joanvila |
dilluns, 22 de gener de 2007 | 09:44h
Durant l´any 2006 el debat nuclear ha anat prenent força. En els últims dies de l´any el president de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé ens va sorprendre amb una afirmació categòrica demanant centrals nuclears sense límits. Era la manifestació a Girona de la declaració del Consorci de Cambres espanyoles sobre l´energia nuclear. Les associacions patronals espanyoles també es varen pronunciar en el mateix sentit. La Unió Europea ho va fer la setmana passada. Sovint la gent m´ha preguntat per què no he donat a conèixer la meva posició sobre l´energia nuclear. Tot i que la meva posició nuclear s´ha pogut entreveure en els articles sobre energia, el fet és que penso que el debat nuclear no s´ha de fer de qualsevol forma, perquè ens hi podem fer mal. Durant dècades la generació nuclear ha estat mal vista per una aclaparadora majoria de la societat espanyola. A Espanya el govern González va imposar la moratòria nuclear després del període de protesta i de manifestacions contra les noves centrals nuclears. Fins i tot ETA va entrar al debat imposant el tancament de la central de Lemoniz mai engegada. Aquesta central no es va posar en marxa i l'hem pagat en la nostra tarifa des de llavors; igualment com si hagués funcionat.
Jo mateix no he estat aliè a aquest moviment i durant bona part d´aquests anys he estat contrari a l´energia nuclear. El meu parer ha canviat quan he començat a conèixer de prop l´àmbit de l´energia i he vist els avantatges i els inconvenients de l´energia nuclear en comparació amb les altres energies.
Fer un debat nuclear sense tenir en compte que des de fa dècades la immensa majoria de la societat espanyola hi està en contra és, doncs, si res més no, arriscat. Podria ser que la resposta al debat nuclear sigui massa enfrontada, que el debat no pugui ser racional i que els polítics no tinguin finalment valor per prendre les decisions que convenen. És per aquest fet que no he estat gaire a favor de les declaracions de Domènec Espadalé, però finalment per algun costat s´ha de començar el debat.
Primer de tot hi ha unes quantes preguntes bàsiques abans d´entrar en qüestions més tècniques. Per què durant tan de temps el moviment antinuclear ha calat a fons sense que ningú, excepte el fòrum nuclear, hi plantés cara? Per què a Catalunya es té la convicció que no som territori nuclear quan el 45% de l´energia elèctrica la generen avui tres centrals nuclears?
Algú m´ha explicat una teoria conspiradora dient que el moviment antinuclear va ser finançat per lobbies petroliers. Jo no m´ho crec, em costa creure en conspiracions. La resposta crec que s´ha de trobar en l´accident de Txernòbil (1986) i en el fet que durant molts anys el preu del petroli ha estat exageradament baix, traient importància a tot moviment a favor de l´energia nuclear; per a qualsevol persona que havia de prendre decisions, fos d´una companyia elèctrica o un polític, era molt més fàcil i rendible no haver de fer front al moviment antinuclear i apostar per altres energies. La meva experiència en el món elèctric comença l´any 1993 i he vist en aquest període el petroli a preus cinc vegades inferiors als actuals; no fa gaire més de tres anys el preu del petroli havia arribat a 18 dòlars el barril. Per tant estem davant un moviment antinuclear que durant dècades no ha tingut cap fre i els arguments del qual han anat calant poc a poc en moltes generacions d´espanyols. Durant les darreres eleccions vaig parlar amb un candidat de les comarques de Girona sobre l´opció nuclear i es va mostrar estranyat que fos una opció seriosa; la seva formació universitària (és biòleg) l´havia convençut que l´opció nuclear era una qüestió que no es podia ni parlar. Ell és un exemple del que passa arreu: molts no volen ni començar a fer el debat, la qüestió és clara per a tots ells. No i no... és tabú.
Les coses no són iguals avui que durant els anys 1980. Tot i que França després de l´avís dels xocs petroliers de 1973 i de 1978 va prendre la determinació que no podia dependre energèticament de l´exterior, a Espanya l´augment de generació elèctrica després de la construcció de les últimes centrals d´Ascó es va realitzar amb centrals de cogeneració, i de gas. Però no són iguals sobretot pel que fa als preus dels combustibles fòssils i a la generació de gasos hivernacle, entre ells el CO2 derivat de la combustió d´aquests combustibles.
Durant les crisis petrolieres dels anys 1973 i 1978 va quedar clar per a tothom que el petroli era un combustible limitat en el temps. No ha estat fins l´any 2005, amb l´arribada de nous grans consumidors com la Xina i l'Índia, que aquesta percepció ha quedat diàfana; a conseqüència d´això els preus han pujat fins arribar a nivells de 70$ per barril essent un senyal de l´esgotament del combustible.
El fet més alarmant, però, ha estat la constatació que hi ha un canvi climàtic i que a això es deu sobretot l´efecte hivernacle provocat pel CO2 generat en la combustió. Aquest efecte apareix cada vegada més com una vertadera catàstrofe, fins el punt que reconeguts ecologistes, com James Lovelock, pioner en l´ecologia, davant de la gravetat del moment, arriba a dir «per això demano sempre als meus amics ecologistes que reconsiderin la seva fe ingènua en el desenvolupament sostenible i l´energia renovable. En primer lloc els Verds han d´abandonar la seva obstinada oposició a l´energia nuclear».
Aquest hivern sense fred i sense neu ha estat una evidència que la catàstrofe aquesta vegada va de debò.
Assistim al final d´una època d´energia barata, fet que comportarà canvis socials i econòmics d´importància. No s´ha de menysprear cap energia ni tècnica possible, des del carbó i el gas amb segrest de CO2, fins l´energia nuclear, passant per totes les energies renovables. Observant el gràfic anterior es pot veure que les tecnologies amb menys generació de CO2 son la hidràulica, la nuclear, la fotovoltaica i l'eòlica. Quan les tecnologies de segrest de CO2 estiguin disponibles, el carbó tornarà a ser una alternativa a reveure.
És a partir d´aquí com l´energia nuclear ha anat tornant a ser vista com una alternativa vàlida. Sobretot perquè la percepció que es té des de l´àmbit tècnic és que els 443 reactors nuclears existents avui al món han assolit altes cotes de seguretat amb un risc calculat, que els residus radioactius són un mal menor (en comparació a l´efecte hivernacle), en vies de solució emmagatzemant o posterior tractament per transmutació dels residus, i que la generació elèctrica nuclear és independent del preu del petroli, essent fiable durant el 7970 hores a l´any.
És clar que el seguiment de les diferents tecnologies s´ha de fer veient tota l´amplada del problema, no només des del costat del CO2. Em permeto tornar a exposar una taula d´un article anterior sobre el preu del cost extern. El preu, expressat en euros per MWh generat, incorpora els aspectes negatius de cada energia; així, en l´energia nuclear s´hi incorpora la quantificació del cost dels residus radioactius i el cost derivat d´un accident com el de Txernòbil.
L´inconvenient més greu de la tecnologia nuclear és el seu risc per ús militar. Fabricar bombes atòmiques enriquint urani és d´una gran dificultat lluny de l´abast d´organitzacions modestes. En canvi, trobar plutoni dins d´una central nuclear que sigui apte per la fabricació d´armament nuclear és a l´abast de persones amb un cert nivell tecnològic i científic. La proliferació nuclear és el perill més gran del desenvolupament d´aquesta energia. És el problema d´Iran.
El debat nuclear ens ha de fer veure que és frívol pensar en un ràpid tancament de les centrals nuclears a Espanya. Tanmateix, també és frívol pensar que l´opció nuclear serà la solució energètica d´Espanya.
Avui a Espanya hi ha 8 centrals nuclears, amb una potència de prop de 8.000 MW. Aquesta potència, juntament amb la hidràulica, i les centrals de cicle combinat a potència parcial sumen més que el consum nocturn; això impedeix que l´energia eòlica pugui ser absorbida a la nit. Si es construeixen més centrals nuclears s´hauran de tancar les noves centrals de cicle combinat de gas. Però la tendència que ara hi ha (és el millor camí) és anar augmentant el pes de l´energia eòlica des dels 11.000 MW d´avui fins els 20.000 MW previstos pel 2010. Aquests camins (nuclear i eòlic) avui són incompatibles entre ells.
Malgrat tot, el consum energètic espanyol té avui prioritats més grans que la nuclear. El consum d´energia a Espanya es fa en un 40% en el transport, en un 33% a la indústria, en un 12% en el comerç i en un 15% en el sector domèstic. Si pel costat elèctric el camí que es fa amb l´augment de l´energia eòlica és fins a cert punt modèlic, permetent dir que es fa bé la lliçó, en canvi pel costat del transport som mals estudiants, no fent prou deures. El debat nuclear ha de servir per evitar el tancament de les centrals nuclears existents, com a molt per instal·lar una central nuclear més, situada prop de Madrid. Però això s´ha de fer sobretot quan s´hagin fet els deures en la seva totalitat, sent actius en l´estalvi energètic en tots els àmbits, trobant solucions per desenvolupar l´energia eòlica, tant des del punt de vista tècnic com des del punt de vista d´acceptació social, augmentant el transport públic en tren, tramvia i metro, incorporant biocombustibles enlloc de gasolines, incorporant la biomassa i la fotovoltaica, sense oblidar l´augment de l´energia hidràulica de bombeig que ajuda l´eòlica. Penso que el debat nuclear no ens ha d´amagar les prioritats d´avui en el canvi energètic. Em temo que si no ho fem bé, pot passar.
Algú m´ha explicat una teoria conspiradora dient que el moviment antinuclear va ser finançat per lobbies petroliers. Jo no m´ho crec, em costa creure en conspiracions. La resposta crec que s´ha de trobar en l´accident de Txernòbil (1986) i en el fet que durant molts anys el preu del petroli ha estat exageradament baix, traient importància a tot moviment a favor de l´energia nuclear; per a qualsevol persona que havia de prendre decisions, fos d´una companyia elèctrica o un polític, era molt més fàcil i rendible no haver de fer front al moviment antinuclear i apostar per altres energies. La meva experiència en el món elèctric comença l´any 1993 i he vist en aquest període el petroli a preus cinc vegades inferiors als actuals; no fa gaire més de tres anys el preu del petroli havia arribat a 18 dòlars el barril. Per tant estem davant un moviment antinuclear que durant dècades no ha tingut cap fre i els arguments del qual han anat calant poc a poc en moltes generacions d´espanyols. Durant les darreres eleccions vaig parlar amb un candidat de les comarques de Girona sobre l´opció nuclear i es va mostrar estranyat que fos una opció seriosa; la seva formació universitària (és biòleg) l´havia convençut que l´opció nuclear era una qüestió que no es podia ni parlar. Ell és un exemple del que passa arreu: molts no volen ni començar a fer el debat, la qüestió és clara per a tots ells. No i no... és tabú.
Les coses no són iguals avui que durant els anys 1980. Tot i que França després de l´avís dels xocs petroliers de 1973 i de 1978 va prendre la determinació que no podia dependre energèticament de l´exterior, a Espanya l´augment de generació elèctrica després de la construcció de les últimes centrals d´Ascó es va realitzar amb centrals de cogeneració, i de gas. Però no són iguals sobretot pel que fa als preus dels combustibles fòssils i a la generació de gasos hivernacle, entre ells el CO2 derivat de la combustió d´aquests combustibles.
Durant les crisis petrolieres dels anys 1973 i 1978 va quedar clar per a tothom que el petroli era un combustible limitat en el temps. No ha estat fins l´any 2005, amb l´arribada de nous grans consumidors com la Xina i l'Índia, que aquesta percepció ha quedat diàfana; a conseqüència d´això els preus han pujat fins arribar a nivells de 70$ per barril essent un senyal de l´esgotament del combustible.
El fet més alarmant, però, ha estat la constatació que hi ha un canvi climàtic i que a això es deu sobretot l´efecte hivernacle provocat pel CO2 generat en la combustió. Aquest efecte apareix cada vegada més com una vertadera catàstrofe, fins el punt que reconeguts ecologistes, com James Lovelock, pioner en l´ecologia, davant de la gravetat del moment, arriba a dir «per això demano sempre als meus amics ecologistes que reconsiderin la seva fe ingènua en el desenvolupament sostenible i l´energia renovable. En primer lloc els Verds han d´abandonar la seva obstinada oposició a l´energia nuclear».
Aquest hivern sense fred i sense neu ha estat una evidència que la catàstrofe aquesta vegada va de debò.
Assistim al final d´una època d´energia barata, fet que comportarà canvis socials i econòmics d´importància. No s´ha de menysprear cap energia ni tècnica possible, des del carbó i el gas amb segrest de CO2, fins l´energia nuclear, passant per totes les energies renovables. Observant el gràfic anterior es pot veure que les tecnologies amb menys generació de CO2 son la hidràulica, la nuclear, la fotovoltaica i l'eòlica. Quan les tecnologies de segrest de CO2 estiguin disponibles, el carbó tornarà a ser una alternativa a reveure.
És a partir d´aquí com l´energia nuclear ha anat tornant a ser vista com una alternativa vàlida. Sobretot perquè la percepció que es té des de l´àmbit tècnic és que els 443 reactors nuclears existents avui al món han assolit altes cotes de seguretat amb un risc calculat, que els residus radioactius són un mal menor (en comparació a l´efecte hivernacle), en vies de solució emmagatzemant o posterior tractament per transmutació dels residus, i que la generació elèctrica nuclear és independent del preu del petroli, essent fiable durant el 7970 hores a l´any.
És clar que el seguiment de les diferents tecnologies s´ha de fer veient tota l´amplada del problema, no només des del costat del CO2. Em permeto tornar a exposar una taula d´un article anterior sobre el preu del cost extern. El preu, expressat en euros per MWh generat, incorpora els aspectes negatius de cada energia; així, en l´energia nuclear s´hi incorpora la quantificació del cost dels residus radioactius i el cost derivat d´un accident com el de Txernòbil.
L´inconvenient més greu de la tecnologia nuclear és el seu risc per ús militar. Fabricar bombes atòmiques enriquint urani és d´una gran dificultat lluny de l´abast d´organitzacions modestes. En canvi, trobar plutoni dins d´una central nuclear que sigui apte per la fabricació d´armament nuclear és a l´abast de persones amb un cert nivell tecnològic i científic. La proliferació nuclear és el perill més gran del desenvolupament d´aquesta energia. És el problema d´Iran.
El debat nuclear ens ha de fer veure que és frívol pensar en un ràpid tancament de les centrals nuclears a Espanya. Tanmateix, també és frívol pensar que l´opció nuclear serà la solució energètica d´Espanya.
Avui a Espanya hi ha 8 centrals nuclears, amb una potència de prop de 8.000 MW. Aquesta potència, juntament amb la hidràulica, i les centrals de cicle combinat a potència parcial sumen més que el consum nocturn; això impedeix que l´energia eòlica pugui ser absorbida a la nit. Si es construeixen més centrals nuclears s´hauran de tancar les noves centrals de cicle combinat de gas. Però la tendència que ara hi ha (és el millor camí) és anar augmentant el pes de l´energia eòlica des dels 11.000 MW d´avui fins els 20.000 MW previstos pel 2010. Aquests camins (nuclear i eòlic) avui són incompatibles entre ells.
Malgrat tot, el consum energètic espanyol té avui prioritats més grans que la nuclear. El consum d´energia a Espanya es fa en un 40% en el transport, en un 33% a la indústria, en un 12% en el comerç i en un 15% en el sector domèstic. Si pel costat elèctric el camí que es fa amb l´augment de l´energia eòlica és fins a cert punt modèlic, permetent dir que es fa bé la lliçó, en canvi pel costat del transport som mals estudiants, no fent prou deures. El debat nuclear ha de servir per evitar el tancament de les centrals nuclears existents, com a molt per instal·lar una central nuclear més, situada prop de Madrid. Però això s´ha de fer sobretot quan s´hagin fet els deures en la seva totalitat, sent actius en l´estalvi energètic en tots els àmbits, trobant solucions per desenvolupar l´energia eòlica, tant des del punt de vista tècnic com des del punt de vista d´acceptació social, augmentant el transport públic en tren, tramvia i metro, incorporant biocombustibles enlloc de gasolines, incorporant la biomassa i la fotovoltaica, sense oblidar l´augment de l´energia hidràulica de bombeig que ajuda l´eòlica. Penso que el debat nuclear no ens ha d´amagar les prioritats d´avui en el canvi energètic. Em temo que si no ho fem bé, pot passar.
