Ja n’hi havia abans indicis
eloqüents, però potser el
Aquest ostensible canvi
climàtic és el resultat de, si més no, dos processos convergents en les
conseqüències i aparentment allunyats en la seua gènesi: l’activitat
continuada, proselitista i sorollosa del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) i una
progressiva reactivació de la societat civil esgotada, segurament, d’una
passivitat que el temps amenaçava de convertir en depressió crònica.
L’activitat del COM ha fet visibles els músics; la part organitzada de la
societat civil ha aportat la indústria i el mercat. Tot, és cert, en unes
proporcions mínimes, esquifides, sovint descoratjadores, però enormes en termes
relatius: hauríem de recular fins els primers anys del postfranquisme per
trobar una gamma artística tan suculenta i una abundància similar de festivals,
cicles i nits de rock valencià en el calendari.
Al llarg del 2006 el COM ha
dut a terme diverses iniciatives que consoliden el seu viratge cap a actituds
més constructives, abandonant temptacions victimistes i dissolent el discurs
negatiu que caracteritzà els mesos posteriors a la seua irrupció. L’estratègia
no ha pogut ser més encertada: les accions de protesta sensibilitzaren l’opinió
pública i prepararen el camí per a l’actual recepció popular del treball
musical. Ara convenia concentrar l’esforç en la difusió d’aquest aprofitant al
màxim tots els recursos de promoció a l’abast: l’organització del macrofestival
Folkaserra, la creació d’un portal a la xarxa o l’establiment dels Premis Ovidi són excel·lents
mostres d’aquest nou i fructífer capteniment.
Calia, això sí, que la producció artística estigués a l’alçada de la dinamització social assolida i aquí, de nou, el 2006 ens deixa una bona col·lecció d’encerts. (continua)
No menys interés posseeixen els
llibres-CD Dolçaina i tabalet. Música i
tradició a Callosa d'en Sarrià i La
tradició musical a
Ja en l’àmbit de la
restauració destaca, per esperada, la nova gravació del grup de danses Alimara —30
anys (Cambra Records)— que
celebra així el trenté aniversari de la seua fundació. Sense cap sorpresa, però
amb la solvència a què ens té acostumats la rondalla que dirigeix Paco Lucas,
hi sobresurt la interpretació vocal de Sabina Vidal que entona alguns dels
melismes més àgils i consistents que es poden escoltar a València en
l’actualitat.
I amb més modèstia i menys
ressó, també
Però la gran sensació de l’any
en el camp tradicional ha estat, sens dubte, el primer disc de Pep Botifarra i la seua rondalla, Si em pose a cantar cançons (Cambra Records). Botifarra és el
darrer esglaó d’una cadena de transmissió oral que, en aquest disc, fa passar
amb naturalitat per tots els estadis de tractament de la música tradicional:
les fonts originals que Pep coneix de primera mà, els grups de restauració d’on
procedeixen bona part dels seus músics i on s’han gestat les cançons que
conformen el seu repertori i els processos de reelaboració esdevinguts en les
darreres dècades que han donat a conéixer aquestes músiques amb un públic més
ampli i divers. L’inici del disc no potser més revelador: sonen les frases
musicals familiars de «L’u d’Aielo» tocades, però, amb un timbre i uns
arranjaments que, sense escapar-se excessivament dels solcs habituals, els
desborden en la seua riquesa harmònica, el seu tempo dolçament escandit i el
seu timbre càlid i hospitalari. És l’obra de Néstor Mont, el músic a l’ombra
que sosté l’escala per on Pep s’enfila cap uns moments artísticament
formidables.
Si la collita rendida pel camp
tradicional ha estat copiosa i atractiva, la producció dels seus cosins germans
del folk no se n’ha quedat enrere. Per començar, hi ha la plasmació
discogràfica del nou tour de force d’Al Tall, Envit
a vares (Picap), un ambiciós,
arriscadíssim i finalment reeixit projecte de transvasament i mixtura d’estils
musicals, que assumeix la improvisació com a motor creatiu i que reuneix músics
de jazz, de rock i de folk en una mena de “turmenta d’idees” enregistrada en
directe i publicada en un doble CD-DVD.
Altra plaent novetat ha estat
el segon disc de La
Romàntica del Saladar, Revetla! (Blau-Discmedi) que, continuant amb la línia
argumental esbossada al seu disc de debut, reivindica obertament l’univers
sonor de les bandes de música i l’adoba amb un sentimentalisme bonhomiós i
epicuri, de sobretaula perllongada.
També els Trencaclosques superen amb escreix la
síndrome del segon disc. Illes flotants (Tecnosaga), manté els seus referents —escenografia
medieval, atmosferes circenses, teatre de carrer— però millora notablement la
seua traducció musical que guanya en riquesa de matisos i en profunditat
interpretativa.
Altre que s’enfronta als
reptes del segon disc és el prolífic i incansable Emili Someño. Amb Penyal d’Ifac (autoedició), el dolçainer
de Castelló de
Finalment, no hauríem
d’abandonar el territori folk sense mencionar la contribució de Toni
Torregrossa (Urbàlia Rurana) al
projecte Pau i treva (Folkclub-Ethnosuoni,
2006), enregistrat juntament a Jordi Fàbregas, el piemontès Maurizio Martinotti
i l’occità Renat Sette. Pau i Treva vol
ser una mena de celebració del mil·lenari de la institució medieval homònima,
promoguda per l’abat Oliba amb la intenció de posar fi a la violència
desfermada per la revolució feudal. El resultat és una obra densa, riquíssima
musicalment, i on excel·leixen per mèrits propis dos temes de Torregrossa sobre
textos de poetes àrabs medievals adaptats per Josep Piera: “Panegíric” i,
sobretot, “El paradís” —un tema que val per tot el disc, obert amb aire de
danses (dansà, en diuen darrerament)
i tancat per un meravellós solo de saxo a càrrec de Paul James (Blowzabella).
En terra de ningú o, si es vol,
en el baricentre del triangle format per folk, cançó i pop-rock, han decidit
instal·lar el seu campament eventual els alcoians Verdcel. PaísViatge
(Cambra Records-Blau/Discmedi) aporta força perspectives
inèdites a l’escena musical valenciana i erigeix un univers estètic francament
singular: encabits dins l’atapeït calaix de la cançó d’autor, se n’ixen per
totes bandes amb la seua llibertat creativa i la seua forma globalitzadora
d’entendre la producció artística.
Precisament la cançó d’autor,
en el seu vessant més modern —enteneu: amb acompanyament elèctric i la brúixola
apuntant al nou folk americà—, ha donat algun dels episodis musicals més cridaners
de l’any, començant pel feliç retorn de Feliu
Ventura una vegada acabada la seua gira conjunta amb Llach, que desmenteix amb
un brillant cop de puny els funestos vaticinis dels seus persistents
detractors: Alfabets de futur (Propaganda pel fet!) reforça i
aprofundeix els camins oberts amb els seus dos primers treballs, el llicencia
com a un magnífic artesà de la melodia i consagra definitivament Borja Penalba
com a un dels músics més interessants del país.
Si Borja és el sherpa de Feliu, Albert Ortega n’és el
de Rafa Xambó. Tots dos han produït un
disc —Cançons de la memòria trista (Picap)— ordit sobre una trama rockera i teixit
amb guitarres fervents. Un vestit ben atractiu per unes cançons que reclamen la
memòria com a element indispensable en la construcció del futur —ni que siga
per alimentar el compromís del present amb la seua tristor.
Aquesta ombra de serena
amargura la comparteix també el, d’altra banda, iridiscent Comptant Sargantanes (Cambra
Records) de Sergi Contrí, disc de
debut d’un jove cantautor de Dènia que hi exhibeix la seua intuïció melòdica i
la seua poètica de vol rasant, tot amarat de salnitre.
També debuta en el negoci de
cantautor Màrius Asensi —Els teus arguments (Cambra Records)— qui, acompanyat del
grup
No sé si vindria a tomb
esmentar ara el disc atemporal, tan auster com matisat, tan pulcre com
hipnòtic, que Eva Dénia i Manuel Hamerlink han dedicat a l’obra d’Antonio
Carlos Jobim, —Tribut a Jobim (Comboi Records)—: jazz pròxim i
lleuger, de robes soltes i ventijol de mar.
I, òbviament, tancaríem el
circuit amb Raimon: el
patriarca que es nega a exercir-ne, el cantautor per excel·lència a qui
l’incomoda l’apel·latiu, el gran escriptor de cançons que dosifica
intel·ligentment el seu talent aclaparat pel gran respecte que li suscita la
seua pròpia obra —una forma de dignitat admirable i poc freqüent a casa nostra.
El món cultural català no reacciona amb l’escaient convulsió cada vegada que hi
ha un nou disc de Raimon al mercat, fet ben bé inexplicable atesa l’enorme
transcendència de la seua trajectòria i la desparionada qualitat dels seus
discos darrers. Potser és una reacció natural de desorientació davant les
continues reordenacions i reelaboracions de la seua obra; potser és fruit de la
naturalesa especulativa, decididament intel·lectual, de les seues noves
creacions; el cas és que sembla que Raimon té una bossa oculta de seguidors,
fidels i incondicionals però dolorosament silenciosos. El 2006 ens ha regalat
un enregistrament en directe a l’Olympia —Raimon
a l’Olympia (Picap)— de París que
serveix amb una extraordinària guarnició: l’històric disc enregistrat al mateix
teatre parisenc quaranta anys abans. Dos Raimons diferents i igualment
imprescindibles: el jove ardent i neguitós que plantava cara al règim amb la
immediatesa punyent dels seus versos i l’home madur que pondera plàcidament el
seu periple artístic i que encara troba paraules i músiques per seguir augmentat
el seu generós llegat.
(continuarà)
Has tornat a treure el nas a la xarxa. Feia 15 dies que no et veiem. Comparteixo el que dius d'en Raimon. És un vertader patriarca i cantautor de referència i per excel·lència, absolutament generós i lúcid. És un regal sempre