Dins l'eclecticisme d'aquest bloc havia penjat pocs textos sindicals, la meva principal ocupació. Normalment els penjo al SocialCAT. Ara ho faig amb un article publicat a El 9 nou d'Osona. Diu així:M’agrada veure l’economia com a generadora de valors, i no em refereixo precisament als estrictament monetaris. Té, entre altres, el valor social i humà de crear treball i riquesa. No cal que us anunciï que aquests valors són gairebé sempre desigualment repartits. És per això que segurament existim els sindicats, la negociació col·lectiva i també per això vam idear l’estat social.
Els discursos de finals del segle XX i d’inici de mil·lenni, els neoliberals i “neocons” ens anunciaven com a veritat absoluta que la competitivitat de les nostres empreses anava lligada a la reducció de la despesa pública, a la desregularització d’unes suposades brutalment rígides normatives laborals i a la baixada dels impostos. A un desmantellament de l’estat del benestar i dels nivells actuals de cobertura social i serveis públics.
Eren receptes per èpoques de vaques magres i de taxes d’atur galopants. “Si voleu que creem més llocs de treball heu d’abaixar els impostos” ens deien els empresaris i alguns pretensiosos progressistes despistats en els marasmes del pensament únic dominant.
Avui, però, sabem –i sempre ho havíem sospitat- que això no és cert. El desenvolupament social també és un factor de competitivitat. I encara diria més és mentida que el factor determinant de la competitivitat sigui el pes de l’estat i del sector públic en una societat determinada.
El factor clau de la competitivitat és el model d’empresa. I afegiria, el model d’empresa és tan clau pel benestar d’una societat com el propi desenvolupament de l’estat del benestar.
Això darrer ho dic justament des d’un país, i sobretot una comarca, on la majoria d’empresaris, o molts, –i dic empresaris per dir-ne d’alguna manera- havien confós, al llarg dels darrers 20 anys, la competitivitat amb la precarització laboral i l’ús i abús intensiu de la ma d’obra.
Era clar i ara ho patim que corresponia a un model que podia generar beneficis immediats però que ens dificultava encarar els reptes de la globalització econòmica i la internacionalització de l’economia. És tan erroni centrar la recerca de la competitivitat en reduir costos amb treball precari com pensar que sense uns llindars determinats de benestar social i amb una administració pública adequada serem competitius en el món d’avui.
Us posaré un exemple actual i proper. La comarca d’Osona com el conjunt
de Catalunya estem en un moment de transformació del nostre teixit
productiu. A part de definir en aquest procés el model d’empresa del
present i del futur, estarem d’acord que necessitem afrontar tres grans
reptes per avançar en el model de competitivitat: la formació, les
infraestructures i la recerca i el desenvolupament. I aquestes són tres
pilars bàsics que, si bé podem fer amb la col·laboració del mercat,
fonamentalment pivoten sobre l’actuació pública.
A Catalunya ens hem de plantejar un nou model de competitivitat a les empreses i sectors. No podem competir amb salaris baixos i condicions laborals precàries, amb això no podem competir amb els països emergents. La competitivitat ha de tenir els fonaments a les millores de la productivitat a llarg termini invertint en innovació al producte i al servei, implementar tecnologia, apostar per la qualificació dels equips humans i la millora de la gestió i la organització de les empreses .
S’ha de definir el futur productiu a Catalunya i establir el model d’empresa. En aquest sentit, cal apuntar també tot un seguit d’actuacions de política industrial, sectorial i empresarial. Aquestes actuacions tenen a veure entre d’altres amb la definició d’empreses i sectors estratègics; l’impuls dels nous sectors de serveis, d’oci i turisme, etc; el suport a les empreses i patents catalanes; els processos i inversions en Innovació, Recerca i Desenvolupament; El suport a la internacionalització i l’obertura de mercats.
No voldria acabar sense fer un xic de discurs ideològic: el súmmum de les paradoxes neocons és fer-nos creure que el “mercat” causa primera de les desigualtats i la pobresa en pot ser al mateix temps la solució, i dir-nos mentrestant que la culpa és de l’estat i els serveis públics.
No em vull escorar en cap cas cap a terceres vies. Com a bon hereu de la tradició llibertària del sindicalisme català, d’”estat” en vull només el just i necessari i si pot ser més modern i eficient que el que ens ha tocat sofrir. Però el model de competitivitat de les nostres empreses i societat no passa en cap cas per qüestionar-ne la universalitat de la sanitat i l’educació pública, les pensions i la resta de prestacions socials. Ans el contrari millorar-les.
Davant les disfuncions i injustícies que provoca el mercat la resposta no és “més mercat i menys estat”, sinó un altre concepte de “mercat” i un altre concepte de l”estat”. Ja està bé que ens prenguin el pel els qui –per exemple Estats Units- són el reis del neoliberalisme però el sector públic els suposa el 30% de la demanda i necessiten “muntar” guerres permanents per dinamitzar-se l’economia pròpia. Doncs nosaltres podem fer el mateix, fer servir l’estat per dinamitzar l’economia, però en lloc de guerres farem renovades polítiques socials, infraestructures, formació... En fi digueu-me “keynesià”, antiqualla, socialdemòcrata empedreït i permeteu-me que m’acosti a la simplicitat per explicar-me, però l’economia, les empreses i les persones aniríem millor. La competitivitat –dehesa econòmica on n’hi hagin- és sobretot el model d’empresa i el model de societat. De país.
(Article publicat a El 9Nou d’Osona, el juliol del 2005)
A Catalunya ens hem de plantejar un nou model de competitivitat a les empreses i sectors. No podem competir amb salaris baixos i condicions laborals precàries, amb això no podem competir amb els països emergents. La competitivitat ha de tenir els fonaments a les millores de la productivitat a llarg termini invertint en innovació al producte i al servei, implementar tecnologia, apostar per la qualificació dels equips humans i la millora de la gestió i la organització de les empreses .
S’ha de definir el futur productiu a Catalunya i establir el model d’empresa. En aquest sentit, cal apuntar també tot un seguit d’actuacions de política industrial, sectorial i empresarial. Aquestes actuacions tenen a veure entre d’altres amb la definició d’empreses i sectors estratègics; l’impuls dels nous sectors de serveis, d’oci i turisme, etc; el suport a les empreses i patents catalanes; els processos i inversions en Innovació, Recerca i Desenvolupament; El suport a la internacionalització i l’obertura de mercats.
No voldria acabar sense fer un xic de discurs ideològic: el súmmum de les paradoxes neocons és fer-nos creure que el “mercat” causa primera de les desigualtats i la pobresa en pot ser al mateix temps la solució, i dir-nos mentrestant que la culpa és de l’estat i els serveis públics.
No em vull escorar en cap cas cap a terceres vies. Com a bon hereu de la tradició llibertària del sindicalisme català, d’”estat” en vull només el just i necessari i si pot ser més modern i eficient que el que ens ha tocat sofrir. Però el model de competitivitat de les nostres empreses i societat no passa en cap cas per qüestionar-ne la universalitat de la sanitat i l’educació pública, les pensions i la resta de prestacions socials. Ans el contrari millorar-les.
Davant les disfuncions i injustícies que provoca el mercat la resposta no és “més mercat i menys estat”, sinó un altre concepte de “mercat” i un altre concepte de l”estat”. Ja està bé que ens prenguin el pel els qui –per exemple Estats Units- són el reis del neoliberalisme però el sector públic els suposa el 30% de la demanda i necessiten “muntar” guerres permanents per dinamitzar-se l’economia pròpia. Doncs nosaltres podem fer el mateix, fer servir l’estat per dinamitzar l’economia, però en lloc de guerres farem renovades polítiques socials, infraestructures, formació... En fi digueu-me “keynesià”, antiqualla, socialdemòcrata empedreït i permeteu-me que m’acosti a la simplicitat per explicar-me, però l’economia, les empreses i les persones aniríem millor. La competitivitat –dehesa econòmica on n’hi hagin- és sobretot el model d’empresa i el model de societat. De país.
(Article publicat a El 9Nou d’Osona, el juliol del 2005)
El que està fent-se a nivell d'economia de mercat és com aixecar les fronteres europees a tots el inmigrants que vullguen vindre.
A més a més els números macroeconomics és tapa el boom inmobiliari i la construcció un sector ciclic, que fa augmentar l'inflacció al igual que el sector energetic per la infrautilització e innovació en energies`pròpies alternatives.
De la de la lliberal mobilitat dels grans capitals financers, arreu del món, de la cultura a on els diners obrin totes les portes per fer i desfer amb un cultura d'explotació consumista i no sostenible.