Ja se que no es pot abusar de les metàfores polítiques a Catalunya sense que a un l'hi diguin que "pujoleja" una mica, però ben agafades i sense confondre-les del tot amb la realitat no estan malament, són explicatives i pedagògiques. I ja ho deia en Pallach: política és pedagogia! Heus ací, doncs, la metàfora de la muntanya i la plana de l'independentisme:Vam tardar molts anys en aconseguir fer sortir l'independentisme de la muntanya i baixar finalment a la plana; l'etapa de la muntanya va ser plena d'èpica i i rica en vivències, no ho nego, però finalment ens vam poder treure el passamuntanyes, i vam baixar a la plana i hi vam plantar el nostre campament al bell mig.
Vam aconseguir posar el campament molt a prop, en termes de guerrilla metafòrica, de la capital, però sense aconseguir-hi entrar del tot; en tot cas però vam plantar el campament bastant al mig, com el dijous, de tot plegat. Va ser aleshores quan vam establir negociacions amb els rostres pàl·lids i les tribus que ocupaven l'espai central de la plana, i vam fer-hi un pacte, s'hi van veure obligats, per participar en la gestió del domini del país.
Alguns opinen que després d'un temps cal trencar el pacte, deixar de fumar la pipa de la pau i tornar a la batalla, sabent d'entrada que no la guanyarem, encara som pocs (un14%). Amb tal fi, pensen que ens podem aliar amb l'altra tribu, els Ciux, però això ens allunyaria de la nostra gent, dels treballadors, que ens donen cada cop més suport i rostres pàl·lids muntarien un Zapateado, amb un amics seus de les tribus de ponent. I tenim el risc d'haver de tornar a la muntanya, que es el que volen els Ciux.
Alguns pensen que podem tornar als nostres campaments d'hivern a les muntanyes -cerdanes per ser més explícits- directament i esperar, atrinxerats, que arribin millors primaveres. I que això seria bo.
Mentrestant m'ho mirava i pensava: coi quines ganes de passar fred, que tenen aquests i quines ganes de deixar que els altres ocupin i maneguin la plana!
Potser hem de canviar el nostre campament de lloc, no ho nego, però perquè pugui créixer més, enfortir-nos, muntar Fort Apache, però a la muntanya s'hi ha d'anar de tornar sols a esquiar si hi ha neu o a l'estiu a fer cims. L'objectiu de la política és conquerir i mantenir la plana, no muntar repúbliques bananeres i "Reagrupar" guerrilles tropicals al bell mig del Pirineu.
I quan es pugui caldrà conquerir la capital i ocupar el Palau (però primer hi hem de tenir infiltrats i suports amplis). I tenir una majoria social que ens ho permeti.
Quan llegia la teva justificació de tot plegat em semblava llegir un sociata que rememorava la seva "lluita" antifranquista i la contraposava amb les gràcies de la democràcia espanyola.
Sí que l'aire és fred, a la muntanya, amic Cesc, però no està contaminat. Jo francament prefereixo l'aire fred, aquell que et desvetlla, que la xafogor.
A més, la cosa té u altre problema: la gent que som de muntanya, com tu i com jo, Cesc, els de la tribu de la ciutat no els caiem bé i només ens accepten si ens convertim al seu déu. Tu proposes disfressar-nos però a la ciutat no són rucs i els seus bruixots són molt persuasius. Saps per què no pots enganyar als de la ciutat? Perquè molts són d'una altra muntanya, que hi van baixar fa 30 anys i es van convertir als déus ciutadans. Són muntanyens renegats i ens veuen venir.
Això no vol dir que no cregui que s'hagi de baixar a la plana com a pas previ d'entrar a la ciutat. Però entreu-hi amb la roba de la nostra tribu, sense por. I sobretot no renegueu dels que seguim a la muntanya. Així quan convingués podrieu pujar a respirar aire pur, a compartir més vivències èpiques al voltant dels nostres tòtems ideològics i recordar que el nostre déu no és la democràcia liberal sinó la independència i el socialisme.
Salut, amic Cesc, i fins aviat!
Potser ens caldria no mirar tant de reull els moviments dels Ciux i fer una bona politica social, pero sense perdre de vista l'objectiu final que ens aplega a tots.
La imatge politica que estem donant no es clara en general, i no es clara per a mi en particular. O s'expliquen be les coses o les muntanyes es tornaràn a omplir de guerrillers, i tots estem d'acord en que això es una cosa que a Catalunya no li conve.
Tanmateix, el Cesar no reposa, i ara se n'ha empescat una de millor : li ha ofert a l'Obelix tots els senglars que vulgui per dinar, sopar, esmorçar .... l'esta peixant i engreixant, i ho seguirà fent mentre s'estigui assegut a taula. I l'Asterix, mentrestant, llueix una corona de llaurers, que li han dit que és la del Cesar (aquesta , almenys, no du espines), però tothom veu que no es la mateixa. Al Cesar el que és del Cesar !.... o no es pot ser Califa enlloc del Califa , que diria aquell altre.
I mentrestant, la tribu dels irreductibles intenta mantenir les seves posicions a la plana, mentre observa els astres , a veure si el vent de ponent s'atura i no ens fa empassar els nostres propis mots...Mai no es va tan lluny com quan no es sap on es va.
El que si que hi ha al PSC-PSOE es molt de espanyol i de catalans amb autoodi dels que s' escriuen el email en castella perque a ells aixo tant els fa (cito la frase d' una responsable de joventut d' una ciutat vallesana del PSC-PSOE).
Companys...que o la cupula d' ERC no s' entera de res o han optat per la cadira i mantenir els 200 carrecs a la Generalitat i ser uns estomocas agraits.
L' altre problema es la divisio interna dels catalans que fa que ERC pacti amb el Montilla i el ressuciti i no amb CiU. Cosa impensable a Euskadi !!! Aquesta lluita cainitia es reflecteix en tots els ambits de la societat: l' empresarial, el familiar, etc...I aixo no es gens bo...
Salut