El debat i joc de contradiccions al que hem assistit sobre si a
Catalunya erem postnacionals o prenacionals, iniciat en el discurs
d’investidura del president Montilla i contestat pel vicepresident
Carod, ens pot portar a un debat sobre el qual ja feia temps que em
feia cabals: com encaixava la modernitat i la postmodernitat en el
catalansime i en la nació catalana.I tinc una resposta. Som post i prenacionals. Sí senyors, som les dues coses. En algunes qüestions, les identitàries per exemple, hem superat la modernitat dels segles XIX i XX i les seves anacròniques formes, i en altres, les polítiques, mai hi hem arribat. Intentaré explicar-me:
En els termes del debat i discurs identitari podem dir que som postnacionals. Les identitats nacionals modernes, la del segles XIX i XX per entendre’ns i a grans trets, eren unes identitats nacionals monològiques, homogènies, empaltades de passats romàntics i encara amb un fort component essencialista, estàtiques i fins i tot jacobí. Avui, en el món occidental, aquest model d’identitat nacional ha quedat absolutament desbordat i superat per la pròpia realitat de les nacions.
Podem dir però, que la identitat nacional catalana, justament per la nostra pròpia singularitat, el fet de no tenir estat propi en la qual recolzar-la i per la seva gran capacitat, ja des d’enllà el segle XX, d’incloure la diversitat en el propi discurs nacional i en el catalanisme, fins al punt de que n’esdevé un dels seus principals trets identificatius, mai ha estat una identitat nacional moderna molt clàssica; des de fa molts anys ja ho som de postnacionals, identitàriament, nosaltres, no és pas res de nou, molt abans fins i tot que altres identitats nacionals dels voltants. Alguns d’aquests, com el nacionalisme espanyol per exemple, es troben molt més encallats en els seus obsolets i anacrònics models identitaris penjats d’un ganxo del segle XIX.
En canvi si traslladem el debat als termes i terrenys de la política som prenacionals: en la modernitat política les nacions es caracteritzaven per construir “estats-nació”. Des d’algun àmbit se’ns ha volgut fer creure que la superació de la modernitat consistia en la superació dels “estats-nació” clàssics i de l’era de la “modernitat”. Ja fa temps que vam descobrir que això amagava una trampa; no és cert que en aquests temps “postmoderns” i “post” tot que ens ha tocat viure els estats hagin caigut en desús i estiguin menystinguts i acorralats. Es troben sobretot qüestionats per la globalització econòmica i les seves dinàmiques per una banda i embolicats en un procés de descentralització més o menys fort i de la lògica de la subsidiarietat per l’altra, però a pinzellada forta i en el terreny polític les lògiques nacionals -polítiques i socials i econòmiques també- continuen lligades als estats.
En el debat identitari Catalunya va superar ràpid i amb èxit l’etapa moderna i estem ben preparats per afrontar els temps “post” actuals; ara bé no es clar que en terreny polític es pugui fer el salt –i permeteu-me la filosofada- de l’etapa prenacional (premoderna) a la postnacional (postmoderna) sense haver passat i trepitjat la modernitat, que vol dir tenir un estat propi. Perquè tampoc és cert que ser “postnacionals” vulgui dir no tenir estat. Ans el contrari. Per jugar nacionalment en els terrenys de la globalització, necessitem “estat”. No serà l’estat-nació modern clàssic dels segles XIX i XX, potser millor, ens estalviarem segons quines coses i excessos estatalistes, arrelats en la bona tradició antiautoritària i llibertària dels treballadors catalans nosaltres. Però ens cal un estat. Tan postnacional i postmodern com vulgueu, però estat propi. En això encara som prenacionals.
