joseppinyol |
dissabte, 3 de febrer de 2007 | 23:43h
La
premissa primera per caminar vers la sobirania és la convicció
de que es tracta d'un objectiu possible. La sobirania no pot ser vista
només un dret inalienable; no pot ser només una
expressió de l'odi a Espanya, no es pot reduir a una aspiració
de viure millor; cal tenir la seguretat que la sobirania és un
projecte polític que es pot portar a terme. Avui la sobirania
del poble català és possible perquè la Humanitat
ha triat la pau i la democràcia com a valors suprems i el dret
a l'autodeterminació ha desplaçat al dret de conquesta
en la conformació de les fronteres. La sobirania és
factible perquè l'han assolit desenes de nacions en condicions
tant o més difícils que les nostres. Tanmateix el poble
català té profundament arrelada la moral de derrota
derivada de les desfetes militars de 1714 i 1939 i les duríssimes
repressions que les van seguir. “Cal tenir en compte la
impotència coercitiva de Catalunya abans d'engrescar-se en
accions redemptores”. Aquesta frase de Jaume Vicens Vives
ressona insistent en els nostre cranis. Malgrat l'aparent normalitat
de la monarquia postfranquista la imatge dels tancs ocupant els
carrers, com a València el 23 de febrer de 1981, està
gravada en les nostres neurones. El pitjor és que aquest
derrotisme està sublimat en forma de triomfalisme; el
triomfalisme que exagera de manera sistemàtica la potència
econòmica i cultural de Catalunya.
Aquesta
triomfalisme derrotista ha creat la teoria de la història
catalana que més ha influït sobre les classes dirigents
de la transició, la que Jaume Vicens Vives va sintetitzar en
el seu llibre “Notícia de Catalunya”. Aquesta obra conté
els mites que han configurat la mentalitat hegemònica. Va
definir Catalunya com a “país de marca”, és
a dir com a país que s'ha format rebent i integrant immigrants
des dels seus orígens i que per tant pot assimilar qualsevol
onada de nova població, fins i tot en les condicions més
adverses com el franquisme. També va insistir en la riquesa de
la nostra economia en contrast amb al retard espanyol, i que aquesta
prosperitat era possible al marge de l'hostilitat de l'Estat
Espanyol. Tot gràcies a l'empenta i la capacitat
d'iniciativa dels industrials i els comerciants catalans. La
“voluntat de ser” que ens atribueix col·lectivament
al llarg dels segles adscriu Vicens Vives al catalanisme. Sobre
aquesta visió s'ha construït el mite d'una Catalunya que
pot excel·lir sense necessitat d'un Estat propi, el mite de
Catalunya com “nació sense Estat” com una característica
identitària pròpia. Però cal recordar que Vicens
va morir l'any 1960, quan el Principat tenia 3 milions d'habitants i
no podia preveure que la població es doblaria en els següents
15 anys. Tampoc podia pensar que s'establirien entre nosaltres més
d'un milió de treballadors extracomunitaris. Tampoc podia
imaginar l'existència d'una moneda única europea, ni
podia considerar el lloc d'una Catalunya pobre en recursos naturals i
endarrerida tecnològicament competint en un mercat de 400
milions d'habitants. Tampoc podia preveure la modernització
econòmica de l'Estat Espanyol gràcies a l'espoli fiscal
i als fons europeus.
Aquesta glòria econòmica només camuflava el derrotisme de fons d'aquesta visió històrica. Perquè Catalunya havia de tenir sempre present la seva “impotència coercitiva” i havia de tenir gravada al front la necessitat d'estabilitat. Perquè el “pactisme” havia conformat el sistema polític català abans fins i tot de les Corts Catalanes. Havia d'assumir que el poder a Espanya es basa no en el dret sinó en la força, i tot i així havia de perdre “la por al Minotaure”, una altre de les seves metàfores, i havia d'intentar influir en la política espanyola, però sense intentar canviar els poders establerts. El “pactisme” exigia renunciar a exercir els nostres drets nacionals, intentant congraciar-se amb l'Estat, amb l'esperança que acabin atorgant alguna almoina.
Aquesta interpretació de la nostra història ha tingut
una enorme influència tant sobre la dreta catalanista, com
sobre l'esquerra constitucionalista. Tot el llenguatge de Jordi
Pujol en els anys de la seva presidència evoca constantment el
pensament de Jaume Vicens Vives. Però també l'esquerra
constitucionalista ha adoptat els seus esquemes mentals. Un bon
exemple és el llibre “Federalisme i Autonomia a Catalunya”
de l'influent socialista Gonzàlez Casanovas on es presenta el
catalanisme com una variant del regeneracionisme espanyol.
L'organització dels Jocs Olímpics l'any 1992 és
el paradigma més acabat del triomfalisme derrotista: la
projecció internacional de Barcelona, reprenent el projecte de
l'alcalde Porcioles, legitimant al falangista Samaranch, incorporant
a la Casa Reial, per acabar pidolant els nostres diners a l'Estat,
sublimant l'actitud de l'alcalde Maragall titllant-la de “gota
malaia”.
No
hem superat la moral de la derrota derivada de la desfeta de 1939.
Els dos anys de procés del nou Estatut ho demostren. L'Estat
Espanyol va mobilitzar totes les seves institucions, des del General
Mena, cap de l'Estat Major, fins al Banc d'Espanya, passant per les
més altes instàncies judicials i les campanyes i els
boicots populars. El pacte de Mas i Zapatero, forçat pels
grans empresaris catalans, per retallar l'Estatut respon a aquesta
por atàvica; els dubtes de la direcció d'ERC responen
també al mateix temor subconscient; els febles resultats del
“no” sobiranista en el referèndum reflecteixen alhora
aquesta inseguretat davant del poder espanyol i l'arrelament dels
càlculs possibilistes entre el nostre poble. Com es pot
suposar quan el poble català avanci cap a la sobirania la
reacció serà pitjor i hem de preparar-nos
psicològicament per a resistir-la i superar-la.
El
primer pas de la via democràtica a la sobirania és
detectar i confrontar derrotisme triomfant. De règims
autoritaris i despòtics el planeta n'ha estat ple al llarg
dels segles. El dret de conquesta era reconegut i la guerra era un
mitjà considerat inevitable i just. Avui aquesta concepció
bàrbara ha passat al bagul de les abjeccions com l'esclavitud
o la tortura. Enfront d'una visió històrica centrada en
la relació amb l'Estat Espanyol hem de ressaltar que la
història catalana s'entronca amb la de la Humanitat juntament
amb les nacions més democràtiques de la terra, com
Anglaterra i la “Carta Magna”. És la interpretació
del doctor Josep Trueta i el seu llibre “l'Esperit de Catalunya”.
És la que va expressar Pau Casals davant les Nacions Unides
quan va manifestar que ell era català i que Catalunya era la
nació democràtica més antiga del món
perquè va néixer amb les constitucions de Pau i Treva.
Sortosament
aquesta història nostra forma part del corrent ideològic
dominant de la Humanitat, la que arrenca amb la Declaració
d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. Cal
reconèixer que aquest gran corrent de la democràcia ha
permès l'esclavisme, el colonialisme i l'imperialisme,
l'explotació econòmica, la depredació dels
recursos naturals i moltes altres opressions. Però la
llibertat ha estat capaç de superar les èpoques més
fosques i ha construït les societats més lliures, cultes
i benestants. Els Països Catalans tenen la gran sort de
pertànyer, des del seu naixement, a aquest grup de nacions que
tenen la llibertat profundament arrelada. Avui l'adhesió a la
llibertat i el dret fan possible recuperar la nostra sobirania. Només
cal que no ens deixem impressionar pels abraonaments d'un dels Estats
amb menys legitimitat d'Europa: la monarquia postfranquista.
La
via democràtica cap a la sobirania ha de tenir clar el lloc de
la nostra economia en un món global. L'historiador Pierre
Vilar en el seu llibre “Catalunya dins l'Espanya Moderna” va
analitzar el joc entre les formacions geogràfiques, les forces
econòmiques i els conflictes socials en l'emergència
del nacionalisme català del segle XX. Avui hem de pensar el
lloc del “Països Catalans dins l'Europa Contemporània”.
Hem de ser conscients de que no som un país ric com pretén
el triomfalisme dominant, sinó un país pobre en
recursos naturals, com constata qualsevol que viatgi pel centre del
nostre continent. Hem de retornar a la tesi de Carles Pi i Sunyer al
seu llibre “L'aptitud econòmica de Catalunya”, que
ressalta la causa de la relativa, però persistent, prosperitat
econòmica catalana és únicament el factor humà.
Aquest és un argument cabdal per difondre entre els nostres
conciutadans la necessitat urgent d'assolir la sobirania. Perquè
la identitat nacional catalana, amb els seus valors de esforç,
treball i iniciativa es converteix en el principal factor del
progrés econòmic. La sobirania esdevé la única
manera de preservar per les generacions futures la relativa
prosperitat i progrés de la societat catalana en una terra
pobre.
Molt d'acord amb el que exposes envers el triomfalisme derrotista, malgrat que vegades ha servit per poder sobreviure a las depressions post derrotes. Estic també d'acord que hem d'utilitzar totes les possibilitats que els temps actuals permeten per la lluita pel nostre alliberament. Ara bé, el més important es el que tu dius al inici: Ens hem de creue que l'independència es possible! i els nostres representants polítics han de combregar amb aquest objectiu. Per desgracia des de el 2003 s'ha anat esvaint dins del panorama polític aquesta sensació de que ho podíem aconseguir. A partir de la claudicació d'en Mas en el pacte amb Zp per l'Estatut i sobretot la manca d'ambició sobiranista d'ERC en aquest darrer any, el projecte sobiranista independentista ha perdut tant que ja només queda reduït en el cercle de quatre blocs, com hem deia el meu pare, els blocs semblen iguals que les catapultes dels primers cristians en l'època de Roma.
Manel des de l'exili.
http://blocs.mesvilawebmesvilaweb.cat/mba
I fa goig.
Ara podriem parlar de la Catalunya i País Valencià mans retardats no només a nivell cultural, sí més no economic com a sostenedors principals de la realitat castellana o el que és el mateix espanyola.
I les Illes en mans de terratinyents del metre quadrat.
Bon post!
En el fons aquest plantejament és un duel d'impotències: que Espanya és ara impotent per recórrer al darrer recurs -la guerra- per aturar-nos i que per tant la nostra impotència per derrotar-los a ells és irrellevant. És un bon punt i cal aprofitar-lo en tots els sentits.
Tot i així no em sembla prou i crec que hauríem de cercar alguna cosa de a més a més. Primerament perquè jo no hi confio tant en les bondats protectores de la democràcia quan es tracta d'idees que per a un determinat estat siguin sagrades, com ho és la Unidad de España per a l'estat espanyol. Segonament perquè al més fort no li cal arribar a la guerra per derrotar amb duresa el rival menys fort si aquest no està disposat a arribar-hi, tampoc -i nosaltres no hi estem. I finalment perquè aquesta mena de seguretats passives no acostumen a donar tanta fermesa als ànims com racionalment se suposa que haurien de fer (quan ens trobem amb un gos que sembla furiós i l'amo ens diu que tranquils, que només borda, oi que no ens quedem gaire tranquils?).
Per això mateix, per acabar amb la idea de la Catalunya impotent i per recórrer el camí de la independència el millor seria precisament acabar amb la impotència en si, amb la incapacitat d'actuar i arriscar, amb la debatitis -excusa de la inacció. Desgraciadament, jo no sé pas com fer-ho.