joaquimvilarnau |
divendres, 5 de gener de 2007 | 11:50h
La Nova Cançó no va sorgir del no-res. L’aparició i la consolidació d’Els Setze Jutges no va ser casualitat. Mirant enrere es pot tenir la sensació de pensar que hi va haver una generació de cantants extraordinaris –Pi de la Serra, Raimon, Serrat, Bonet, Llach…– que van aparèixer de forma imprevista i que van aprendre l’ofici de cantar –i no em refereixo només al d’afinar, sinó a tot el que comporta l’ofici– tots solets. La realitat és que la Nova Cançó va sorgir de manera natural en la
societat de la que formava part i va trobar complicitats en la classe
intel·lectual de l’època. Al País Valencià, Joan Fuster va escriure
innumerables textos de presentació de cantants, de Raimon a Carles
Barranco, d’Al Tall a Marià Albero. A Catalunya, Maria Aurèlia Capmany
ajudava a escriure lletres a Lluís Llach, entre d’altres. Salvador
Espriu escrivia textos expressament per a que els musiquessin Raimon o
més tard Marina Rossell. L’editor de Miquel Martí i Pol passava els
poemes d’un llibre encara inèdit a Ramon Muntaner, que els va començar
a cantar abans de la publicació del poemari. Joan Miró es prestava a
pintar per a portades de discos de Raimon i Maria del Mar Bonet. I
aquests no eren casos únics, la llista seria molt més llarga: Estellés,
Pere Quart, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Espinàs… La
intel·lectualitat es barrejava amb la cançó i el resultat són discos
que, més de trenta anys més tard, continuen tenint vida i sentit.
Això, amb l’arribada de la democràcia també es va trencar. No del tot, perquè les amistats consolidades van perdurar però no hi va haver relleu. Els artistes que van aparèixer a partir dels 80 no han comptat amb cap apadrinament d’aquest tipus. L’únic intent el van dur a terme Duble Buble (que per cert, ens sorprendran aquest 2007 amb un disc amb els seus millor temes tornats a gravar de nou) amb la col·laboració de Quim Monzó, Jaume Vallcorba, Ramon Barnils i Maria Jaen. Unes col·laboracions interessants que van donar com a fruit la cançó més recordada del grup osonenc: “Clava’t”, amb lletra de Maria Jaen.
Després d’això, el desert.
Podem considerar que Relk, que té com a lletrista el poeta Jordi Bilbeny és l’excepció que confirma la regla. I sembla ser que al proper disc de Túrnez & Sesé també hi haurà una col·laboració d’aquest tipus encara per desvetllar.
Però, i la resta? On són els nous intel·lectuals, els nous artistes plàstics, els nous poetes…? Per què ningú no ha tornat a cantar cançons de Quim Monzó? Per què Quim Monzó no ha escrit –que se sàpiga– cap més cançó? On són els textos de presentació de Salvador Cardús? I les portades de Jordi Labanda? Em reafirmo: Volem cançons de Sergi Pàmies.
Això, amb l’arribada de la democràcia també es va trencar. No del tot, perquè les amistats consolidades van perdurar però no hi va haver relleu. Els artistes que van aparèixer a partir dels 80 no han comptat amb cap apadrinament d’aquest tipus. L’únic intent el van dur a terme Duble Buble (que per cert, ens sorprendran aquest 2007 amb un disc amb els seus millor temes tornats a gravar de nou) amb la col·laboració de Quim Monzó, Jaume Vallcorba, Ramon Barnils i Maria Jaen. Unes col·laboracions interessants que van donar com a fruit la cançó més recordada del grup osonenc: “Clava’t”, amb lletra de Maria Jaen.
Després d’això, el desert.
Podem considerar que Relk, que té com a lletrista el poeta Jordi Bilbeny és l’excepció que confirma la regla. I sembla ser que al proper disc de Túrnez & Sesé també hi haurà una col·laboració d’aquest tipus encara per desvetllar.
Però, i la resta? On són els nous intel·lectuals, els nous artistes plàstics, els nous poetes…? Per què ningú no ha tornat a cantar cançons de Quim Monzó? Per què Quim Monzó no ha escrit –que se sàpiga– cap més cançó? On són els textos de presentació de Salvador Cardús? I les portades de Jordi Labanda? Em reafirmo: Volem cançons de Sergi Pàmies.
