iluro |
dilluns, 5 de febrer de 2007 | 01:42h
En el meu apunt anterior vaig voler expressar el sentiment que portava a dins i que, com creia, ha continuat fins l'acabament de la setmana. Avui, aquest sentiment es veu més reforçat perquè està acompanyat d'optimisme.La Júlia va perdre la seva àvia paternal el passat divendres. De fet, el seu naixement arribà amb gairebé vint-i-quatre hores de diferència de la mort del seu avi. Per en Carlos, el seu pare, va ser un cop dur viure en tan poc temps la tristesa de la pèrdua del seu pare juntament amb l'arribada al món de la seva segona filla (i la suposada i contradictòria alegria). Quan recordem aquelles dates sempre acabem amb la conclusió que va ser un exemple de que les persones venim i marxem però la vida sempre continua, fins que ens carreguem definitivament el planeta. [...]
Amb tot l'enrenou sobtat del traspàs, l'assistència al tanatori, la
convivència amb els germans i tot plegat, s'ha decidit que la nena
passi el diumenge a casa la seva padrina. No pas perquè no hagi de
viure aquestes males hores -la pobreta trigarà en descobrir la
realitat-, sinó per donar un cop de mà als seus pares i, sobretot, a
l'enfonsat d'en Carlos, que és un tros de persona com bon pare.
La imatge que he decidit penjar vol mostrar la ignorància i, al mateix temps, la felicitat de la nena. D'ella i dels que la veiem créixer i gaudim amb ella. Després del dinar -el familiar; la Júlia havia menjat abans i havia fet la migdiada- la bona de la Sandra ha decidit enretirar la taula i tenir tota la catifa per esplaiar-se. Ens ha donat una classe de com es pot pujar als infants sense consumisme de jocs i televisió per l'entreteniment. Amb un tros de cordill, un rotllo de paper, un xumet i un setmanari gratuït no només hem aconseguit que la Júlia jugués i passés l'estona. Ha realitzat activitats estimulatives i tos hem gaudit d'ella. De la seva mirada, primer desconfiada, després picaresca i finalment riallera enmig del seu món d'il·lussions. Un món que desconeix allò que els més propers a ella estan patint però que, de fet, és el món que li pertoca. Ja artribarà el temps per a viure penes...
L'estona que hem passat al seu voltant amb la ment -lamentablement- en tot allò que ha succeït des de divendres no té preu. Aquells ulls cercant coses noves -quan en realitat se n'hi amaguen d'altres que ella no pot entendre- i els seus moviments plens d'alegria han estat un exemple, altre cop, que hem de viure la vida dia a dia i gaudir-la al màxim. Perquè igual que arribem també marxem però saber que la vida continua amb casos com aquest deixa a un tranquil. I per a mi, la culminació ha estat la despedida quan he marxat a treballar. Amb aquella brillantor als ulls i la mà extesa com si fos algú molt proper a ella a qui no volia abandonar. Poc després, la seva padrina l'ha tornada a casa seva amb la Montse, la seva mare, que amb seu gran cor avui no ha passat un dels millors dies fent costat al seu marit.
Després d'aquests apunts sentimentals espero poder narrar coses no tan personals però la meva ànima m'ha fet expressar fora de la gent de casa aquests sentiments que he viscut. Perquè, què seria de nosaltres sense aquests moments?
La imatge que he decidit penjar vol mostrar la ignorància i, al mateix temps, la felicitat de la nena. D'ella i dels que la veiem créixer i gaudim amb ella. Després del dinar -el familiar; la Júlia havia menjat abans i havia fet la migdiada- la bona de la Sandra ha decidit enretirar la taula i tenir tota la catifa per esplaiar-se. Ens ha donat una classe de com es pot pujar als infants sense consumisme de jocs i televisió per l'entreteniment. Amb un tros de cordill, un rotllo de paper, un xumet i un setmanari gratuït no només hem aconseguit que la Júlia jugués i passés l'estona. Ha realitzat activitats estimulatives i tos hem gaudit d'ella. De la seva mirada, primer desconfiada, després picaresca i finalment riallera enmig del seu món d'il·lussions. Un món que desconeix allò que els més propers a ella estan patint però que, de fet, és el món que li pertoca. Ja artribarà el temps per a viure penes...
L'estona que hem passat al seu voltant amb la ment -lamentablement- en tot allò que ha succeït des de divendres no té preu. Aquells ulls cercant coses noves -quan en realitat se n'hi amaguen d'altres que ella no pot entendre- i els seus moviments plens d'alegria han estat un exemple, altre cop, que hem de viure la vida dia a dia i gaudir-la al màxim. Perquè igual que arribem també marxem però saber que la vida continua amb casos com aquest deixa a un tranquil. I per a mi, la culminació ha estat la despedida quan he marxat a treballar. Amb aquella brillantor als ulls i la mà extesa com si fos algú molt proper a ella a qui no volia abandonar. Poc després, la seva padrina l'ha tornada a casa seva amb la Montse, la seva mare, que amb seu gran cor avui no ha passat un dels millors dies fent costat al seu marit.
Després d'aquests apunts sentimentals espero poder narrar coses no tan personals però la meva ànima m'ha fet expressar fora de la gent de casa aquests sentiments que he viscut. Perquè, què seria de nosaltres sense aquests moments?
Àngel