VilaWeb.cat
Records de Lisboa II: Els amants del moll
Victoria | Històries | dimecres, 24 de gener de 2007 | 17:26h

ELS AMANTS DEL MOLL ( CONTINUACIÓ)

        La gent està massa enfeinada per fixar-se en ell. Pocs s’hi aturen. Encara menys pocs hi deixen escuts. Sembla que no li importi gaire. Els cabells, esparsos pel front, se li mouen al ritme sincopat de la música que arrabassa al violí. M’arriba com una esgarrapada. La barbeta clavada a la fusta caoba. La ma dreta com una llebre esverada cercant el cau. Quasi la puc sentir a les cames.

 

         Algunes monedes són tocades per el sol del capvespre i brillen. Semblen més valuoses, com d’or, o com miralls. El seu cos anhela la música que toca , s’hi confon. Tot ell tremola. M’agrada pensar que toca per a mi.

 

 

        Cada deu minuts la gent, que puja o davalla i transita pel moll, ofega el so del violí i ens separa intermitentment. Aquest comparèixer i descomparèixer del seu rostre m’entreté.

 

        Deixo de sentir la música. No hi és al seu lloc. L’ha engolit la gentada. El veig a un clariana. Veig com s’acosta,  tallant el flux de vianants. Seu a la balustrada polida. Em dóna l’esquena, mirant riu enllà el traginar de barques.  Beu una cervesa. S’ eixuga els morros amb el jersei, farcit de forats d’arna i espurnes de cigar. Es tomba i em mira. Em fa ganyotes

      S’acosta. S’agenolla al meu costat. Un radi de la roda de la meva cadira,  rovellat, li enganxa la bufanda. L’estira. Hi fa un forat. No s’enfada. L’eixampla amb els dits, me’l posa damunt els llavis, el forat, i em fa una besada suau. Riu. Després em torna a besar, una besada llarga amb gust de cervesa. Se m’asseu a la falda. Em despentina. Puc percebre part del seu pes. M’agrada. M’abraça fort. Em frega l’esquena. Em fa riure. Ric molt. Ric fort.


       La meva rialla vola fins el meu passat. Fins a mi mateixa, dempeus, just abans del meu accident, aturada al semàfor , camí del moll de l’Alfândega, disposta a l’acte repetit mil vegades de creuar el carrer, mesclada amb el caramull de gent que també vol passar, que frisa per anar a la feina , o per pujar a les barques que duen a l’altra riba. El semàfor es posà vermell . No hagués hagut de passar. L’ atzar no va voler respectar l’acord. No vaig arribar al moll. Ni vaig poder agafar la barca  a Caparica

 

       La meva rialla vola fins la plaça del Comerç. Cruïlla la tanca blanca que l’assetja. La desferma i la dissipa, com si fos de boira. Els arcs es congreguen de nou. S’atura el semàfor, en verd, moments abans de canviar al roig, moments abans de l’accident. Resto immòbil.

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 2
Afegir-hi un comentari

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats