Faré una breu reflexió sobre Venezuela per comentar el darrer llibre que m'he llegit. És un gran llibre. Al final en trobareu la referència bibliogràfica.
Fa ja 8 anys que a Venezuela es viu una autèntica revolució democràtica. L'estat de dret ha vençut sobre aquells qui l'han intentat tombar quan els ha anat en contra. La història del segle XX ens ensenya, ja des de la guerra civil, que la democràcia i l'estat de dret han estat una gran mentida. El sistema democratic parlamentari que vivim també a Europa està disposat a deixar-nos triar els nostres representants sempre que aquests no siguin d'esquerres. Quan parlo d'esquerres em refereixo, obviament, a l'esquerra anticapitalista que pretén quelcom més que adaptar-se amb ulleres de pasta al neoliberalisme actual. Ser d'esquerres és, fonamentalment, una opció econòmica.
En la història del segle XX podem trobar centenars d'exemples on, qual s'esquerra ha amenaçat amb eradicar els privilegis i extendre la ciutadania a totes i cada una de les persones del país, l'estat de dret a desaparegut. Posem alguns exemples:
-Xile. Després de la victòria d'Allende el 1974 hi ha el cop d'estat de Pinochet.
-Espanya. Després de la victòria del Front Popular el cop de Franco (40 anys de dictadura).
-Guatemala. J.J.Arévalo guanya les eleccions el 1944. Intenta legalitzar els sindicats. Pateix 32 cops d'estat.
-Indonèsia. El 1963 el Partit Comunista pot guanyar les eleccions. L'any 65 hi ha el cop d'estat de Suharto.
-Iran. L'any 1953 s'intenta nacionalitzar el petroli. Un cop d'estat acaba amb les intencions del govern.
-República Dominicana. Juan Bosch Gavinyo guanya per un 59% dels vots. Cop d'estat i invasió de marines dels EUA l'any 1963.
La llista és inacabable però aquest no és el drama. El drama de la democràcia és que no hi ha cap excepció en tot el segle XX. Cada vegada que algun partit d'esquerres ha intentat canviar les coses, aplicar el seu programa enlloc del del FMI, ha patitun cop d'estat, dictadures, matances. Al tornar a la democràcia ja no hi havia cap perill: l'esquerra no guanyaria, havia estat aniquilada i aterroritzada.
Fa ja 8 anys que a Venezuela es viu una autèntica revolució democràtica. L'estat de dret ha vençut sobre aquells qui l'han intentat tombar quan els ha anat en contra. La història del segle XX ens ensenya, ja des de la guerra civil, que la democràcia i l'estat de dret han estat una gran mentida. El sistema democratic parlamentari que vivim també a Europa està disposat a deixar-nos triar els nostres representants sempre que aquests no siguin d'esquerres. Quan parlo d'esquerres em refereixo, obviament, a l'esquerra anticapitalista que pretén quelcom més que adaptar-se amb ulleres de pasta al neoliberalisme actual. Ser d'esquerres és, fonamentalment, una opció econòmica.
En la història del segle XX podem trobar centenars d'exemples on, qual s'esquerra ha amenaçat amb eradicar els privilegis i extendre la ciutadania a totes i cada una de les persones del país, l'estat de dret a desaparegut. Posem alguns exemples:
-Xile. Després de la victòria d'Allende el 1974 hi ha el cop d'estat de Pinochet.
-Espanya. Després de la victòria del Front Popular el cop de Franco (40 anys de dictadura).
-Guatemala. J.J.Arévalo guanya les eleccions el 1944. Intenta legalitzar els sindicats. Pateix 32 cops d'estat.
-Indonèsia. El 1963 el Partit Comunista pot guanyar les eleccions. L'any 65 hi ha el cop d'estat de Suharto.
-Iran. L'any 1953 s'intenta nacionalitzar el petroli. Un cop d'estat acaba amb les intencions del govern.
-República Dominicana. Juan Bosch Gavinyo guanya per un 59% dels vots. Cop d'estat i invasió de marines dels EUA l'any 1963.
La llista és inacabable però aquest no és el drama. El drama de la democràcia és que no hi ha cap excepció en tot el segle XX. Cada vegada que algun partit d'esquerres ha intentat canviar les coses, aplicar el seu programa enlloc del del FMI, ha patitun cop d'estat, dictadures, matances. Al tornar a la democràcia ja no hi havia cap perill: l'esquerra no guanyaria, havia estat aniquilada i aterroritzada.
En podem extreure algunes conclusions ràpides:1.La democràcia i l'estat de dret en què vivim són mentida. No es mana des de la política sinó des de les corporacions econòmiques i mediàtiques. La democràcia dura mentre ningú alteri excessivament l'estat de les coses.
2. L'estat de dret actual no reconeix la ciutadania. De res serveix votar cada quatre anys si aquells que escollim mai faran el que voldrem. Tant és el que digui el programa, s'aplicarà el del FMI, la UE o qui sigui. Però la transformació social juga amb l'amenaça del golpisme capitalista.
3.No podem renunciar a l'estat de dret i a la ciutadania. Del que es tracta és de fer valer els valors que aquests conceptes porten intrínsecs. La ciutadania es basa en que tots tenim la mateixa capacitat de decisió, el mateix poder. Mentre tinguem el mateix vot però en Botin mani més que qualsevol de nosaltres, no podrem parlar de ciutadania, igual que no en podien parlar a Venezuela amb 4.000.000 de no censats i un home que manava: Cisneros. Seria un greu error que l'esquerra renunciés a aquests conceptes. Si la llei diu que cal redistribuir la riquesa, l'habitatge ha de ser accéssible per tothom, etc. també els rics l'hauran de complir. Els provilegis són l'excepció, l'incompliment, de l'estat de dret i la ciutadania i és amb això amb el que hem d'acabar.
4.Venezuela és el primer exemple en que el poble, amb la constitució a la mà, ha frenat un cop contra l'esquerra. Els plans de la patronal, els latifundistes i terratinents i l'església catòlica s'han estroncat a Venezuela. Aquesta és la gran victòria de la democràcia! Mentre la dreta no torni a guanyar les eleccions per vies pacífiques i democràtiques hauran de respectar la llei, no hi ha més.
Bé, aquestes són les conclusions que podem extreure'n del llibre de de tot plegat. Ara bé, em deixo moltes coses. De fet, per reflectir tot el que m'ha passat pel cap mentre llegia el llibre us hauria de transcriure el llibre directament així que no ho dubteu: llegiu-lo.
2. L'estat de dret actual no reconeix la ciutadania. De res serveix votar cada quatre anys si aquells que escollim mai faran el que voldrem. Tant és el que digui el programa, s'aplicarà el del FMI, la UE o qui sigui. Però la transformació social juga amb l'amenaça del golpisme capitalista.
3.No podem renunciar a l'estat de dret i a la ciutadania. Del que es tracta és de fer valer els valors que aquests conceptes porten intrínsecs. La ciutadania es basa en que tots tenim la mateixa capacitat de decisió, el mateix poder. Mentre tinguem el mateix vot però en Botin mani més que qualsevol de nosaltres, no podrem parlar de ciutadania, igual que no en podien parlar a Venezuela amb 4.000.000 de no censats i un home que manava: Cisneros. Seria un greu error que l'esquerra renunciés a aquests conceptes. Si la llei diu que cal redistribuir la riquesa, l'habitatge ha de ser accéssible per tothom, etc. també els rics l'hauran de complir. Els provilegis són l'excepció, l'incompliment, de l'estat de dret i la ciutadania i és amb això amb el que hem d'acabar.
4.Venezuela és el primer exemple en que el poble, amb la constitució a la mà, ha frenat un cop contra l'esquerra. Els plans de la patronal, els latifundistes i terratinents i l'església catòlica s'han estroncat a Venezuela. Aquesta és la gran victòria de la democràcia! Mentre la dreta no torni a guanyar les eleccions per vies pacífiques i democràtiques hauran de respectar la llei, no hi ha més.
Bé, aquestes són les conclusions que podem extreure'n del llibre de de tot plegat. Ara bé, em deixo moltes coses. De fet, per reflectir tot el que m'ha passat pel cap mentre llegia el llibre us hauria de transcriure el llibre directament així que no ho dubteu: llegiu-lo.
COMPRENDER VENEZUELA, PENSAR LA DEMOCRACIA
el colapso moral de los intelectuales occidentales
Autors: Carlos Ferández Liria i Luis Alegre Zahonero
Editorial: Argitaletxe Hiru S.L. (www.hiru-ed.com)
Doncs potser hauries de llegir més coses per a descobrir que de revolució a Veneçuela res de res, que d'això se'n diu autocràcia. Jejejeje, em fa molta gràcia tot el teu post, la realitat feta a mida en la que vius. Parles de Cisneros, per exemple. Cisneros ara és l'actual aliat de Chávez en la teva revolución bonita. Tu et vas quedar en el fallit cop d'estat de... 2002, del qual se'n pot parlar molt i molt. Chávez, permet -me que t'obri els ulls, està constituint una nova burgesia, la burgesia amiga de Chávez. Et convido a llegir alguna coseta del meu blog...
I per cert... la oposició maiamera a la que aludeix el teu llibret no representa ni de lluny tota la gent descontenta a veneçuela. Històrics partits com el MAS o Bandera Roja fa temps que estan a l'oposició.
Ai, si tu visquèssis a Veneçuela, otro gallo cantaria en el teu blog...
Amic Subal, no cal viure en un país per compendre'l; i a l'inrevès, no es compren un país només perquè s'hi viu, com és el teu cas.
En primer lloc, m'agradaria que expliquessis d'on has tret que el Cisneros és aliat de Chávez...
Respecte el que dius de partits històrics com "el MAS i el Bandera Roja"... Em sembla senzillament repugnant la postura d'aquests últims, que no deixen de ser un petit grupuscle d'extrema esquerra que juga al joc del "cuanto peor mejor" aliant-se amb la dreta més rància. Bandera Roja, els que als anys vuitantes éren militants d'esquerra que protestaven contra la repressió existent a Veneçuela -els crims contra adctivistes d'esquerra i banderosos a la UCV ere a l'ordre del dia en aquells anys- avui, els poquets que queden de BR, donen suport al candidat de l'oposición, el patètic Manuel Rosales, qui té com un dels seus ailats polítics més propers -i que de guanyar podria ser el seu ministre d'interior- el que en aquells anys de repressió cruenta s'encarrega de dirigir la policia d'aquell Estat assassí. Si aquests poses d'exemple, malament anem, amic Subal.
(Si això et deixa més tranquil sàpigues que jo hi he viscut durant aquest 2006.)
Caram, quin canvi de to que gastes, amic Itaka! Mira, això que he escrit de Cisneros, em calia haver matitzar-ho, però el to del blogger que porta aquest blog no em va semblar acceptable i vaig abstenir-me d'opinar més. Així, doncs, la frase que vaig escriure sobre Cisneros me la perdonen. Evidentment em confonia amb un altre magnat de les comunicacions; Capriles, que té diaris chavistes i antichavistes y la banca siempre gana. Dius que Rosales és patètic. Més patètic em sembla Barreto, què vols que et digui. Un home digne de l'estalinisme soviètic, un individu repugnant que sí practica el "cuando peor, mejor". A la insostenible clima de violència de Caracas em remeto. I sí, crec que les teves opinions em mereixen més crèdit que no pas les de l'amic Monge, perquè encara que no ho diguis, estic segur que hi han hagut coses del chavisme que has trobat aberrants. I no, oposar-se a Chávez no vol dir estar d'acord amb el que ha fet la política veneçolana al llarg de tots aquests anys; això és simplificar les coses d'una manera tramposa, amic Itaka. Que a tu ja et vagi bé Chávez, en el fons, em sembla que indica que no confies en el poble, doncs creus que a aquest li cal un tutor, que el poble s'ha de creure cegament, a base de regals de les rendes del petroli. regalets que són pa per avui i gana per a demà. Jo al poble de Veneçuela li desitjo sortir de la pobresa, no pas alleujar la seva pobresa a base de bosses d'aliments bàsics a Barrio Adentro a canvi del seu suport en les eleccions. Jo al poble de Veneçuela li desitjo accés a l'educació digna i no dirigista... drets bàsics aquests que no ha rebut mai. I quan dic mai dic també ara. Ser chavista em sembla ser acomoditici amb el que hi ha i no veure que aquest país té els suficients recursos materials i humans com per a sortir-se'n sense populismes.
Respecte a BR i el MAS, i l'estratègia de l'oposició d'unir-se, és una posició, aquesta última que no m'agrada, francament. Però ho deia per fer veure que la oposició no és ni molt menys unicolor, que hi ha moltes posicions ideòlogiques d'esquerres que no accepten l'autocracia. En tot cas, jo si fos veneçolà votaria el MAS de Pettkof. Ja ho he dit.
I encara no hem parlat dels nous rics, altrament anomenats boloburguesía.
No em quedo pas amb el cop d'estat del 2002 que per sort és fallit (sembla que et sàpiga greu). Afirmar que Cisneros és l'actual aliat de Chávez és una de les perversions més grans que he sentit. Cisneros i els seus amiguets del Grupo PRISA estan, entre d'altres, darrere del cop i darrere del linxament mediàtic diari.
No m'has d'obrir els ulls de res, la missió dels Jesuites de la deixes per un altre que a mi el paternalisme condescendent em treu de pollaguera. Si a fer arribar metges i dentistes als barris populars i donar atenció mèdica, si a donar ciment i maons a la gent que viu en xavoles amb sostre de llauna, si a repartir terres entre els camperols, si a sonar beques i construir universitats és crear una nova burgesia amiga de Chávez, benvinguda sigui! Jo li dic socialisme.
Bandera Roja i el MAS surten en el llibret del que tanta prepotència parles. Però en parlen a més llocs, no es redueix en un sol llibre, simplement feia una reflexió per aprofitar que recomanava el llibre. El cas d'aquestes i altres formacions és, simplement, una vergonya que m'el posis. Despistar a l'esquerra és una de les eines per guanyar de la dreta. Ni el PSOE és socialista, ni ERC és d'esquerres, així que, company, la demoagògia pròpia de Savater te la guardes.
No, no, construir una nova burgesia vol dir que els teus amics hiperrevolucionaris ara viuen a Chacao, a l'Est de Caracas. Barreto, per exemple, o rangel. Però ara a en Rangel el teu déu Chávez nostrusenyor ja l'ha fotut al carrer, com qualsevol que alci la veu al Gran Pare.
No, no, construir la nova burgesia vol dir que les filles del Gran Pare vagin a les escoles més elitistes de Caracas.
No, no, construir una nova burgesia vol dir regalar Hummers als nou rics que ara corren per Caracas (chavistes, of course)
No, no, construir una nova burgesia vol dir establir una xarxa de buhoneros que no paguen impostos al govern sinó al partit. Els buhoneros treballen de sol a sol, no pas els organitzadors dels buhoneros que reben una pasta ingent en concepte de "lloguer d'espai" que va directament a les butxaques de la nova burgesia amiga. El socxialisme del segle XXI ha regalat el carrer a aquestes mafies amigues de MVR que exploten als buhoneros.
No, no, el socialisme del segle XXI voo dir constituir un partit únic(PSUV), per a que ningú es pugui descarriar.
No, no, construir el socialisme del segle XXI vol dir deixar que el trànsit de Caracas col.lapsi, i després vendre al poble que el progrés és aixó; cotxes i més cotxes. En canvi, la penya que viu als barrios i treballa al centre s'ha d'aixecar a les quatre del matí per anar entrar a currar a les vuit, doncs els transports públics a Caracas tendeixen a zero.
I un llarg etcètera, noiet. Tens raó; la realitat és la que és.