En el meu darrer post reproduïa la posició d'Aralar contrària a barrejar el procés de pacificació amb les reivindicacions polítiques del poble basc. Aquest partit abertzale exigeix que ETA cessi unilateralment la lluita armada, per negociar amb el règim espanyol vigent l'anul·lació de totes les mesures antidemocràtiques com l'allunyament dels presos, la il·legalització de Batasuna, els processos judicials indefensables, els tancaments de diaris, etc derivades del Pacte Antiterrorista. També per endegar un procés de reconciliació per resoldre la situació dels presos. Però “les bases d'un nou marc jurídic-polític” no es poden negociar ni entre ETA i l'Estat, ni en una taula de partits polítics, sinó només des d'institucions elegides democràticament. El reconeixement del dret a l'autodeterminació només es pot aconseguir amb la legitimitat d'un suport majoritari en unes eleccions democràtiques.

     L'article de Vicenç Villatoro “El Dret a decidir” al diari Avui defensa aquesta mateixa tesi. Però reprodueix un dels mites més persistents de molts sobiranistes bascos i catalans: la possibilitat d'un “procés d'aprofundiment de la democràcia a l'Estat espanyol” que acabi reconeixent el “Dret a decidir” d'Euskadi i dels Països Catalans. Aquest aprofundiment és impossible perquè la Constitució Espanyola de 1978 és una de les més rígides del món. La seva reforma en aspectes fonamentals, com el reconeixement del dret a decidir, exigeix la dissolució de les Corts, noves eleccions i referèndum. Aquesta rigidesa fa impossible el “procés d'aprofundiment” dintre del règim monàrquic. La negativa de les Corts Espanyoles a debatre el pla Ibarretxe i les retallades de l'Estatut aprovat pel Parlament català demostren els límits de la Constitució espanyola.

     Els sobiranistes no hem d'oblidar mai que dintre de la Constitució de 1978 cal abandonar tota esperança, com a l'entrada de l'infern de Dant. A la vegada és evident que el terrorisme d'ETA no pot destruir el règim constitucional espanyol vigent, i, al contrari l'ha reforçat i el reforça. Segur que aquesta organització n'és conscient, però es veu empesa a continuar les seves accions perquè no veu cap mena d'alternativa que no sigui la rendició i la integració de Batasuna en l'statu-quo polític de la segona Restauració. Semblem atrapats en un cul-de-sac.

     Per eixir d'aquesta dialèctica del dolor, Aralar esbossa la via de la desobediència civil, evocant l'exemple de Gandhi a l'Índia. Aquesta estratègia no s'ha provat fins ara. És evident que si es comença alhora des d'Euskadi, els Països Catalans i Galiza les possibilitats d'èxit seran més grans. Pensem per exemple en l'impacte d'un “tancament de caixes” de les nacions oprimides de l'Estat Espanyol.

     Cal tenir present que la desobediència civil de Gandhi va anar acompanyada de la lluita política del partit del Congrés Nacional hindú, i de la recerca del suport de l'opinió pública internacional, inclosa l'anglesa. El suport internacional més enllà de les bones paraules serà molt difícil, tot i que es pot apel·lar a les institucions europees. Més important pot ser el suport a l'Estat Espanyol si apel·lem a la memòria republicana soterrada en aquestes dècades de monarquia. La Comissió de la Dignitat va buscar i va trobar suport a Salamanca de demòcrates que van reconèixer l'espoli dels papers catalans.

     Per això crec que és urgent posar les bases, si més no intel·lectuals i estratègiques, per un moviment multilateral dels sobiranistes de totes les nacions de la península, que substitueixi les estratègies unilaterals, descoordinades i fins i tot antagòniques que s'han portat fins ara. Un moviment a favor de ”l'autodeterminació i la república”, una república que reconegui aquest dret. Un moviment que tingui la perspectiva del “Pacte de San Sebastián”, que va portar al 14 d'abril de 1931 i a la proclamació de la República.