenciana en la seua frontera amb Aragó, igual que ho va ser en el seu dia el caseriu de La Estrella, a la vora del riu Monlleó, o Arroyo Cerezo al Racó d'Ademús. Les Alberedes no van tenir mai escola i els xiquets anaven a Casas de San Juan, a l'altre costat del riu. Per això a les Alberedes sempre es va parlar castellà. L'escola es va tancar en 1973 i amb ella es va condemnar el llogaret al despoblament definitiu, igual que molts altres llocs de la geografia valenciana. Amb la manca de xiquets i de possibilitats econòmiques es va acabar una forma de vida d’una sèrie de generacions vinculades a la terra. Al terme es plantava sègol, blat, ordi, civada i creïlles, a més de fruiters dispersos. El bestiar oví i caprí, quan va ser possible, complementava la dieta i l'economia. De les Alberedes a penes en queden en peu algunes cases, el traçat del carrer principal i l'església. Els camps i bancals han tornat a recobrir-se de vegetació salvatge i els roures i les carrasques han recuperat a poc a poc el terreny que un dia els va ser arrabassat.

                Per poc que ens endinsem en les comarques de l'interior valencià, l'exemple de les Alberedes es repetix amb massa freqüència, i als poblats, aldees o caserius de certa importància els seguixen centenars de masies o nuclis rurals minúsculs que han tingut el mateix destí. El món rural desapareix i som l’última generació que podrà contemplar la vida a la muntanya i l'estreta relació de l'home amb la terra en la seua darrera etapa. Però, ¿què ha causat el despoblament rural i quines conseqüències ha tingut? I el que és més important, ¿quin futur espera a estos nuclis dispersos en un moment en què torna a reocupar-se el territori?

                Les relacions entre l'home i el territori són molt complexes, i abans d'endinsar-nos en el tema de l’abandonament del món rural, hem distingit entre despoblament parcial i temporal, o entre pobles abandonats i pobles deshabitats. Resulta difícil saber què passarà amb algunes aldees que han arribat a estar totalment deshabitades i que ara es recuperen per ser ocupades temporalment, o davant d'aquelles en les quals no viu ningú fora del període de vacances, però que mantenen veïns empadronats.

 EL POBLAMENT RURAL. LA LLUITA PER SOBREVIURE 

                No sempre el despoblament del nucli urbà, de les cases o de les masies, implicava l'abandó de les terres. Amb perspectiva històrica quasi sempre ha estat així, però a partir de mitjan segle XX el procés s'invertix; primer s'abandonen les terres i el poble es manté amb les cases obertes, ocupades durant els caps de setmana o en temps de vacances. Moltes vegades les terres eren cultivades per gent dels pobles veïns, i els camps que abans eren portats per una família s’agrupen ara de tal manera que una sola persona porta les terres de diverses masies. Els avanços tecnològics, els grans tractors i la mecanització han ajudat a este procés. Els agricultors que han continuat cultivant la terra dels seus veïns absents posseïxen uns mitjans inimaginables fa a penes unes dècades. Encara així, l'agricultura marginal, situada en una profunda crisi, és possible en les zones d'interior gràcies a les subvencions, i en major grau encara, a la ramaderia.    
 
 

                Les condicions de vida a les zones de l'interior valencià, i l'agricultura en general,  sempre han estat molt dures. Exposades als accidents del clima i als, a vegades, llargs períodes de sequera, fa la impressió que els habitants sempre hi van viure esperant l’oportunitat d’escapar-ne. Per als que van nàixer al fons d'un barranc, en una aldea perduda o en els límits dels Ports, el Caroig o el massís del Penyagolosa, la muntanya era un obstacle a salvar i un entorn a dominar, cosmovisió molt llunyana de la dels neorurals de hui. Boscos per talar, caça, fabricació de carbó, pastures, incendis provocats... La lluita per la supervivència es va basar en una explotació, no sempre racional, de la naturalesa, i en una constant adaptació de l'entorn immediat a les seues necessitats vitals. El fred era intens durant l'hivern i les condicions de calefacció o abric no eren, ni de lluny,  paregudes a l'actualitat. La deficient alimentació, agreujada per les guerres carlines, les sequeres i les epidèmies, van ser extremes en alguns períodes històrics. Conten els masovers que hi havia qui es passava dies sencers de pelegrinatge a santuaris com La Estrella, Sant Joan o Sant Pere de Castellfort únicament per menjar rotllos de pa o algun caldo calent.

                El rancho de la Caridad, com es coneixia a la Estrella, o els rollos benditos, a la mateixa aldea de les Alberedes, eren devorats literalment per la gran majoria. Moltes vegades a penes hi havia sabates per a tots els membres de la família i s’havien de rellevar per a utilitzar-les, de manera que sempre anava algú descalç. La roba i l’aixovar domèstic eren de baixa qualitat i molt sovint depenien de comerciants i traginers que practicaven el bescanvi o venien els articles molt per damunt del preu real. L'aïllament i la dificultat d'accés encaria robes i productes que ara ens pareixen insignificants però que resultaven imprescindibles per als qui vivien allunyats dels nuclis urbans. Molt sovint hem estat testimonis del menyspreu que, encara hui, habitants de pobles més grans tenen pels masovers, i com eren relegats i mal mirats en les festes majors d'estes poblacions. La gent gran d’alguns pobles grans de l’interior encara es referixen als habitants de les aldees d’altres pobles amb un cert menyspreu.            

                Els naixements es produïen a les masies, assistits per les dones de l'entorn, i en cas de complicacions el metge acudia amb les limitacions dels seus propis coneixements i de l'escassetat de mitjans –les dificultats d'accés i les llargues distàncies feien que moltes vegades poc poguera fer. Encara així, la xarxa de camins tradicionals era molt extensa i no hi havia lloc, ni font, ni ermita ni masia que no estigueren comunicats. Eixa mateixa xarxa de camins de ferradura ha estat substituïda per pistes forestals i, en quasi tots els casos, recentment asfaltades amb ajuda de fons europeus. Viure a la muntanya no era cap luxe, sinó més bé un continu patiment i la inquietud constant d'una collita que depenia del cel. A esta situació calia afegir la pressió dels propietaris de les terres, perquè en la seua major part els masovers o agricultors eren arrendataris. El valencià que havia nascut en este entorn de pobresa i penalitats, allunyat de la calidesa mediterrània o la protecció de les ciutats, sempre va voler emigrar i va aprofitar la mínima oportunitat per a fer-ho. El concepte de despoblació hem d'entendre’l no sols des del punt de vista físic, sinó també humà, i el concepte de despoblat es referix, d'altra banda, a un lloc on abans hi va haver vida. I vida n’hi va haver fins en el racó més amagat i inaccessible de la geografia valenciana.

                Massissos com el Caroig o la Muela de Cortes on l'aïllament i la despoblació pareix que hagen existit sempre, també van ser habitats, encara que a vegades de forma temporal. A la Muela de Cortes encara es conserven, escasses, algunes masies, i els habitants dels pobles dels voltants (Cortes, Millares, Bicorp, Dos Aguas o la solitària aldea de l’Otonel) pujaven a la Muela a treballar i hi passaven llargs períodes de temps. Els carboners, llenyaters i pastors adaptaven balmes, coves o accidents naturals com a llocs per a habitar temporalment en condicions molt elementals. Les cabanyes de pastor, cucos, barraques, refugis de pedra seca o ràfols, segons la zona, també van complir esta funció. A la Muela de Cortes, per exemple, es van refugiar els moriscos de les poblacions de Jarafuel, Cortes, Boxet, Roayal, Bicorp, Castellá, Venedriz, Millares i Dos Aguas. Unes sis mil persones, dones i xiquets inclosos, es van rebel·lar i van ocupar la Mola fins que van ser sotmesos i embarcats a la força. Altres zones com les valls de l'interior alacantí, Laguar, Seta, Alcalà o Gallinera, ens sorprenen pels enclavaments quasi deshabitats dels seus pobles i pels cultius, en verticalitat desconcertant, que arriben en forma de bancals fins al cim més abrupte de la serra.

 Dos moments històrics es corresponen amb la màxima ocupació de l'interior valencià. El primer són els segles anteriors a l'expulsió dels moriscos, perquè després de la reconquesta els musulmans van ser relegats a les zones muntanyoses i els cristians van ocupar les millors terres, planes i pròximes al litoral. El segon moment de més gran població a la muntanya va ser el primer terç del segle XX, període que coincidix amb l'augment demogràfic iniciat dos segles abans, i com a conseqüència, major ocupació i explotació de terres, especialment en zones marginals no ocupades anteriorment. La divisió de les antigues finques i heretats a parts iguals, junt amb el nombre més gran de fills, també va ser la causa d'una major ocupació i distribució, i, com a conseqüència, una major pobresa. Les terres i les construccions no responien, per les successives separacions, a la qualitat de les antigues masies, i açò es pot observar amb facilitat durant les excursions i treballs de camp. Esta escassa qualitat dels materials de construcció de les noves masies, a principis del segle XX, és la causa que la major part d'elles hagen sucumbit al temps i es troben en la més absoluta ruïna. L’espoli de les teules, consentit o no, que deixava sostres i interiors exposats a les inclemències meteorològiques, han accelerat de forma ràpida la desolació del paisatge

José Manuel Almerich

Del llibre, Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit.

Consell Valencià de Cultura

València, 2007 

ELS PAISATGES DE L'OBLIT. VER PROGRAMA COMPLETO EN MEDI AMBIENT. RTVV