Ja tenim a les mans el número 16 de Caramella, la
revista de música i cultura popular que engendrem semestralment des de l’estiu
del 1998.
En aquesta ocasió hem volgut dedicar el dossier
central al paper que representa, i que ha representat, la figura dels moros en
la nostra memòria col·lectiva. Un paper que resulta ben curiós en la seua
barreja d’identitat i alteritat: d’una banda, hom situa el moro com l’adversari
recurrent, l’enemic vençut, l’antagonista cultural i religiós. D’altra, però,
emergeix de forma reiterada com l’origen dels nostres principals trets
idiosincràtics; la nostra manera de ser, la nostra gastronomia, les nostres
festes, la nostra música: tot té la seua gènesi en un passat musulmà del qual
ens sentim legítims continuadors. Diversos articles aborden aquest fet des de
perspectives molt diverses: el cançoner, la toponímia, la imatgeria festiva, la
rondallística, la fraseologia, el teatre popular, les festes, etc.
Fa por fullejar la revista després de l’ingent
esforç que ha suposat la seua confecció. Un esforç descomunal que,
paradoxalment, s’acompanya d’un plaer igualment descomunal: és una mena de
miracle periòdic que, malgrat repetir-se avui per setzena vegada, ens deixa una
sensació que té tant de plenitud com d’incredulitat. (continua)
Ha passat molt de temps i moltes coses des que tres
associacions repartides pel territori —Tramús, a l’Horta; Solc, al Lluçanès; i
Carrutxa, amb seu a Reus però amb una generosa activitat escampada pel Camp i
el Priorat— decidírem posar fil a l’agulla d’un vell projecte per optimitzar
recursos i treure al carrer una publicació que fomentara l’estima per la música
i la cultura popular del país.
Des d’una perspectiva purament personal,
l’enriquiment intel·lectual i sentimental ha estat tan immens que m’és
impossible destriar-lo per fer-ne una avaluació objectiva.
Caramella significa, per exemple, alçar-me pel matí
i embaladir-me amb l’hort de ca la
Toca, a Prats de Lluçanès, amb la silueta de Sant Sebastià
fent de punt de fuga d’un paisatge màgic on els prats i els boscos es combinen
amb una inaudita precisió estètica; o la llum que s’escola pels finestrals de La Primitiva, a Lluçà, un
dels llocs més fascinants de la meua geografia sensible; o els vermuts de Cal
Coder, a la plaça del Mercadal de Reus, amb la
Casa Navàs apropiant-se de tots els
pensaments; o els arrossos a la platja de Puçol mentre la mar reclama violentament
la nostra mirada; i hores i hores d’autopista en solitud esbossant projectes i escoltant
bona música.
Òbviament, no tot són flors i violes: hi ha també
la frustració de comprovar, número rere altre, el menysteniment a què ens
sotmet una bona part de la “indústria cultural” catalana; la insistència amb
què algunes “grans” discogràfiques i promotores enreden i humilien el nostre
comercial amb mil excuses i argúcies per estalviar-se la inserció publicitària;
la desconfiança que genera una publicació ordida i gestionada al marge dels
canals d’influència i servitud consolidats; el recel que suscita un producte
que només aspira a l’autofinançament.
Res a fer, però, contra el plat bo de la balança:
allí hi ha la retroalimentació tan encoratjadora que rebem des del número 1
—desenes, centenars de comentaris de lectors agraïts—, la fortuna de comptar
amb una grandíssima nòmina de col·laboradors entre els quals es troba el bo i
millor de la investigació i divulgació de la cultura popular del país i, per
damunt de tot, la xarxa de complicitats i d’amistat que s’hi ha anat teixint
des del primer dia i que ha adquirit una dimensió ben especial entre la petita
colla que conformem el consell de redacció. Només aquesta amistat paga ja amb
escreix l’esforç esmerçat.
Els setze esforços —setze!: més de mil sis-centes
pàgines!— i els que hagen de vindre.
Prats
de Lluçanès, 3 de gener de 2006
