L'anomenat "procés de pau" a Euskal Herria passa per moments d'extrema dificultat. El dogmatisme, per una banda, i la covardia, per una altra, poden engegar a dida per enèsima vegada l'esperança de pau i llibertat de tot un poble.
"La pau només és possible entre els forts". Desconec la paternitat/maternitat exacta d'aquest aforisme, però el recordo en el context dels acords d'Oslo, entre Rabin i Arafat. Ni Rabin ni Arafat van ser mai "pacifistes", en el sentit clà ssic del terme. Rabin va ser l'heroi israelià de la Guerra dels Sis Dies i Arafat va liderar la lluita armada palestina dels anys 60 i 70. Però van ser precisament dos "homes forts", dos lÃders que havien viscut i practicat la violència, els que van ser capaços d'allargar la mà i reconèixer-se mútuament. La desgrà cia, però, va fer inútils els esforços d'un i altra. El magnicidi de Rabin, la intifada palestina i la reacció desproporcionada dels falcons israelians, van retornar el conflicte de Palestina a un carreró sense sortida, en el qual encara ara ens trobem.
Euskal Herria no és Palestina, ni Espanya és Israel, però hi ha elements de fons compartits en llurs procesos polÃtics. Un de molt clar, és la tensió interna a banda i banda de les taules de negociació. A diferència del lideratge que exercien Rabin i Arafat entre els seus, els actuals lideratges israelians i palestins són febles, massa febles, i estan massa atrapats per la tensió entre falcons i coloms, entre els partidaris de la guerra i els partidaris d'intentar la pau.
En el cas que ens és més proper, per desgrà cia, vivim una situació massa semblant. Pel costat espanyol, Zapatero està massa condicionat per la pressió immobilista durÃssima que li aplica el PP. És per aquesta raó que, ara per ara, Zapatero ha estat incapaç de fer un sol gest polÃtic que obrÃs la partida, ni tan sols aquell gest pel que no necessitava res més que aplicar la legalitat vigent (acostament dels presos bascos a Euskal Herria). I ja no parlem del gest que donaria realment credibilitat a la voluntat espanyola de trobar una solució polÃtica al conflicte basc, és a dir, la participació de Batasuna a les municipals de 2007 i a les autonòmiques a Navarra.
Des del món de l'esquerra abertzale, la tensió pau-conflicte es manté intacta. Mentre que a l'inici de la treva, semblava que l'opció per la pau dels dirigents de la branca militar del MBLN era clara, poc a poc va agafant cos la percepció que el centre de gravetat d'ETA torna a caure en l'opció favorable a la violència.
Tot plegat, massa feblesa a banda i banda de la taula de negociacions. Mentre Zapatero actui condicionat pel PP i Otegi pel nucli dur d'ETA, la pau tindrà poques possibilitats. La kale borroka in crescendo de les darreres setmanes i l'explosió d'aquest matà a Barajas són sÃmptomes clars que el procés de pau pot acabar sent un procés "nonat".
Un procés de pau no és un procés de rendició ni de victòria. Un procés de pau és negociació i reconeixement mutu, dues passes que només podran fer lÃders forts a banda i banda de la taula. Ara per ara, encara no s'entreveuen. Ens calen lÃders forts per a fer la pau. Euskal Herria i la seva gent s'ho mereixen.
Bakea orain.
P.S. Ahir el President Zapatero declarava que ara s'estava millor sense morts ni bombes que no fa un any, amb morts i bombes. Comparteixo plenament la seva declaració i lamento que els violents, un dia després, hagin de confirmar-la amb tanta cruesa. Fa prop de tres anys, algú que opinava igual va ser sotmés a una persecució polÃtica-medià tica-personal sense precedents en cap estat de dret. Afortunadament, els temps canvien i, ahir, el president espanyol, el pitjor que va haver d'aguantar van ser les crÃtiques "moderades" del senyor Elorriaga del PP. Canvien els temps o canvien els protagonistes?
