Si haguéssim d'explicar l'impacte que als 70 va suposar l'arribada del boom dels autors hispano-americans, en un temps en què alguns vetllàvem les primeres armes literàries, potser seria útil establir un paral·lelisme amb la sorpresa que en aquest canvi de mil·lenni ha portat el redescobriment de la literatura centre-europea. Hi ha, però, diferències substancials que poden fer llum sobre les causes d'aquell enlluernament. Mentre els autors de l'Est vénen carregats de la memòria d'un temps tràgic i esbrinen el que d'humà pot contenir encara l'ésser quan li han pres tota esperança, fent, al capdavall, un viatge a l'interior de la creativitat, els Cortázar, Borges, Onetti, García Márquez, Carpentier, Sabato, Fuentes, Vargas Llosa i Rulfo ens proposaven un ventall d'opcions tan divers que, per força, estaven cridats a renovar l'escriptura del segle XX i a influir de manera significativa en les posteriors.
D'entre aquelles puntes de llança d'un moviment literari que mostrava una pluralitat sense precedents, hi havia autors que perseguien l'essència narrativa, conscients que resumir el món és també una qüestió sotmesa a les regles d'un llenguatge primigeni, capaç de recuperar la substància de les paraules. Dos exemples ens transmeten l'esperit d'aquesta idea. Per un costat, Borges ens feia un retrat de la cultura universal en petites narracions, com fotografies d'un passat condemnat a fondre's en un futur sense memòria. Per un altre, Rulfo retratava la terra, la nuesa d'un món capaç de contenir conceptes que poques vegades veuríem escrits amb una aridesa tan explícita. Rulfo ens portava una idea oblidada del silenci, de la soledat, del misteri de viure...
Sóc conscient que per descriure totes dues escriptures he fet servir la imatge fotogràfica, i també que només l'escriptor mexicà va assajar aquesta forma artística. La fusió de la narrativa de Juan Rulfo amb les seves imatges del Mèxic dels 50 ens donen una nova perspectiva dels seus contes i de l'única novel·la que va publicar, Pedro Páramo. Si bé l'obra de Borges es pot llegir ara com una monumental anàlisi crítica del pensament humà, la de Rulfo se'ns presenta d'una manera molt distinta a la llum de les seves fotografies.
Durant els ja llunyans anys 70 la realitat que se'ns feia present cada dia era d'una aridesa extrema. Marcats per una vida quotidiana molt allunyada dels paràmetres europeus, la primera connexió que vam ser capaços de trobar al nostre imaginari per entendre l'obra del mexicà va ser el nostre paisatge rural, poc donat a la fantasia i més aviat influït per una concepció cristiana del misteri. Serveixi com a il·lustració el fet que en una tertúlia de l'època, i desitjosos de trobar obres d'un cert aroma rulfià, van sortir com a referents els llibres de Ramón J. Sender i el cinema de José Antonio Nieves Conde, sobretot aquella potent imatge de la pagesia castellana que ens havia transmès a Surcos.
La Fundació Juan Rulfo, a través de l'editorial RM, ens ofereix ara l'oportunitat de revisar l'obra creativa de Rulfo amb una publicació conjunta de les seves fotografies -en un complet CD- i de la seva novel·la, Pedro Páramo. Superada aquesta impressió inicial de les imatges de l'autor que enriqueixen la seva literatura en una direcció colorista i barroca, tot i el blanc i negre, comprovem que les paraules del seu text de referència romanen com una fita inesborrable de la narrativa contemporània.
Encara sorprèn l'economia de paraules, producte d'un treball de fons que només assagen els grans mestres, la capacitat d'expressió de la mesura justa. Rulfo sembla dir-nos amb el seu joc literari que les coses són com són i, per això mateix, les escriu tal com les sent amb la seva mirada, una contradicció artística de la qual extrau la pregona plasticitat del seu llenguatge. Però Pedro Páramo és lluny de ser només llenguatge. En aquesta novel·la hi ha una recerca dels límits, exemplificada en un paisatge eixut i també en uns personatges que ens fan girar la mirada cap al Dant i la seva Divina Comèdia. La mort es confon amb la vida per oferir un dels millors retrats de l'ésser humà que hem rebut d'un segle esplèndid literàriament.
Pedro Páramo demostra que conceptes com ara poder, ambició, destí, s'analitzen millor quan es freguen els llindars de la condició humana, quan la nuesa de les paraules deixa veure amb força els significats que el temps ha anat dipositant-hi a sobre. Així, la narrativa de Rulfo suposa, encara avui, una experiència extrema, una aproximació als altres mons que, per molt que ens entestem a ignorar-los, també conviuen amb nosaltres. Hi ha poques novel·les més modernes que aquesta obra mestra de l'escriptor mexicà, una lectura del nostre temps que satisfarà els esperits més exigents.
Juan Rulfo, Pedro Páramo, Madrid, Editorial RM, 2005.
(Publicat a l'Avui)
Com va Xúlio!
Em sembla molt encertada la comparació geogràfica que fas entre la literatura de l'est i la llatinoamericana. Jo no sóc un gran lector de novel·la, però en llegir l'article he recordat Sándor Márai i la seua lúgubre cançó groguenca d'aquells palaus grandíssims, irrefrenable en la seua tristesa, i de seguida he visualitzat la teua idea.
El que m'ocorre en llegir els articles, és que al remat, em sebla que llegesc literatura. M'agrada aqueixa combinació de fluidesa estilitzada i de crítica.
A propòsit de crítiques literàries... ahir vaig llegir un article a l'entorn de l'obra de Alberto Méndez. És veritat que el llibre, Los girasoles ciegos, és tan bo com diuen?
Una abraçada.
M'agrada que recordes Márai, un autor amb llibres de gran mèrit, perquè l'altre dia pensava que Alejo Carpentier podia ser una mena de Sándor Márai del Carib, sobretot per la seva visió social, un xic decadent i ingènua -sovint, però, només en aparença. Ben recordat, doncs, si més no tal i com jo ho penso.
D'altra banda, com ja suposes, t'agraeixo els elogis, tot i que els veig com una conseqüència natural, no de l'excel·lència sinó més aviat d'una feina que pretén acostar-se als llibres comptant també amb el llenguatge i la seva funció estètica. No sempre s'assoleix, és clar, però parlar de llibres també és intentar construir un discurs que sigui capaç de transmetre mínimament l'univers del què parla. I el llenguatge és una eina d'infinites possibilitats que, massa sovint, jo el primer, fem servir de manera deficient.
Pel que fa a la fama de l'obra de Méndez em fa l'efecte que, en alguna mesura, té a veure amb una certa literatura castellana tan pobre en somnis que, en veure aquesta característica en un autor propi, surten a la finestra a llançar coets. És a dir, clar i català, en Méndez em sembla un escriptor sensible amb un xic d'imaginació. Poc més, o molt, segons el prisma de la nostra mirada.
Apa, una abraçada i bones festes.
Felicidades por tu texto, es excelente.
Que pases felices fiestas decembrinas y que 2007 sea un año próspero para ti y tus seres queridos.
Un gran abrazo.
gràcies per les teves paraules. En aquest tipus de textos sense cap dubte que tots seguim una mica l'estela del teu excel·lent Blog.
Et desitjo tambe moltes felicitats, literàries i de les altres.