Postings promesos
La Victòria Pèndol em proposa un joc d’infants. En realitat, no és cap joc, i molt menys és d’infants, però precisament per això me’l proposa :-) (...)
Si fossis arbre, quin arbre series?
Penso que un avet, i més específicament un avet blau. Els avets són molt resistents. No canvien ni a l’hivern ni a l’estiu. Tenen un color uniforme i una forma gairebé geomètrica. Suporten climes adversos. Són de muntanya, d’alta muntanya. Poden ser trobats isolats o en companyia d’altres, però no necessiten els altres per subsistir.
Si fossis vehicle quin vehicle series? per quins camins polsosos aniries? o per quines dreceres? quines carreteres prendries tot dret? a quin país arribaries?
Seria un tanc, un vehicle cuirassat de combat, fornit de poderós armament ofensiu i defensiu i dels més ultramoderns sistemes electrònics i de comunicació. Podria estar defensant una posició o bé assaltant trinxeres enemigues. Primer canonejant insistentment per estovar les defenses, després avançant bo i obrint foc proper i de precisió. M’agradaria creuar pedregars i turons ondulats, arribant a la carena des d’on es controlen tots dos cantons. Travessaria les valls depressa, aturant-me una mica més a les zones obagues i als boscos. Arribaria allà on el deure em menés.
De quin color són els teus somnis?
Aiiii , touché ! :-)
Si parlem de somnis reals, no n’he tingut mai. No he somniat mai, no sé que vol dir somniar. Quan la gent m’explica que adormits veuen coses em meravella. No he tingut mai aquesta sensació, suposo que si mai em passés em despertaria de cop, tot esglaiat. M’agradaria somniar ni que fos un cop en ma vida, per experimentar què és això de veure coses quan dorms.
Si parlem de somnis dels que passen despert, suposo que són roig intens sobre unes pinzellades de fons negre. Un roig que t’amara i s’apodera dels sentits.
Què et fa riure?
En realitat, no res, o gairebé no res. No m’agrada riure, en realitat m’agrada el sarcasme i la ironia extrema, el contrast agredolç, la llaminadura que de cop i volta mossegues i regalima àcid. M’agrada riure’m de i no amb.
Buenu vale, em puc riure amb els meus nebots petits perquè per a ells el món és encara un lloc màgic on tot és possible, una mena de estrat intermedi entre el seu petit món i la pura fantasia.
Per què o per a qui ploraries?
Em vaig donar de baixa de plorar fa molts anys. Res no val una llàgrima. Plorar no és ni útil ni pràctic, aleshores no m’interessa.
Hola botxí! sé que aquest comentari no te l'hauria de fer aquí però es que hem vull assegurar que te'l llegiràs :-)
Mai m'hauria pensat que utilitzaria la paraula "tendre" en el teu bloc però ho he de fer, per que es hora de posar-se mínimament tendre. Es hora de treure's la caputxa i mostrar la "piruleta" que portes a la butxaca.
Primer de tot et vull donar gràcies. Gràcies pel teu bloc i sobretot gràcies per escoltar-me (llegir-me). Com ja saps jo només tinc setze anys i per això soc força ignorant, però tu sempre has respost les meves preguntes (suposo que als teus ulls de gat vell estúpides). Tu vas ser el primer en escriure un comentari al meu bloc humil i sempre has dedicat el teu temps en llegir-lo i comentar-lo. Per aquest motiu et considero-ho un dels meus "mestres virtuals" . I es per aquest motiu que et pregaria que no desapareguessis del tot de vilaweb, que si bé no podrem continuar llegint els teus articles feridors i encertats, poguem continuar trobant els teus comentaris didàctics i sempre benvinguts.
I en segon lloc, et proposo un tema per a un posting (em faig el càrrec que potser no el podràs escriure, però jo ho intento:-) ) El tema es el següent:
"La comunitat de vilaweb" Després d'un any dintre de vilaweb (ho dic per experiència) acabes apreciant alguns noms que només coneixes de veure'ls escrits i sobretot acabes rebent un munt de coneixements, curiositats i punts de vista que són l'escènica de la gran família de vilaweb. Hem considero afortunat de poder ser un membre del més gran "ateneu" literari, polític, etc. dels nostres temps!
Adéu company!!!
Espero poder tornar a escriure un comentari que comenci "Hola botxí"
Adéu i salut!!
s'ha fet realitat. Me n'alegro. La veritat és que si has pogut fer un deixeble tan noble i compromès com l'Arnau, el teu mestratge és eficaç. M'agrada que tornis, tot i que alguns posts teus són massa per a mi, els puc trobar excessius o dogmàtics, però sempre frescos i oberts, malgrat tot , a la controvèrsia. Benvingut
Arnau, t'agraeixo molt les teves paraules. Tens un molt bon bloc, sempre he llegit les Llambordes amb molt d'interès perquè intentes aportar-nos comentaris plens d'informació, no només d'opinió.
Al començament pensava que eres un patriota de la meva edat (més o menys) que també es diu Arnau Cunillera, a qui vaig conéixer fa temps (en realitat, a qui coneixia més era a sa germana, la Judith, que ens mig agradava a tota la colla i, com passa en aquests casos, va acabar sortint amb algú altre :-) Ara no em diguis que són parents teus :-))))))
Sobre La comunitat de Vilaweb... El posting del Bloquisme femení anava una mica en aquesta línia, tot i que limitat a les blocairesses. En realitat, i ultra aquest fenomen de bloquisme femení, no m'agrada gaire parlar d'altres companys blocaires, de fet no ho he fet mai. Som amateurs d'això d'escriure, en el sentit més literal de la paraula, que ve del verb aimer en francès. Se'ns pot jutjar pel que diem, però sempre tenint en compte que això és un entreteniment no remunerat. De tota manera, miraré de fer-te alguna cosa.
A reveure, Arnau. Si aquest país pot tenir gent que amb setze anys escriu un bloc com el teu, ja tenim mig país guanyat. Ens queda l'altra meitat.
Merci.
Ah! i que jo sàpiga no tinc cap parent que es digui Arnau Cunillera :-)
Adéu i fins aviat!
Mem si ho entenc?: Una vegada era i no era un tanc, cuirassat i fornit, que li agradava creuar turons ondulats i, des de la carena, controlar els dos cantons del món... També li agradaven les zones obagues i els boscos, com al noble llop o a l'os, i això era perquè tenia ànima d'avet argentat, resistent, invariable, que no és mou dels seus ideals o conviccions, avesat a sobreviure, autosuficient, tant isolat com en companyia. I aquest tanc, amb ànima d'avet, no aconseguia somniar de nits ni en color ni en blanc i negre, i si ho feia despert, somniava amb el roig, com el foc, com el sol ponent, com la sang, com la rosella, com la poma d'Eva, com Mart, com la rosa de passió, com el clavell de la revolució portuguesa, com "el roig i el negre" de Sthendal, com la creu de sant Joan, com els llavis, com l'amanita delirant, com el dimoni cucarell, com el Ferrari cupè, com la senyal d'stop, com la faixa catalana, com les quatre barres del Pilós...tot, sobre fons negre, com la nit, com l'anarquisme, com la por, com els forats negres que tot ho xuclen, com el carbó, com el diamant en brut, com el cau d'una fera, com el fons de l'oceà, com la bandera pirata. A més no plora mai, com a bon minyó ben educat , però confesa que pot riure a plaer amb els seus nebots petits, és a dir, quan es permet tornar a ser un nin. Crec que ja ho entenc, botxí, que aquest ets tu i crec et coneixes bé. Jo t'agraesc molt que em dediquis un dels darrers dies del teu bloc , amb un post tant sincer, i alhora tan tendre i contradictori, tan humà. Em sembla, si no t'has d'ofendre, que el teu tanc amb ànima d'avet argentat , que és l'avet que a mi més m'agrada, no em fa por. Em sembla que és una bona senyal que riguis amb els teus nebots. I et desitjo que tinguis bells somnis de dia i de nit i molta sort. Torna aviat, tindré l'espasa esmolada, de l'enginy, és clar.
Tot façana. Un bon paio, ja ho deia algú.......que de vegades es deixa...
M'estàs defraudant !
Rep una abraçada.
... amenaçant-me públicament amb penjar-me cap per avall al teu bloc... És que em coacciones :-)
Home, si et decebo és perquè els postings per encàrrec que m'han encomanat no són gens botxins... Què hi farem ! :-)