Hi
ha dies que més em valdria de no saber llegir, o potser és
que «sabent-ne» he acabat esdevenint un analfabet
«funcional».
A mesura que et fas gran —potser, en el
meu cas, hauria de dir «a mesura que amuntego anys» en el
compte cap al no res— t'adones que la vida és més
complexa del que imaginaves, o que un mateix s'ha complicat tant que
tot ho veu enrevessat i fantasmes on no n'hi ha.
Mania persecutòria?
de motius no en mancarien, amb tot us asseguro que no és el
cas. Aquest, deixeu-m'ho precisar, irreflexiu apunt sols obeeix a
algunes lectures atzaroses que m'han coincidit entre ahir i avui
sobre notícies, opinions o expressions d'aquests darrers dies.
Per exemple —i ho poso tal com em raja, sense ordre predeterminat— al bloc de l'Holocé hom es queixa de que els autors del bloc Cròniques d'una nació (de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya —que sí que n'és el bloc oficial, Marc—) «estan dient unes quantes de l'alçada d'un campanar»; potser sí que té raó el geòleg amic, però el que més m'ha preocupat d'aquest assumpte és el que va reproduir aquest altre blocaire, en relk, amb el títol de «Primera nit a Katmandú» —i copio literalment sols els darrers paràgrafs—: «Sigui com sigui, avui, desvetllar-me a Katmandú ha estat també desvetllar-me a un espai de l'esperit totalment nou per a mi. Un esperit que ho impregna tot. Aturat en cada rostre. En cada mirada. En el respecte reverencial pel gran cercle immortal de la vida. És important estar atent. Deixar-se endur. Obrir-se. He llegit una mica els pensaments d'un mestre de zen i, després, amb en Carles i en Manel hem sortit a esmorzar. Jordi Bilbeny (17 de gener de 2007).»... Quan dimecres passat algú em va dir que en Jordi Bilbeny havia marxat al Nepal per uns quants mesos no en vaig fer cabal: a voltes m'oblido que la realitat sempre supera la ficció! M'imagino pas en Bilbeny cercant proves de la catalanitat d'en Colom, en Cortès i en Servantès ascendint als cims nepalesos de l'Himàlaia.
Ara una notícia estranya que no he vist comentada enlloc, apareguda al diari Avui d'ahir, «El CIEMEN prescindeix de la líder de la Plataforma pel Dret de Decidir». Fixeu-vos què diu al final el periodista: «Argemí va descartar que aquest episodi tingués cap motivació política perquè el CIEMEN i la plataforma, en aquest cas la seva portaveu, sempre han coincidit en totes les iniciatives amb excepció del referèndum de l'Estatut, quan la plataforma va optar pel no i l'entitat va decidir no posicionar-se públicament. La plataforma ha decidit tirar endavant dues campanyes noves per la sobirania fiscal i per la competència del Parlament en matèria de referèndums». Na Mònica Sabata feia anys que treballava al CIEMEN, així que no puc pensar que hi hagi cap motivació política en la seua baixa. Bé, sense motiu de dubtar del que diu l'amic Aureli Argemí (el qui, malgrat el que digui la Viquipèdia, ni es diu Aureli —es diu Ignasi— ni és monjo), em caldrà veure què hi diu la interessada, si en vol dir res. És curiós però que amb en Carles Riera —en qui «Argemí està delegant progressivament les seves responsabilitats» segons l'Avui— vaig tenir-hi unes paraules arran de la seua presa de posició pública favorable al «no» a l'estatutet essent representant del CIEMEN... Pel que he llegit, també la plataforma (PDD) ha perdut el Nord i proposa accions massa similars a les de la plataforma Sobirania i Progrés, vinculada al partit Esquerra (s'ho diuen ells).
No em plau gens haver de comentar l'aparició d'un llibre titulat UltraCatalunya que es deixa d'estudiar una part prou important i paradigmàtica dels ultres espanyolistes a casa nostra, és a dir, s'oblida del País Valencià, de la Franja de Ponent i de les Illes Balears i Pitiüses; com es pot parlar d'extrema dreta i catalanofòbia i no fer-ho des de tots els territoris de la nació? Així que ho deixo per un altre apunt. Deixada que faig extensiva a la investigació, que comença a donar resultat, sobre qui s'amaga darrere de l'Equip Criteri.
Els dos articles d'en Joan Carretero —que publicà a l'Avui els dies 20 i 21 de gener— han remogut un xic el panorama de la politiqueta de l'era «Monty Putin». Carretero té raó en la crítica a la Direcció d'Esquerra encara que hi he trobat a faltar més concreció de l'alternativa que es proposa des del Reagrupament independentista; ara per ara és una incògnita, una pàgina en blanc que cal escriure. Els quins sí escriuen, i fins el titllen de tonto útil o de burro, són els afins —qui ho havia de dir de l'amic Ramon!— al Tristpartit 2.0 i, especialment Saül Gordillo, que vol justificar els «adjectius» que li dedica a en Carretero amb allò tant suat del «tu ja m'entens» o «a qui fa el joc Carretero?». Dir les coses pel seu nom és fer el joc? Exigir coherència amb els principis programàtics és anar contra l'independentisme? Què voleu, després d'haver llegit l'encertat article «Políticament incorrecte» de n'Agustí Colomines Companys ensumo, en aquestes acusacions de «fer el joc», el mateix que m'ensumava de les acusacions de certs stalinistes que se'ns han reinventat la història: si els és favorable, són «camarades», i si no els ho és, són «fatxes»...
I perplex segueixo, fins a l'altra.
A part del fet per a mi evident que Colom era català, heus ací un reguitzell més de fets històrics necessitats potser de reforços historiogràfics però indiscutibles des de una perspectiva catalana d'autocentrament:
1-Ramon Llull fou un precursor de la computació i de la informàtica, matèria ampliada després per Leibniz.
2-La primera globalització en el sentit modern del concepte la trobem en l'activitat dels mercaders catalans que fou recollida en el Llibre de Consulat de Mar, obra bàsica per a l'establiment de relacions de comerç justes, ja en l'edat mitjana, on es palesa una clara concepció objectiva del dret.
3-Si els catalans retem homenatge cada Onze de Setembre al Conseller en Cap Casanoves i no recordem en la mateixa mesura a Josep Moragues, el nostre veritable Braveheart, això es deu al fet que un va morir decentment al seu llit i l'altre fou escorxat i els seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro per a escarment de patriotes. Un sentiment semblant a la paor que degueren sentir els catalans d'aquells moments (segurament inscrit en l'inconscient col·lectiu del nostre poble i per això experimentat també per generacions posteriors fins arribar a la nostra) seria el dels primitius cristians que es negaven a acceptar el símbol de la Creu com a representatiu de la seva fe.
4-L'origen de la paraula 'polacos' referida als catalans ve del paralelisme entre dos fets històrics gairebé simultanis: l' ocupació de Catalunya per les tropes franquistes a principis de 1939 (durant la guerra civil ) i la invasió de Polònia pels nazis en setembre de 1939. Fou popularitada, doncs, pels militars franquistes.
Estic molt content que en Bilbeny descobreixi la religió. Perquè:
5-Des de Lituània a Euskadi i des de Croàcia a Irlanda, el desvetllament espiritual ha estat una condició sine qua non per a la consecució de les aspiracions de llibertat dels pobles europeus sense estat.
Abans de posar "peròs" a les asseveracions suara descrites o d'enviar algun geòleg a prendre mesures a Rio Tinto o a la Vall del Cent Mil Diumenges m'estimaria més que hom tingués els sants pebrots de pensar que els espanyols diuen que l'apòstol Santiago és enterrat a Compostela, cosa que és mentida, que el valencià no és català (un 50%) o que els catalans som insolidaris (17% en una enquesta feta a tot l'Estat Espanyol que incloïa Catalunya).
Abans de mesurar l'alçada dels campanars, convendria mesurar la poca talla de les nostres dèries, prejudicis i autoodis inoculats per l'espanyolisme.
Ultra en Jaume Claramunt també hi ha en Cardús... però el Pere (fill d'en Salvador), Content?
Moltíssim, Sr. Tothom, moltes mercès per la informació.
Em peto de riure només d'imaginar-me l'Alexis fent un cara a cara amb en Bilbeny...ah! i cal estar alerta als successos del Nepal, on hi ha una guerrilla maoista molt activa, no fos cas que esclati cap conflicte diplomàtic de reprecussions insospitades pels avatars de la Nació catalana.
Després de barrinar una estona he arribat a la conclusió que la cosa ha esclatat arran de la presència del nostre amic Jordi [Alzina] Bilbeny. Com s'ho han fet els nepalesos per descobrir el llinatge amagat, després de tant d'esforç, per en Bilbeny? En aquest cas tant problemàtic, que afectarà greument al conseller de la Vice-presidència (competent en "afers internacionals"), podríem instar una declaració d'apàtrida pel senyor Alzina?