Xavier, en efecte, motiva llegir aquest bloc amb aquestes entrevistes sobre le dret autodeterminatiu de nostre poble, però allò que mai posem damunt la taula és: quin preu cal pagar per aconseguir aplicar aquest dret i, diria jo, sortinr-nos-en de forma reeixida? I, en el meu fur intern, penso si no serà la nostra llengua aquest braç, cama, ..., que cal sacrificar per evitar la gangrena total. Però, en tal cas, allò que sobrevisqui no serà un país sense la identitat claramaent marcada? No serem allò que ens han volgut fer durant anys i panys aquests veïns revestits de cultura servantina, de punt de confluència lingüísitc? El tema de la llengua no pot dividir, però tampoc cal que sempre els mateixos fem el passerell. T'ho dic en virtut, no del tant trillat tema de les hores de més de o en llengua d'imposició ( o de "encuentro" segons altres versions), ans veient el greu problema social que patim en allò que a l'ús ateny. Fins joves amb cognoms ben catalans pateixen una mena de por que el cohibeix alhora d'expressar-se en sa pròpia llengua. No en sé la raó, però és realitat contrastada. Aquesta moda, en efecte, ens posarà contra les cordes si no hi posem remei aviat. POtser hem de començar a posar-lo nosaltres mateixos en el nostre dia a dia, amb desacomplexament i convicció, amb bon rotllo i fermesa.
xaviermir |
diumenge, 4 de febrer de 2007 | 12:14h
L'exercici del dret d'autodeterminació no ha de tenir cap sacrifici explícit. Cal fer arribar a la gent que se sent espanyola que no han de renegar dels seus vincles sentimentals o natalicis amb altres territoris, però que tampoc han de permetre que la unitat d'Espanya els hipotequi la vida. Ens cal un estat propi perquè amb una administració més pròxima ens en sortirem molt millor. I només ho aconseguirem si ho volem tots. Potser quan ho hàgim aconseguit podrem mirar enrere, avaluar-ne els costos i prendre les mesures que calgui per compensar el que sigui, però no podem partir de l'axioma que cal sacrificar alguna cosa.
La qüestió de la llengua és una altra encara que tingui molts punts de contacte amb la política. En aquesta matèria, fa temps que estic apostant per una popularització massiva dels continguts bàsics de la sociolingüística. Cal molta informació, molta reflexió serena, molta sang freda i molta comunicació. Qualsevol neguit que pugui tenir un catalanoparlant respecte de la seva llengua té resposta en la sociolingüística. Recomano a tothom que vagi a buscar aquestes fonts per contrastar les seves impressions o per posar al dia el seu discurs sobre la llengua. Per començar, fa uns dies recomanava el web de l'Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana, antic Grup Català de Sociolingüística.
Xavier, en efecte, motiva llegir aquest bloc amb aquestes entrevistes sobre le dret autodeterminatiu de nostre poble, però allò que mai posem damunt la taula és: quin preu cal pagar per aconseguir aplicar aquest dret i, diria jo, sortinr-nos-en de forma reeixida?
I, en el meu fur intern, penso si no serà la nostra llengua aquest braç, cama, ..., que cal sacrificar per evitar la gangrena total. Però, en tal cas, allò que sobrevisqui no serà un país sense la identitat claramaent marcada? No serem allò que ens han volgut fer durant anys i panys aquests veïns revestits de cultura servantina, de punt de confluència lingüísitc?
El tema de la llengua no pot dividir, però tampoc cal que sempre els mateixos fem el passerell.
T'ho dic en virtut, no del tant trillat tema de les hores de més de o en llengua d'imposició ( o de "encuentro" segons altres versions), ans veient el greu problema social que patim en allò que a l'ús ateny. Fins joves amb cognoms ben catalans pateixen una mena de por que el cohibeix alhora d'expressar-se en sa pròpia llengua. No en sé la raó, però és realitat contrastada. Aquesta moda, en efecte, ens posarà contra les cordes si no hi posem remei aviat. POtser hem de començar a posar-lo nosaltres mateixos en el nostre dia a dia, amb desacomplexament i convicció, amb bon rotllo i fermesa.
Fins una altra
La qüestió de la llengua és una altra encara que tingui molts punts de contacte amb la política. En aquesta matèria, fa temps que estic apostant per una popularització massiva dels continguts bàsics de la sociolingüística. Cal molta informació, molta reflexió serena, molta sang freda i molta comunicació. Qualsevol neguit que pugui tenir un catalanoparlant respecte de la seva llengua té resposta en la sociolingüística. Recomano a tothom que vagi a buscar aquestes fonts per contrastar les seves impressions o per posar al dia el seu discurs sobre la llengua. Per començar, fa uns dies recomanava el web de l'Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana, antic Grup Català de Sociolingüística.
Salut, Jaume!
Mai tres monosíl·labs van implicar tantes coses.