Des de la consolidació de la monarquia post-franquista he escrit com incidir en l'evolució de la societat catalana per orientar-la vers el procés històric que porti a la sobirania de la nació catalana. A començaments del segle XX el catalanisme va ser capaç en només 30 anys de fer el salt des de les eleccions dels “quatre presidents” l'any 1901, les primeres en que es va presentar una força d'obediència catalana, fins el 14 d'Abril de 1931 i la proclamació de la República Catalana. Va ser un canvi profund que va afectar tots els aspectes de la societat catalana, des de la població que va passar de 2 a 3 milions d'habitants, de l'educació que va passar del 50% d'analfabetisme a la seva quasi desaparició, de canvis econòmics, amb la diversificació industrial de Catalunya i la seva electrificació, amb canvis socials amb la consolidació d'un fortíssim moviment obrer i pagès. Sobre aquest procés històric va cavalcar l'evolució política. També avui el camí cap a la sobirania passa per un procés històric que es retroalimenti amb les estratègies polítiques.

L'any 1981 vaig publicar “La Sobirania Nacional” que analitzava els canvis estructurals de la societat catalana en les dècades de “desarrollismo” i mostrava com el marc legal de la monarquia postfranquista no permetia la reconstrucció nacional. El restabliment de L'Estatut de 1932 era la gran esperança de tots els que vam participar en l'Assemblea de Catalunya. No només era el reconeixement de la nostra llibertat; eren també les polítiques educatives, urbanístiques, culturals i tantes altres que havien de permetre la reconstrucció nacional. Jo havia militat a la Convergència Socialista i al PSC Congrés. Però el nou PSC (PSC-PSOE) i els altres partits majoritaris (CiU i PSUC) van legitimar la Constitució de 1978 i l'Estatut de 1979, desnaturalitzant els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya, que incloïa el dret a l'autodeterminació. Davant el panorama dels partits majoritaris assimilats pel nou règim i partits independentistes amb una visió de la realitat allunyada de la nostra realitat vaig intentar traspassar als Països Catalans els plantejaments del Partit Québequois. Vaig plantejar a La Sobirania Nacional”, crec que per primera vegada, la “via política a la sobirania”. Jordi Carbonell va escriure el pròleg d'aquest llibre i crec, modestament, que va dotar del marc intel·lectual imprescindible a l'acció política de Nacionalistes d'Esquerra i en el desenvolupament posterior d'Esquerra Republicana.

A començaments de la dècada dels 90 vaig entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Poc després, quan la caiguda de la Unió Soviètica va provocar una nova onada d'Estats a Europa, vaig dissenyar, coordinar amb altres autors i escriure una bona part del llibre “República Catalana”. Aquesta obra actualitzava l'estratègia bàsica a via democràtica a la sobirania, amb alguns elements estratègics que han marcat el debat polític fins al debat del nou Estatut, com la reivindicació d'un nou finançament i elm tracte bilateral directe entre l'Estat Espanyol i la Generalitat. Després vaig proposar a Àngel Colom convertir la reivindicació del Concert Econòmic en l'eix de la política d'ERC i d'aquí va sortir la campanya amb centenars d'actes que va culminar amb el gran acte del Parc de la Ciutadella. Al cap d'unes setmanes Felipe González va convocar eleccions i el Secretari General d'ERC va cooptar a Pilar Rahola com a cap de llista al Congrés dels Diputats i va començar un dels períodes més esperpèntics de la història recent d'Esquerra Republicana.

En el Congrés de Tarragona del 2001 vaig fer una darrera aportació al debat sobre el procés històric i l'estratègia que ens pot portar a la sobirania. A la Conferència Nacional de Manresa de l'any anterior m'havia oposat a la proposta de la direcció d'ERC de donar suport al President Jordi Pujol, que ja s'havien abstingut en la seva investidura. Tot el treball d'implantació d'ERC a Cornellà, la meva ciutat, com a tota l'àrea metropolitana, se'n aniria en orris amb el suport a Pujol. Esquerra es convertiria en un partit frontissa, capaç de pactar amb CiU o amb el PSC, però incapaç d'esdevenir un partit autoreferent, amb un projecte històric propi. A Tarragona la ponència oficial defensava dos eixos bàsics: “L'Estatut Nacional” i “Partit de Govern”, que han conformat l'acció política d'ERC des de 2001. La combinació d'aquests dos conceptes, combinada amb la reacció contra la criminalització del nacionalisme des del PP, va portar al salt electoral d'Esquerra fins els 600.000 vots del 2004. Però, també, aquella estratègia ha provocat l'enorme desconcert actual del sobiranisme, un cop fracassada l'opció del nou Estatut, però s'ha mantingut la prioritat d'estar al govern a qualsevol preu.

En la meva esmena advertia que l'Estatut Nacional era incompatible amb la Constitució de 1978 i que el que calia qüestionar no era l'Estatut sinó la Constitució. Proposava substituir l'etapa de lluita per l'Estatut Nacional pel combat per una República Federal que reconegués el dret a l'autodeterminació. Enfront de la definició d'Esquerra com a “partit de govern” proposava una estratègia centrada en la “tensió democràtica” amb l'Estat Espanyol i, entre d'altres eixos, per mantenir aquesta tensió proposava accentuar la campanya contra l'espoli fiscal. No vaig obtenir ni el 10% de suport i no vaig ser elegit per ser un dels 150 membres del Consell Nacional. Es va imposar la conclusió de que les meves tesis no tenien futur dins d'ERC.

Malgrat tot em proposo actualitzar en aquest bloc la meva reflexió sobre el procés històric que pot portar la nostra nació a la sobirania seguint la via democràtica. Començaré amb els aspectes ideològics que són decisiu perquè condicionen la resta, començant per la concepció del poder. Continuaré repassant els canvis estructurals, des de la demografia a la globalització, que ha patit la societat catalana des de 1991. Aquest bagatge permetrà afrontar els aspectes estratègics generals de la via democràtica a la sobirania en tres àmbits: 1) el camí vers l'hegemonia a la societat catalana; 2) les relacions amb l'Estat Espanyol i 3) la internacionalització del cas català i la Unió europea. El nucli d'aquesta estratègia és la combinació de l'acció política i electoral amb la mobilització, tenint present que la primera va molt més enllà de l'acció electoral i institucional i la segona implica molt més que agitació. Finalment caldrà abordar el tema de l'organització interna del moviment sobiranista, que inclou el partit polític que l'ha de representar. Aquest és el full de ruta dels propers blocs, que ha de permetre esbossar la meva visió del full de ruta vers la sobirania.