
Posting llarg (aviso), dedicat a les meves amigues, realment a petició d’una d’elles "intrigada" que em demanava què em pot aportar una amiga que no m’aporti un amic. No sé si contestaré en concret, però en faré una repassada històrica. I amb això s’acaba la sèrie “sense la caputxa” del Bloc Botxí.
Independentment de les meves idees botxines, la realitat de la meva vida és que els meus grans amics han estat majoritàriament noies o dones.
I parlo d’amics, amigues, en aquest cas, en el sentit més precís del terme : noies amb qui m’ha unit una relació d’únicament amistat, sense absolutament res més, ni una sola vegada res més. Crec que aquí rau la clau del tema : amistat és amistat, i no val la pena d’espatllar-la explorant altres “complements” o “avantatges”, tan interessants com perillosos.
La meva primera gran amiga fou Núria. Teníem uns 12 o 13 anys. Érem del mateix agrupament escolta, i no sé perquè ni em parlava, perquè jo era totalment insuportable. Però vam sintonitzar a una edat molt complicada, als inicis de les respectives pubertats. Érem mútuament confidents d’aquestes primeres troballes, suposo que al·lucinant respectivament. Quan em van fotre fora dels Minyons Escoltes vaig perdre contacte amb ella. (...)
La segona amiga fou Carmen,una companya de classe. Filla d’un policia secreta, només jo sabia aquesta circumstància (per pura casualitat), i això va encendre la guspira de la relació. Teníem uns 14 anys. Els nois “l’admiràvem” (diguem-ho així) perquè molts dies venia sense sostens, i érem tan bèsties que quan es donava aquesta circumstància li fèiem una mena de passadís en silenci quan baixava l’escala, seguint amb el cap l’oscil·lació de la seva brusa, davant l’empipada de les altres noies.
La Carmen no encaixava a l’escola. Era castellana, molt reservada, molt intel·ligent, però no tenia cap amiga. Vam coincidir amb un grup de pràctiques (ella sola, amb tot de tios tope terra com jo, imagineu...). Vaig descobrir en ella una personalitat arrabassadora, d’una sinceritat cruel. Sabedor del seu secret, ja tenia una excusa per parlar amb ella. Va ser com quan dos cotxes amb les llums llargues es creuen alhora : un enlluernament simultani. La Carmen i jo ens vam fer molt amics i ens explicàvem les nostres idees més íntimes de nanos de 14 anys : els nois o noies que ens agradaven, com actuava o pensava l’altre sexe... Recordo que, per exemple, em parlava obertament de les seves menstruacions. Va desaparèixer un any després d’intimar quan el seu pare fou traslladat a Castella.
La tercera amiga fou Edith, amb uns 16 anys. La relació amb l’Edith tingué dues etapes. Va començar un estiu quan vam coincidir a un camp de treball d’aquests que organitzava la Generalitat. L’enorme desequilibri entre sexes (9 tios per a 16 ties) féu les coses més fàcils. Per una vegada en ma vida, els tios érem un bé escàs i preuat, i això es va palesar des del segon dia. El que l’Edith mai no va saber és que ens vam “ajuntar” (amistosament) després d’una conxorxa ben organitzada entre 4 dels tios, diguem els 4 amb “més opcions”. Per tal de no malbaratar esforços i temps, cadascun va triar una paia i es va comprometre a no fer ni cas de les altres. Va funcionar com un rellotge, he de dir. I així va començar una amistat que va durar uns dos anys.
Amb l’Edith era com sortir, però sense sortir (i sense “drets”, he de dir). Ja sé que no importa, però si bé la Núria i la Carmen eren físicament de la gama mitja-baixa, l’Edith era de notable. Això era una mica novetat. Això, i el tenir més edat. I també el fet de que compartíem el gust per la Voll Damm, poderosa desinhibidora de converses. Amb l’Edith vam bescanviar experiències ja d’una altra “índole”, d’un graó més alt. No només al camp de treball, després ens vam seguir veient, una mica intermitentment donat que vivíem una mica lluny. El fet de que l’Edith estigués prou bona no només la feia doblement atractiva, sinó que ja tenia una col·lecció d’experiències al sarró. A banda de temes més filosòfics, em va obrir la porta del coneixement de la bellesa femenina (roba, esteticistes, seducció...). Impagable, per a un nano de 16 anys.
La relació va acabar refredant-se perquè sabíem que hi havia una continuació lògica a tanta confidència, i ni ella ni jo volíem fer cap passa endavant (reconec que jo encara menys que ella).
La quarta amiga fou la més especial de totes. La Lorena era la xicota d’en Robert, un molt amic meu. Així la vaig conèixer, quan teníem anàvem tot just per sobre de la vintena. Noia un xic bohèmia, molt més sexy que realment bufona, imprevisible i esbojarrada. La seva vida i la meva ni se semblaven. Però me la vaig arribar a estimar tant que de vegades he pensat que només el respecte mutu per l’amistat que ens teníem va fer que no acabéssim aparellats.
Primer ens veiem amb la colla, ella com a “noia que sortia amb”. Al poc vam començar a quedar a prendre cafè, això sí, sense amagar-nos mai del Robert. Quedàvem com amics, a fer-la petar. A mi se’m feia una mica anguniós de vegades. Fins i tot, en un parell d’ocasions li vaig haver de prometre al Robert que mai no prendria avantatge personal d’aquella relació.
Parlàvem de tot i de res, cafè rere cafè, habitualment un cop per setmana, de vegades dos. No he tingut mai una relació d’amistat conreada tan sovint i amb tanta assiduïtat. No sempre xerràvem de temes personals, però de vegades sí. Suposo que donada la diferència d’estils de vida que teníem, no ens va importar arribar a ser totalment transparents l’un amb l’altre. Transparents fins a l’extrem de parlar de la mateixa manera que hom escriuria a un diari personal, amb la certesa de que res no sortiria d’allà, i que no hi havia res a deixar dintre de cadascú.
El pitjor va ser quan un dia em va dir que tenia un parell de nois amb qui s’anava al llit de tant en tant (a banda del Robert, és clar). Jo vaig pensar que m’estava posant a prova, però no. Era veritable. M’ho deia com si fóra la cosa més normal, ella s’estimava el Robert, però algun cop li abellia alguna estona de sexe sense compromís. Vaig dubtar de dir-li-ho o no al meu amic, però no ho vaig arribar a fer, cosa que ell no em va perdonar quan un dia es va assabentar i van tallar fulminantment.
La Lorena m’explicava fil per randa totes les seves intimitats, molt sovint per cercar consell o conèixer un punt de vista alternatiu. Era d’una desinhibició que de vegades aclaparava. Però jo vaig aprendre a ser igual amb ella. Un dia vaig definir la nostra relació com a una comunitat d’idees. Els nostres pensaments gairebé ens pertanyien simultàniament. Tot plegat, molt estrany.
La nostra relació va acabar distanciant-se quan va quedar prenyada d’un paio amb qui es va casar a corre-cuita, sense gota d’amor cap a ell, només per no tenir la criatura tota sola.
De la cinquena només puc dir la inicial, perquè té un nom força inusual i seria com assenyalar-la amb el dit. La A. La vaig conèixer amb 32 anys jo, i 27 anys ella. La història amb la A. no estava pas prevista ni premeditada. És de pel·lícula, i si em diuen que això anava a passar no m’ho hagués mai cregut. A la A. la vaig conèixer arran de veure-la en una foto, i decidir immediatament que havia de conèixer-la en persona. Ja sé que això sona a boig, però va ser veure la foto i pensar que aquella noia podia ser amiga meva. No puc explicar la circumstància del “com”, però ens vam conèixer, i, sí, ens vam fer amics.
No penseu que va ser res diferent d’amistat. Ella sortia amb un noi, amb qui després es va casar, i hi segueix casada i emmainadada. Essent tots dos al voltant de la trentena, es pot dir que ja sabíem que els putxinel·lis es belluguen des del darrere. No cal fingir, no cal cercar excuses, ni tan sols cal esperar grans descobriments.
Amb la A. vam tenir una cosa que li vaig dir un dia i la va sobtar molt : un enamorament intel·lectual. Teníem prou coses professionals en comú com per entendre’ns, i prou allunyament de caràcters i maneres de pensar com per a resultar-nos interessants. La nostra era una sinceritat salvatge, li he deixat dir-me coses que a qualsevol altre li hagués clavat un bolet. D’una intel·ligència privilegiada, s’adonava de l’entrellat de qualsevol situació amb els dos primers minuts d’explicació.
La A. fou l’amiga confessora a qui pots dir-li el que vulguis, perquè tenint ella la seva vida i jo la meva, no ens podíem mai fer cap interferència emocional. L’equilibri entre dues personalitats fortíssimes el vam manegar per no arribar a fer-nos mai mal, i en canvi per esprémer-nos mútuament. No crec que torni a haver una A. en la meva vida, sé que aquesta ha estat una circumstància gairebé irrepetible. El meu canvi de lloc de residència va tallar de cop la relació, tan dràsticament com va començar.
Podia afegir altres noms a la llista, que ocuparien un graó una mica inferior. Serien dones o noies amb qui he tingut una forta o fortíssima amistat en un moment donat, però més limitada en el temps o en l’espai. Noies o dones que m’han enriquit, com les altres cinc de les que he parlat. Dones a qui jo espero també haver aportat alguna cosa de valuosa.
I sempre, noies o dones amb les quals he cercat només (i no és poc !) amistat o relació de sinceritat. Sense travessar cap Rubicó del qual no hi ha retorn. Perquè si fas un sol petó no hi ha retorn. Acabes malbaratant l’amistat. O així m’ho penso jo...





Fas un article en el que confesses que 1) quan eres adolescent feieu una barreja de bullying i assetjament sexual a una tia 2) vas arribar amb uns col.legues a un pacte de no-competència per repartir-vos les ties, que triaveu per sorteig entre les que estaven més bones, sense cap consideració emocional 3) que passes de la infidelitat d'una tia amb el teu millor amic 4) qualifiques les ties es gamma mitja, baixa, etc. Tot això no te res de particular. És ben freqüent en les converses de tios, sigui o no veritat.
El més increíble és que venen un munt de ties, que segur que són totes unes feministes radicals, i et feliciten efusivament. Però si hi ha fins i tot una ex-consellera!
Agafaré aquest post i l'emmarcaré, i la propera vegada que una feminista em digui que el que triomfa són els paios tendres i sensibles li plantaré això teu per la cara. Ets una fera, de debò.
Si és que ja ho diuen per lligar no cal ser guapo, n'hi ha prou amb ser gracioset (una mica) i cabró (bastant).
El teu rendit admirador,
W.Allen
O és que et penses que les dones no qualifiquem de gamma baixa, mitja i alta als homes pel seu aspecte físic? El que passa és que encara funciones amb els models tradicionals adjudicats a la dona: o santa o puta.
Tampoc es poden fer servir termes com bullying i assetjament sexual tant a la lleugera com ho fas tu, per una senzilla raó: a força d'igualar situacions que no tenen res a veure amb això, la vertadera problemàtica es difumina. Aquella noia no pateix cap trauma, d'això pots estar-ne ben segur.
'que passes de la infidelitat d'una tia amb el teu millor amic': Ell va acceptar la llibertat de la seva amiga per sobre de consideracions ètiques com la teva. La infidelitat d'un home és acceptada socialment, però ai! la d'una dona... Imperdonable, oi? Tan imperdonable que justifica el trencament d'una bona amistat entre un home i una dona?
I el pitjor de tot és que no has entès res de res: en aquest text botxí ha mostrat, com a persona, com a home, el seu costat més 'tendre i sensible'. I així mateix ha arribat a alguns lectors i lectores. Altres, com tu mateix/a, no entendran mai res, perquè parlar de sexe obertament encara avui en dia és una cosa reservada als homes, oi? Les dones que viuen el sexe com una cosa natural, siguin conselleres o no, són totes unes... Bé, deixem-ho estar.
Que no cola, tio, que això de la Reyes ets tu mateix, no pot ser que en sàpigues tan. Bueno, però per si de cas la Reyes es una tia de debò, només preguntar-li si també està d'acord amb això que deia aquest paio del bloc uns dies enrera que a les ties els hi agrada que les violin (sense hòsties, eh?), perquè és que jo tinc molt per aprendre. Em pensava que allò de què quan una dona diu que no és que vol dir que si era una fastigosa excusa per malalts mentals, però és que jo tinc molt per aprendre del meste. I també em pensava (encara ho penso, en serio, tot i que intento aprendre d'ell) que posar una "nota" a altres persones, sigui del sexe que sigui, és un exercici de supèrbia que diu molt més de la misèria moral dels qualificadors que de la bellesa dels qualificats. Jo en la meva estupidesa, mai parlo malament de les dones (per cert, sóc un home i em dic Woody) que no m'agraden, prefereixo parlar be de les que m'agraden, que són moltes i molt variades. I també crec que és profundament deshonest l'engany, sigui d'un home o d'una dona, però no em facis cas, ara provaré d'aprendre d'aquest botxí, i organitzaré els nois de l'institut perquè trobin una noia que no porti sostenidors per envoltar-la i mirar-la tots plegats, que es veu que us agrada, pel que tu dius.
Ara reietona, xata, vols dir que no t'ho hauries de fer mirar? Ai no!, que ets el botxí!. Trapellot....
El teu entusiasta admirador
Woody
Bé, si tanques aquesta sèrie, esperem que n'obris una de nova. Acceptes suggeriments? :-)
Mira, veïna, de tu no cola :-)
Jo no contesto mai les preguntes, però aìxò ja ho sabies :-))))
Doncs he estat a punt d'escurçar uns paràgrafs. M'alegro d'haver-los deixat.
Normal, normal... no sé si sóc. Tampoc sé si m'interessa :-)
Em fas posar vermell, i avui que no porto caputxa se'm nota.
Sí, és l'últim "sense la caputxa". Però estic molt content de que em pugui algú de la teva sensibilitat arribar a dir el que m'has escrit. Merci.
Diu: "Hi ha un principi bó que ha creat l'ordre, la llum i l'home i n'hi ha un principi dolent que a creat el caos, les tenebres i la dona".
La meva relació d'amistat ha estat principalment amb els homens i dones per igual, però amb una relació freqüentada més en homens que amb dones.
Les dones no m'han interessat més que els homens, però tinc que reconeixer que alguna té una gran capacitat d'enamorar bojament impressionant.