Deia en Carod en un dels seus inspirats discursos, el que va pronunciar al Palau de la Música just abans de les darreres eleccions autonòmiques, que en les eleccions imminents esperava que es podria mantenir un tercer espai polític diferenciat a Catalunya. Interprentant una mica les seves paraules, perquè no recordo les expressions exactes, podíem entendre que hi havia l'espai del regionalisme conservador i el del federalisme progressista que representaven respectivament CiU+PP i PSC-PSOE+ICV-EA (perdó per la dosi de sigles, però la cosa va d'aquesta manera!), tots dos espais, evidentment, funcionant en clau espanyola. A aquest espai s'hi havia afegit el progressisme independentista d'ERC, en Carod opinava que des de les eleccions del 2003, encara que possiblement algú dels que l'escoltàvem poguéssim pensar que ja feia uns quants anys més que la cosa estava en marxa.
Els resultats de les eleccions no van representar cap triomf esclatant per a ERC, però almenys es va poder confirmar, un cop més, l'existència d'aquest tercer espai no subordinat als interessos de l'estat espanyol en la política catalana.
Tanmateix, la resposta a aquest fet de la direcció d'ERC (que en aquest punt faríem bé de no personalitzar en Carod, ja que tots sabem que la maquinària del partit la mou en Puigcercós) va ser decidir que l'acció política prioritària d'ERC després de les eleccions passava per emmascarar aquest tercer espai no espanyol (en benefici, tot s'ha de dir, de l'espai polític perdedor de les eleccions) i passar a convertir-se en simples gestors de la legalitat espanyola aplicada en una de les 17 comunitats autònomes que formen l'estat.
(continua...)
No se m'oculta el fet que la direcció d'ERC deu tenir motius de pes per actuar com ho ha fet. He sentit explicacions de tota mena, però cap realment convincent. ERC diu que va voler pactar amb el PSC-PSOE per la impossibilitat de pactar amb CiU com a conseqüència de la traïció a l'estatut del Parlament, i també, perquè CiU en principi preferia pactar amb el PSC-PSOE. Les raons per no pactar amb CiU em semblen acceptables, però no l'amnèsia forçada que representa pactar amb el PSC-PSOE, és a dir, amb els que van pressionar CiU per desnaturalitzar l'estatut del Parlament i després van expulsar ERC del govern per mantenir la dignitat i la coherència ideològica.
Ras i curt, hi havia bones raons per no pactar amb CiU, però n'hi havia encara de millors per no pactar amb el PSC.
Llavors és quan, inevitablement, arribem a les especulacions, versemblants o malintencionades, que n'hi ha de tot. Alguns parlen de la necessitat de Carod-Rovira de vindicar-se personalment, d'altres de l'odi mutu entre les direccions d'ERC i CiU (però, repeteixo, que això no implica com a corol·lari l'amor entre ERC i PSC, hi ha altres altrenatives legítimes i possibles), fins i tot hi ha qui comenta les dificultats econòmiques d'ERC, encara no superades malgrat la disciplina espartana que Xavier Vendrell ha imposat al partit en l'última dècada. O, potser, es tracti simplement d'una anàlisi electoral (possiblement errònia), que ha fet pensar a la direcció d'ERC que si es presenten com a integrants disciplinats d'una coalició progressista els resultats electorals tendiran a millorar (però potser això no ho tenien tan clar abans de les eleccions, perquè no es van voler presentar obertament d'aquesta manera).
En essència, roman el fet aparentment inexplicable que ERC no opta per un pacte entre iguals ni per mantenir-se cautelosament a l'expectativa en l'oposició. Aquesta segona opció, no ho oblidem, la va catapultar el 2003 als millors resultats en unes eleccions autonòmiques, en una línia de creixement tan clara que feia tremolar més d'un analista polític sociovergent. Des de l'oposició es podia haver optar per criticar les mancances d'un desenvolupament estatutari que tots sabem que serà boicotejat pel govern espanyol (com sempre), a banda que es tracta d'un estatut totalment instisfactori des del punt de vista independentista per començar!
Simplement vull comentar de passada que la situació política en aquestes eleccions era molt diferent a les eleccions del 2003. Llavors calia una sacsejada democràtica i la implicació d'ERC per enviar CiU a l'oposició. En les eleccions del 2006, però, la veritat és que hi havia molt bones raons perquè ERC es mantingués a l'oposició, i permetés que la sociovergència continués alimentant el seu crescendo de descrèdit i desprestigi davant la societat catalana. O, alternativament, per entrar al govern calia explicar a socialistes i convergents que ERC és un partit català, no espanyol, i que el boicot espanyol al cava espanyol fabricat a Catalunya no ens treu la son i que, certament, si a Madrid volen fer uns Jocs Olímpics ens sembla fantàstic i els encoratgem a demanar-ne l'organització, però el nostre suport, clarament, serà per ciutats de països democràtics abans que per la capital de l'estat que no ens reconeix el dret d'autodeterminació. Un cop explicat això, naturalment, estaríem disposats a entrar en un govern de coalició, però deixant clar que les campanyes organitzades per la premsa espanyolista publicada a Madrid o a Barcelona no poden afectar en absolut l'acció de govern impulsada per ERC. ERC no pot deixar de ser independentista per estar al govern, de la mateixa manera que la resta de partits no deixen de ser unionistes per estar al govern!
Tot això és el que es podria (en la meva opinió, s'hauria de) haver considerat per part de la direcció d'ERC en el moment de plantejar-se formar un nou govern, però, evidentment, no va ser així.
Queda clar que la línia d'actuació d'un partit polític es refrenda, o no, a les urnes. Així, sabem que els votants d'ERC van premiar l'acció de Carod de buscar un acord amb ETA per evitar més vessament de sang per part d'aquesta organització amb uns resultats electorals espectaculars. Igualment, ben aviat es presentarà una nova ocasió d'expressar-nos a les urnes, a les eleccions municipals.
Jo crec que hi ha votants independentistes descontents amb l'acció política d'ERC, tan descontents que possiblement s'estan plantejant no atorgar-los la confiança en la propera contesa electoral. D'altra banda, hi pot haver d'altres sectors més moderats que es sentin més còmodes amb la línia política actual d'ERC, certament. Però, en la meva opinió, se senten encara més còmodes amb el PSC-PSOE o amb CiU, partits tradicionalment amb poca ideologia, i no crec que canviïn el vot. En essència, l'error, crec jo, és que davant d'una societat desideologitzada ERC ha optat per desideologitzar-se, sense adonar-se que aquest espai electoral ja està ocupat. L'acció eficaç a llarg termini, com s'ha anat demostrant durant la dècada passada i començaments de l'actual és anar ideologitzant a poc a poc la societat amb les nostres propostes polítiques.
La meva opinió és clara en aquest sentit, i coincideix amb la de Carretero: presentant-nos com un espai electoral alternatiu podem continuar creixent, mentre que subordinant-nos al PSC-PSOE entrem en una via morta.
El que és evident és que els resultats electorals posaran les coses al seu lloc. Potser jo m'equivoco en la meva anàlisi i el poble de Catalunya premia ERC per la seva teòrica component progressista i catalanista tot i deixar de representar aquest espai polític autònom de socialistes i convergents. En aquest cas, ho admetré, jo estava equivocat i el lloc d'ERC a la societat catalana no és el que jo m'havia imaginat (possiblement m'hauré de replantejar la militància). Però si no estic equivocat i ERC pateix en les properes eleccions locals un desgast electoral quan a nivell organitzatiu intern té més força que mai, això evidentment voldrà dir que la direcció d'ERC ha errat lamentablement la seva línia d'actuació política, voldrà dir que en Carretero té raó en les seves crítiques i voldrà dir que cal redreçar la línia política del nostre partit i, evidentment, rellevar els responsables d'aquesta línia política.
Simplement, em costa de creure que ens convertim en alternativa als socialistes si sempre pactem amb ells per donar-los la presidència. Si aquesta actitud hagués de tenir premi, a hores d'ara ICV tindria majoria absoluta!
* Per cert: Plutó era considerat un planeta, però l'any passat l'organisme científic competent va considerar que era massa petit i amb una òrbita massa excèntrica i li va crear una categoria ad hoc, "planeta nan". Caront és el satèl·lit de Plutó, tot i que potser també caldria reconsiderar-ne la categoria, ja que se suposa que els satèl·lits els trobem a l'òrbita dels planetes... :-)
www.esquerraipais.org
Et convido a sumar-t'hi, fer-hi referència al bloc i fer arribar el text per correu als teus contactes per tal que corri i creixi.
Link:
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/01/campanya-per-un-hub-interconinental.html
Gracies,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com
Però cal una força a l'espai politica català amb voluntat d'arreplegar en el vot del desencís i l'abstenció i fer de contraprés politic i com opció nacional clara i contundent.
Com a militant d'ERC estic totalment d'acord amb el teu anàlisis, jo també ho he escrit en els meus blocs (En la meitat dels 100 dies del govern de Carod-Puigcercós i Mori Mas visca Carod / Mori Carod visca Mas) reflexions critiques a l'estratègia actual d'ERC.
I com be tu dius, els resultats electorals ficaran cada un en el seu lloc. Jo espero que tant en Carod com sobretot en Puigcercós sabran rectificar i si cal presentar la seva dimissió si els resultats manifesten un clar retrocés. Per altre costat, també espero que en Carretero i la gent que no estigui contents amb la gestió actual de la direcció d'ERC no facin cap trencadissa i el tot s'arregli internament sense trencar l'unitat del partit.
Amb els anys que porto militant en el Independentisme , ja n'he tingut prou d'escissions i de nous partits. Però també no acceptaré cap rebaixa ni cap concessió a mitja i llarg termini si no serveix per anar cap a l'Independència.
Salut , República i Catalunya !
Salut, company Manel.
Igual que tu, espero, confio i desitjo que la situació actual es pugui redreçar sense cap nova escissió. ERC és un instrument molt potent. El que hem de fer és utilitzar-lo correctament per aconseguir els nsotres objectius polítics, però, evidentment, mantenint i augmentant cada cop més la seva força!
Primer de tot m'agradaria encoratjar-te a escriure més sovint al bloc. Les teves reflexions són sempre interessants i de bon llegir.
Pel que fa al tema que tractes avui, només unes reflexions:
1) restar a l'oposició no garanteix un creixement electoral de cara al futur. Ara entrem en una nova fase de desplegament estatutari i és bo estar al govern i participar-hi activament (encara que aquest estatutet de la Moncloa sigui del tot insuficient). Recorda què li va passar al PSC-PSOE de Raventós, l'any 1980, quan va preferir quedar-se a l'oposició i no participar en el desplegament autonòmic en aquell moment. Es va passar 23 anys passant fred a l'oposició i cedint la imatge de defensors de Catalunya al partit del senyor Pujol.
2) en les nostres societats europees occidentals, i per tant també a Catalunya, un partit en extrem ideologitzat serà sempre marginal en el panorama polític català. En política cal ser flexible amb les pròpies idees, tenir cintura política, per poder combinar en el terme just coherència ideològica i praxi política quotidiana. I ja se sap que quan es fa política s'ha de pactar, i més encara si no tens majoria absoluta per governar.
3) de la mateixa manera que afirmes que ERC s'està convertint en un partit satèlit del PSC-PSOE, es podria afirmar que és al revés: el PSC-PSOE i ICV-EUiA s'estan convertint, a marxes forçades, en partits satel·litzats per ERC. Encara no fa una setmana el responsable de política municipal del PSC-PSOE va afirmar que ells prioritzen els pactes amb Esquerra a les municipals. Per tant, es pot dir per les dues bandes. Deixem-nos de planetes i satèlits, que aquesta discussió no porta enlloc.
4) el que ha fet Esquerra és retornar als orígens ideològics del partit durant l'etapa republicana, als anys trenta: impulsar governs d'esquerres i catalanistes allà on sigui possible. Amb les excepcions que calgui. ¿O és que algú es pot imaginar els presidents Macià i Companys pactant governs amb la dreta catalana, abans la Lliga i ara CiU?
Hola Pere,
Les meves reflexions envers a les teves:
1) Restar a l'oposició no garanteix créixer, però estar en un govern en una posició que contradèieu el teu ideal, si que garanteix que decreixis. Per altre costat, no estem ara pas en els 1980 amb tot per fer, ara estem en el 2006 amb l'Estatut ja consolidat i només tenim un nou Estatut amb poc marge de maniobra. D'altre banda ERC no es el PSC-PSOE que vol governar com sigui per poder implementar la seva política espanyolitzant encara que sigui d'esquerres (força discutible si realment ho es). ERC hauria de tenir com a prioritat numero 1, augmentar la seva força per poder demanar el referèndum i aconseguir l'autodeterminació de Catalunya.
2) La nostra societat, per desgracia no pertanyíem a les societats europees occidentals, ja que aquestes darreres no estan subjectes a una constitució totalment antidemocràtiques i a una maca de llibertat com la nostra. Per altre costat si hem criticat tan a Pujol per la seva estratègia de pactisme i sobretot del "peix al cove", ara ERC esta fent exactament el mateix, pactar i acceptar no fer res per canviar el statuos quo. Igual com en Pujol quan deia "Ara no toca!".
3) Perdona Pere, si els altres punts encara es podia discutir, aquest es que fa tan riure que no val la pena ni comentar-lo.
4) El que Esquerra va fer en el passat no vol dir que en el Segle XXI sigui factible. D'altre banda, pensa que ERC la va crear en Macià i altres, ajuntant un munt de partits que no eren pas de dretes, però tampoc molt d'esquerres, més aviat de centre esquerra que tenien com a principal objectiu l'autodeterminació de Catalunya. En Macià va aconseguir la victòria en el 31 perquè era Independentista i no pas perquè fos d'esquerres. Possiblement en Companys si que no volia pas l'independència de Catalunya. Fem un símil, jo diria que ara en Macià hauria pactat més amb Convergent de la primera legislatura d'en Pujol i en Companys hauria pactat més amb el PSC d'en Reventos. Però no crec que ni en Macià ni en Companys haurien pactat amb el PSC-PSOE després del que ens han fet amb l'estatut i el posterior acomiadament del govern.
ERC ha tingut l'augment de votants als finals del 90 per dos motius:
Primer perquè Convergència poc a poc es va dretenitzant i gràcies al fet de governar i la necessitat de fer pactes, va anar perden el objectiu sobiranista. D'aquest costat ERC ha rebut força votants desenganys de la política pactista dels darrers anys d'en Pujol.
Segon que el PSC degut també amb la necessitat de mantenir els votants del PSOE a Catalunya, de ajudar a conquerir el govern Espanyol per part del PSOE i també de mantenir-se governant l'àrea metropolitana, han acceptat rebaixes i concessions al seu ideal polític que al final el PSC ja es només la representació del PSOE a Catalunya. Amb Maragall, la cosa va canviar una mica, però només per poder atraure als votants catalanistes descontents del pacte d'en Pujol amb el PP i poder ajudar a la direcció d'ERC per justificar que pactessin amb el PSC-PSOE. Forçes votants d'esquerra més catalanistes varen decidir votar també ERC malgrat els cant de sirena d'en Maragall.
En, fi com tot en la vida, Pere al final el temps dona la raó qui la te, el pitjor que pot passar es que entre nosaltres ens tanquem a tòpics i no mantenim una visió crítica constructiva de la política de la nostra pàtria. El que no hem de fer mai es oblidar quin es el nostre objectiu final: Catalunya!
Primer de tot, salut, company Pere, i gràcies per l'encoratjament. :-)
Tens una part important de raó quan comentes que el lloc per fer política de veritat és al govern i no a l'oposició, però, com intentava explicar al meu post, per estar al govern s'han de complir uns requisits mínims de respecte a la línia política pròpia. El govern actual d'Entesa podria seguir exactament la mateixa línia d'actuació si ERC no hi fos. En canvi, en un govern amb majoria d'ERC, la línia d'actuació seria radicalment diferent. D'aquesta manera, veiem que, en la meva anàlisi, els vots d'ERC al president Montilla li han sortit gratis!
Penso que la situació d'ERC actual no és comparable a la del PSC en la primera legislatura del Parlament català, ja que ara no estem en una etapa constituent. Quan parlem de desenvolupar l'estatut actual ens trobem en el camp dels eufemismes polítics. El nou estatut es limita a remarcar de forma repetitiva que el Parlament té competències per desenvolupar les lleis espanyoles corresponents. S'ha d'esperar, doncs, que el Parlament espanyol legisli, i, evidentment, nosaltres no hi podrem marcar el tempo. El "desenvolupament" del nou estatut serà simplement, la dialèctica general entre la política catalana i l'espanyola de les properes dues o tres legislatures, ja ho veuràs.
És evident que el PSC no és cap satèl·lit d'ERC. Només cal veure quines banderes onegen a les seus de la Generalitat per entendre-ho! Repeteixo un cop més que ERC no aporta cap valor afegit al govern d'Entesa, a banda dels vots necessaris al Parlament. A més (encara que això no és cap anàlisi política, també m'he permès de meditar-hi a nivell personal), estic convençut que el PSC es negaria a participar en una situació simètrica a l'actual, tot formant part d'un govern de Catalunya presidit per ERC i on ERC marqués les prioritats. Es negarien a encetar un procés autodeterminista, es negarien a fomentar el nostre marc nacional de relacions des dels mitjans de comunicació públics, es negarien a posar en evidència els continus menyspreus al marc legislatiu català des del legislatiu i l'executiu espanyols, es negarien a enfrontar-se al govern espanyol per afavorir la participació dels esportistes catalans en seleccions pròpies en competicions oficials.
Però, ben mirat, val més no entrar en consideracions sobre el que és just i el que no. Evidentment, la causa del nostre alliberament nacional és una causa justa i bona. Però això no li garanteix en absolut el triomf electoral. El fonament de la meva crítica a la línia d'actuació d'ERC no és que se subordinin al PSC (que ho fan) sinó que no crec que això aporti cap nou votant cap a ERC ni cap nova sensibilitat en defensa del nostre alliberament nacional. Potser jo m'equivoqui, ho repeteixo, però no ho veig.
Que algú m'expliqui, sisplau, com s'espera que un votant potencial del PSC-PSOE, satisfet per la manera com un govern de base majoritària socialista ha portat aquesta legislatura, optarà per votar ERC. Aquest és el quid de la qüestió, des del meu punt de vista. Perquè mentre el PSC sigui majoritari, ERC no ho serà, i continuarem, per tant en la situació actual. I, encara pitjor, quan pel joc del pèndol electoral els socialistes passin a l'oposició, no sembla que hagi de ser en benfici d'ERC, sinó per afavorir el retorn de CiU. I així, aparentment, at aeternum...
Si Esquerra vol participar de la política institucional és evident que no es pot saltar la llei. Això és de calaix. Almenys mentre no tingui la presidència del Govern i una majoria parlamentària. A més, a aquest govern d'Entesa (i molt menys encara a ERC)no li convè soroll i desavinences contínues entre els diferents partits que el formen. Això seria el suicidi polític per als partits d'esquerres. Els electors no ho entendrien i els castigarien severament a les properes eleccions.
Per normalitzar del tot el mapa polític català i poder exercir el dret a l'autodeterminació, és imprescindible que hi hagi partits nacionals hegemònics a dreta i esquerra de l'arc parlamentari català. És per això que és imprescindible que Esquerra es converteixi en el partit hegemònic de l'esquerra catalana. I això no és tan difícil com sembla: el PSC-PSOE és un partit envellit i cremat, que li costa connectar amb els sectors joves i més dinàmics de la societat catalana actual. Si ERC fa una bona obra de govern i és receptiu a les demandes que li arriben des de diferents sectors socials i des del territori, se'n pot sortir. Sempre, això sí, que no tornem a entrar en una dinàmica de divisions internes i capelletes que només afavoririen als nostres adversaris polítics.
I per acabar una reflexió: ¿et penses que en Montilla i els capitans que manen al PSC-PSOE, així com molts votants d'aquest partit, se senten còmodes amb el pacte amb un partit independentista com ERC? ¿Creus que els agrada que la política exterior del govern i la política lingüística depenguin d'en Carod? ¿Et penses que tiren coets d'alegria sabent que qui ha d'impulsar la reordenació territorial de Catalunya i una nova llei electoral és en Puigcercós? ¿I que la cultura i els mitjans de comunicació estiguin a càrrec d'en Tresserres, estret col·laborador d'en Carod, penses que els fa obrir una ampolla de cava per celebrar-ho? En definitiva, el que vull dir és que aquest és un pacte de govern que no satisfà del tot a ningú. Al meu parer es tracta d'estar units i de jugar bé les nostres cartes. Si ho fem així, l'aposta d'ERC -arriscada i difícil, ningú ho pot negar- pot ser exitosa pels interessos d'Esquerra i també del país.
Gràcies un cop més per la teva aportació, Pere.
Evidentment, cal tenir paciència. L'hem tingut, la tenim i la tindrem. Però el que no podem és tancar els ulls a la realitat. L'aposta d'ERC en aquesta legislatura és arriscada. Pot sortir bé i també pot sortir malament. Com dic, ERC probablement perdrà electors nacionalment exigents, tot i que en pot guanyar d'altres menys ideologitzats, i d'aquests n'hi ha més. Ja es veurà com anirà la cosa.
Però en canvi mantenir-se a l'oposició era una aposta segura, ja que, com tu comentes, tant PSC com CiU són opcions envellides i la simple inèrcia portava cada cop més electors a compartir els punts de vista d'ERC sense haver de fer renúncies ideològiques.
En fi, ben aviat sortirem de dubtes sobre com accepta l'electorat potencial d'ERC aquesta estratègia política. Esperem que jo m'equivoqui i que tu tinguis raó!
No hem d'oblidar el milió de votants de CiU que gràcies a la pèssima posta en escena del pacte "ràpid i amb nocturnitat, com dirien alguns" per formar el nou govern d'en Montilla, s'han sentit traits.
Ara ho tenim molt difícil de poder créixer a costa de CiU.
Tal com be dius també de PSC.
La qüestió es: de qui hem de créixer?
del PP?, de IC? o dels votants que mai van a votar perquè passen de la política?
En fi, com ja vaig dir en alguna ocasió, crec per desgracia que a ERC ens costarà tornar a recuperar el que hem perdut amb la pèssima gestió de com s'ha fet , de com s'ha pactat i amb qui s'ha pactat. Hem errat amb les tres coses.
No hem de caure en el desànim, Manel. Si la direcció d'ERC s'equivoca, l'haurem de canviar. Si no, li continuarem donant suport. En qualsevol cas, no deixarem de demanar el retorn de la nostra sobirania. Fa 300 anys que la vam perdre, així que no ve d'un cicle electoral més o menys!