a)  Els diners.  Malgrat el tòpic, els diners no són una motivació.  Hi ha una balança amb dos platerets, “diners guanyats” i “temps per a en gaudir-ne”, i com més baixa el primer més puja el segon.  De poc serveix tenir diners a la butxaca si no tens temps de fer res amb ells.  Al final, acabes pujant a un ritme de despesa que realment no t’agrada, però que ho fas perquè “toca”.  En realitat, resulta que qui realment gaudeix dels cuartos són les cònjuges, que compensen la seva soledat fent-se “clientes VIP” del Passeig de Gràcia o als gimnasos de la Bonanova, juntament amb altres dones d’altres directius.

Els diners només serveixen per comparar-te amb els altres companys i veure quina és la teva posició al si de l’empresa, i també en relació amb el mercat de treball.  Fet i fotut, quan et prenen el 45% del que guanyes perds interès a seguir-ne guanyant.  A mi m’han de donar el “bonus” al febrer, però sé que la societat em confiscarà gairebé la meitat del fruit del meu esforç, per això no em dóna gaire motivació ni realment gaire il·lusió.

b)  La vanitat.  Si hi ha una característica comuna als directius és el nostre nivell de vanitat en grau superlatiu.  La vanitat s’autoalimenta ella mateixa, però, a més, requereix d’alimentació constant per part de cadascú.  Com al cas dels diners, la vanitat exigeix de la permanent comparació amb les vanitats dels altres.  La vanitat té dues manifestacions importants :

b.1)  El gust pel poder :  Algú ha parlat de “l’eròtica del poder”.  Es queda curt, més que una eròtica, diria que és una pornogràfica...  El poder et permet jugar una partida d’escacs on les peces són les vides reals dels altres.  Bellugues peces sobre l’escaquer, peces que et semblen de fusta inerta i en realitat són vides de persones reals a qui ni coneixes.  Però això enlluerna.  És una font de motivació extrema, la més important, penso jo.

b.2)  Els signes d’ostentació :  No només has de tenir poder, la gràcia és que es noti.  El nombre de metres quadrats del teu despatx, per exemple.  Recordo que a una de les meves primeres feines, quan tenia uns 23 anys, vam canviar d’oficines a unes maquíssimes de la Diagonal.  La primera cosa que va fer el meu director fou mesurar la seva oficina, i en comprovar que era una mica més petitona que la d’un altre directiu, va muntar un sidral.  És així.  O la col·locació de la teva plaça de parking, com més propera a l’ascensor, millor.  O si tens una Visa Or de l’empresa, i els altres “només” una Visa Classic.  O si a tu ja et deixen viatjar en classe business...

El cotxe és el signe d’ostentació més important (pensem que els directius som majoritàriament tios, si fossin ties segurament hi hauria alguns signes addicionals i/o diferents).  Els cotxes d’empresa són una de les fonts de discussions i emprenyamentes més habituals i més “sonades”.  Que si el Pepet té un “sèrie 5” i jo només un “sèrie 3”, que si a ell li han deixat posar-se un GPS i a mi no, que si ell té llandes d’aliatge i jo no...

Les empreses ho saben i ens enreden descaradament.  La vanitat és conreada i fomentada des de les empreses, tant obrint o tancant l’aixeta del poder com dels signes d’ostentació externa, començant pels cotxes.  Les empreses saben que la nostra motivació, més enllà dels diners concrets, només rau en quants quilos de vanitat rebem a canvi de vendre-les la nostra vida.

c)  La realització personal.  És la part positiva de la feina.  És un factor a tenir en compte, tot i que és molt variable al decurs de la vida.  Generalment un directiu arriba a fer una feina més variada, més creativa i més interessant.  Tanmateix, no sempre és així, hi ha molt de mite amb això.  Hi ha molt directiu absolutament clavat a la cadira i passant el temps sense fotre res de bo.  A més, per a la majoria de gent, aquest sentiment de realització personal es marceix amb el decurs del temps.

Però, realment, tens moltes més opcions de “fer coses”, en el sentit més ample de la paraula.  Pots veure els fruits de les teves accions, l’impacte de les teves decisions (compte !, això està connectat també amb la vanitat que abans explicava).

Per tot això, no puc dir realment si val la pena o no de vendre la vida, però el cas és que ho fem, i que pocs abandonen per decisió pròpia (veieu un bon posting d’ahir del Casucreu).  Les recompenses solen ser immediates i sovint directes (les explicades, diners, poder, ostentació i autorealització).  Pesen molt.  Són recompenses mesurables, evidents i que et toquen molt a dintre perquè juguen amb la teva autoestima.  Per això ho fem.

Però aquesta moneda no només té una cara.  La creu té la mateixa mida, només passa que no la veiem venir fins que ja ens ha tocat.  La vanitat és una foguera que t’acaba cremant i consumint.  No molts se n’escapen.  Alguns, sí, però molts d’altres veuen com algun dia s’acaba el poder i s’acaba l’ostentació.  L’escalforeta interior de la vanitat esdevé un foc abrusador el dia en què algú decideix que la teva quota de poder i d’ostentació ha de pertànyer a algú altre.

Però... què bé que s’hi viu mentre aquest moment no hi arriba, mentre som Mefistos joves, elegants, poderosos i amb calers a la butxaca...