Diuen que el president Montilla té la intenció de recórrer la catalana terra de "cap a rab" i em sembla que la intenció és signe de sensibilitat i intel.ligència. Tant de bo que ho pugui fer i que no es quedi tot en bones intencions de president novell. Ens convé però a tots moure'ns i conèixer paÃs. Els catalans som dels més viatgers però en canvi intueixo que tret d'algunes comarques, coneixem més aviat poc el territori.
Els de ciutat moure's cap als pobles, no cap al poble, extensió de casa
meva i segona residència (si en tinc), sinó cap aquells pobles que no conec i que aparentment no tenen res a oferir-me. I els dels
pobles a passejar-se per alguns barris de l'Ã rea metropolitana, Sant
Ildefons a Cornellà , Bellvitge a Hospitalet, Sant Cosme al Prat, La Salut a Badalona..... Vivim massa tancats cadascú en el seu corral,
plens de prejudicis vers els altres. I mira que som un paÃs petit.
I si tenim temps cap a València s'ha dit. I arribar-nos fins la punta sud d'Alacant i parlar amb la gent d'allà i veure de quin peu calcen. O endinsar-se en territori de la Catalunya Nord i preguntar que coi és això de la USAP que tantes passions aixeca, i preguntar com ens veuen i de què viuen.
Tenim el problema que vivim de tòpics. Els de TV3 i les seves fantà stiques sèries a vegades volen reflectir realitat urbana i rural, però en el fons són només ficció. Ens cal conèixer el paÃs real, ho va fer el president Pujol i ara ho fa Montilla. Bon començament.
Com pots dir-ne què és signe de sensibilitat? Després de trenta-cinc anys d'arribar-hi, i ja adolescent? Penso que estàs intentant defensar,  això sà de bona fe, allò què és indefensable.
Catalunya és un paÃs petit y no hi ha raó, cap raó, per què ningú que aspiri ser President de la Generalitat no conegui el seu paÃs. Això senzillament demostra l'interès nul que aquest senyor, com altres, ha demostrat vers aquesta terra. És més, sota el meu punt de vista, i per les circumstà ncies què se'n produeixen,   la considero com allò que fan els del seu govern (el de Madrid) de "salida a provincias"
En un comentari que vaig fer a un post teu fa uns dos mesos et deia que jo també feia trenta-cinc anys què hi havia arribat, i amb més edat. La diferència és que jo hi vaig fer meva aquesta terra, la meva nació, i he tingut temps, molt de temps, per fer-me catalanoparlant, d'haver-me tret el nivell C i de conèixer trenta-vuit comarques. Malauradament me'n falten dues comarques riberenques de l'Ebre, el Montsià i la Ribera d'Ebre (encara què les he creuat per les seves carreteres), i la Garrotxa.
El desconeixement que moltes persones tenen de la terra on viuren té molts factors, dels quals el desinterès n'és un, però no sé si el principal. Voluntà riament dono classes de català a immigrants a Ciutat Vella, i m'he trobat més d'una persona que porta visquent anys aquÃ, i que ben just distingeix Montjuïch del Tibidabo, perquè gairebé no ha sortit del seu barri.
El factor afectiu és important. Coneixem allò a què afectivament ens sentim lligats, i molta gent per les raons que sigui no s'ha sentit lligat a un territori. Per això el teu esforç i el de molts immigrants dels anys 60 i d'ara és més valorable, però no sé si majoritari.
D'altra banda també som molts els catalans de tota la vida que ben just coneixem algunes zones del paÃs, i et posava els exemples dels barris de Barcelona. Fins a mitjans dels 90 i quan ja rondava els 20 no vaig conéixer els voltants de Barcelona i tota la problemà tica d'una integració a mitges. Fins llavors els únics "castellans" amb els quals m'havia relacionat era una famÃlia de Barcelona d'origen andalús que tenia segona residència al poble i als quals anomenà vem aixà "els castellans", perquè eren tota una novetat per nosaltres. L'esforç del qui ve és exigible, però també ens hem de moure els d'aquà si no volem viure en un paÃs una mica irreal.
Francesc, agrair-te el comentari i la crÃtica, que sempre és estimulant.