Per uns instants, només per uns instants, em torna al cap l’impacte brutal, amb ulls de drac que es menja les donzelles. Un cotxe negre, embalat i segur del seu dret a passar. Un cotxe sense temps per fer acords amb la gent , sense temps per veure’m creuar. Un cotxe que em pren el moviment i em dona tot el temps del mon per badar. Somric.
El violinista també se’n riu .M’agafa les mans com si les fes volar. Em deixa volar. Espera que torni. Em compren.
La meva rialla torna i se li fica a les butxaques i entre els seus llavis fins. S’escola pel violí. S’enreda als radis de les rodes que em lliguen a la plaça i al moll, neda mar enllà cap a la sal.
A ell li agrada com ric quan em besa. Li agrada com vola la meva rialla. Em diu alguna cosa tendre a l’orella. Em pentina amb l’arc del violí. Se’n torna al seu lloc.
Ara toca el violí per a mi, només per a mi, sense cap mena de dubte. Sovint em mira, esmola l’arc amb nervi, amb passades llargues que broden la tarda. Ho vol fer molt bé. Sona a melangia, com a enyorança dels seus. No ha posat el barret en terra . Li surt de la butxaca com un ratolí tafaner.
Ara no vol cobrar ni un sol escut. Ara només toca per mi. Veu com em fuig el somriure. Toca una dansa joliu i la interpreta giravoltant pel moll, enfilant-se a les columnes, com un mag, com el flautista d’Hàmelin. Jo no el puc seguir. El minvar del capvespre li retalla el perfil. S’allunya.
Em tombo cap a la plaça. No vull veure com marxa.Al semàfor hi ha un riu de gent . Passa tota de cop, empaitant el verd, fugint del roig, a revolades.Em fa bategar el cor. Quasi sempre funciona l’acord , però separo la mirada. No podria veure un altre impacte. No n’hi haurien d’haver més.
Es fa fosc a poc a poc. S’espaien els renous.M’agrada escoltar-los. Ja no surten les barcasses. S’amaren a la riba. Esperen desaparèixer a la foscaEl moll va prenen una tranquil·litat inquietant, sense el tràfec de gent que l’ofega. Venen els pescadors, vells i morenos, als graons polits. Llancen les canyes. Els cans petaners els acompanyen, grinyolant a la lluna que els fereix de blancor. Em cerquen conversa curta.
Les boires caminen lentament, transitant entre estels. S’encenen les llums de la plaça del Terreiro do Paço. Hi ha serpentines blanques arran de l’aigua, talment paraules. El riu i el pont vibren, amb tremolor de fulla, fins demà.
És ben interessat llegir l'article d'en Sebastià Bennasar "Lisboa i girs de llengua" a "Diari de Balears" d'avui dia 1-2-07 en una mateixa atmosfera de fosca i boira al Tejo.
Victoria |
divendres, 2 de febrer de 2007 | 20:08h
Certament interessant i oportú l'article, tant la descripció del riu i la ciutat, com el tarannà de la jove que aprèn i parla català. Tota una lliçó.Gràcies
josepblesa |
dilluns, 29 de gener de 2007 | 04:56h
Sempre et llegesc, mes, no sempre et dese comentari.
T'hi he desat deures; al meu bloc. És cert, trobem a faltar, els comentaristes esperats; que l'acaben d'arredonir o discrepen trobant nous enfocaments.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
És ben interessat llegir l'article d'en Sebastià Bennasar "Lisboa i girs de llengua" a "Diari de Balears" d'avui dia 1-2-07 en una mateixa atmosfera de fosca i boira al Tejo.
Gràcies pel recorregut (triple) lisbonenc.
Tot agraint-te'l.
Bon dia, Josep, enyorava els teus comentaris. Som així les persones. Cordialment. Victòria
Sempre et llegesc, mes, no sempre et dese comentari.
T'hi he desat deures; al meu bloc. És cert, trobem a faltar, els comentaristes esperats; que l'acaben d'arredonir o discrepen trobant nous enfocaments.
Rep una cordial salutació.