En els darrers judicis, els membres d'ETA van mostrar una arrogància i un menyspreu esfereïdor envers les víctimes dels seus actes que em van fer recordar els comentaris d'un amic meu de Vicenza sobre les Brigades Roges. Aquestes justificaven les seves accions criminals amb el fi de preparar el proletariat italià per a la insurrecció armada. “Matar-ne un, per educar-ne mil” resumia la seva filosofia d'avantguarda de la classe treballadora italiana. Sembla que ETA hagi compartit unes concepcions semblants i s'hagi atribuït el paper de crear una espiral de dolor aprofitant el principi d'acció – reacció, que despertés el poble treballador basc de la seva suposada letargia. Ara està en una posició impossible en una negociació impossible amb l'Estat Espanyol: els centenars de presos, que han sacrificat la seva vida per la causa, reclamen que el seu patiment no hagi estat inútil i exigeixen algun triomf polític que eviti la impressió de rendició. El reconeixement del dret a decidir, el més elemental dels principis democràtics, seria suficient.

     Qualsevol Estat democràtic acceptaria aquesta via de sortida, després d'una reconciliació sincera dels botxins envers les seves víctimes. El reconeixement del dret dels ciutadans d'Irlanda del Nord a decidir el seu futur, tant per part dels governs britànic i irlandès com per part dels unionistes i dels republicans irlandesos ha estat el fonament de tota la resta del procés. El Canadà ho ha fet matitzadament respecte el Québec. Però la monarquia postfranquista no pot admetre aquest principi. La seva interpretació de la història d'Espanya, heretada del franquisme i de la concepció borbònica de l'Estat, li impedeix reconèixer l'existència prèvia a la constitució de l'Estat Espanyol dels poble basc, català i gallec, que tenen, per tant, el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació. Aquesta concepció d'Espanya està plasmada en la Constitució de 1978 que és el resultat de la transició del règim franquista des de la mort de Franco, feta sota la vigilància atenta de l'exèrcit espanyol. Aquest justifica, encara avui, el seu origen en la rebel·lió contra la democràcia republicana en la defensa de la unitat d'Espanya, a la que ret culte totèmic en les seves sales de banderes.

     La dreta neofranquista, incapaç de reconèixer la negre història d'Espanya que inclou els quaranta anys de crims del franquisme, que pel context internacional no pot reclamar el dret de conquesta per oposar-se al dret d'autodeterminació, evoca el sofriment provocat per ETA per assimilar en l'opinió pública espanyola els drets nacionals amb les bombes i el tret a la nuca. Invoca, vergonyosament, les víctimes del terrorisme per mantenir la seva concepció d'Espanya i l'”statu-quo” que tant ha beneficiat i beneficia l'oligarquia centralista.

     I el PSOE, una part considerable del qual ha assimilat la concepció borbònica de l'Estat i en comparteix els interessos oligàrquics, queda petrificada davant les campanyes de la dreta reaccionària. Per això quan estava a l'oposició va firmar el Pacte Antiterrorista i antinacionalista amb el PP, del qual va derivar la llei de partits i la posterior il·legalització de Batasuna. Per això va aprovar, callant, els tancaments dels diaris Egin i Egunkaria, de les Herri Taberna. Per això un cop al Govern ha estat incapaç de fer cap gest en política penitenciària i es pot trobar amb la mort d'un pres en vaga de fam, per una interpretació de la llei fet per la justícia espanyola que no resistiria el recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans si s'hi arribés a temps.

  ETA no ha estat capaç de corregir la dinàmica criminal que l'ha situat en un carreró sense sortida. Dissortadament molts presos d'ETA celebraran la bomba de Barajas per Cap d'Any sense tenir presents els dos desapareguts equatorians. La represa de l'activitat criminal no afavorirà l'autèntic procés de pau i reconciliació que és molt diferent d'una doble negociació amb el Govern Espanyol i la resta de partits bascos. Però aquest tema requereix un o diversos escrits.

     La falta de coratge de Rodríguez Zapatero li ha impedit afrontar les qüestions nacionals de l'Estat Espanyol, perquè no pot afrontar la concepció històrica de fons. Ho va demostrar amb l'Estatut del Parlament basc presentat pel Lendakari Ibarretxe; ho va demostrar amb l'Estatut català; ho acaba de demostrar amb la Llei de la Memòria Històrica. I ha desaprofitat les possibilitats que va obrir l'alto al foc permanent que va declarar ETA fa nou mesos. El fet el president del Gobierno español amb més bona voluntat de les tres darreres dècades no hagi pogut aprofitar aquesta conjuntura demostra que el problema és estructural del règim actual. L'alternativa passa per un canvi de règim, qüestió que també requereix molt més espai del que el trist dia d'avui permet.