La segona amiga fou Carmen,una companya de classe.  Filla d’un policia secreta, només jo sabia aquesta circumstància (per pura casualitat), i això va encendre la guspira de la relació.  Teníem uns 14 anys.  Els nois “l’admiràvem” (diguem-ho així) perquè molts dies venia sense sostens, i érem tan bèsties que quan es donava aquesta circumstància li fèiem una mena de passadís en silenci quan baixava l’escala, seguint amb el cap l’oscil·lació de la seva brusa, davant l’empipada de les altres noies.

La Carmen no encaixava a l’escola.  Era castellana, molt reservada, molt intel·ligent, però no tenia cap amiga.  Vam coincidir amb un grup de pràctiques (ella sola, amb tot de tios tope terra com jo, imagineu...).  Vaig descobrir en ella una personalitat arrabassadora, d’una sinceritat cruel.  Sabedor del seu secret, ja tenia una excusa per parlar amb ella.  Va ser com quan dos cotxes amb les llums llargues es creuen alhora :  un enlluernament simultani.  La Carmen i jo ens vam fer molt amics i ens explicàvem les nostres idees més íntimes de nanos de 14 anys :  els nois o noies que ens agradaven, com actuava o pensava l’altre sexe...  Recordo que, per exemple, em parlava obertament de les seves menstruacions.  Va desaparèixer un any després d’intimar quan el seu pare fou traslladat a Castella.

La tercera amiga fou Edith, amb uns 16 anys.  La relació amb l’Edith tingué dues etapes.  Va començar un estiu quan vam coincidir a un camp de treball d’aquests que organitzava la Generalitat.  L’enorme desequilibri entre sexes (9 tios per a 16 ties) féu les coses més fàcils.  Per una vegada en ma vida, els tios érem un bé escàs i preuat, i això es va palesar des del segon dia.  El que l’Edith mai no va saber és que ens vam “ajuntar” (amistosament) després d’una conxorxa ben organitzada entre 4 dels tios, diguem els 4 amb “més opcions”.  Per tal de no malbaratar esforços i temps, cadascun va triar una paia i es va comprometre a no fer ni cas de les altres.  Va funcionar com un rellotge, he de dir.  I així va començar una amistat que va durar uns dos anys.

Amb l’Edith era com sortir, però sense sortir (i sense “drets”, he de dir).  Ja sé que no importa, però si bé la Núria i la Carmen eren físicament de la gama mitja-baixa, l’Edith era de notable.  Això era una mica novetat.  Això, i el tenir més edat.  I també el fet de que compartíem el gust per la Voll Damm, poderosa desinhibidora de converses.  Amb l’Edith vam bescanviar experiències ja d’una altra “índole”, d’un graó més alt.  No només al camp de treball, després ens vam seguir veient, una mica intermitentment donat que vivíem una mica lluny.  El fet de que l’Edith estigués prou bona no només la feia doblement atractiva, sinó que ja tenia una col·lecció d’experiències al sarró.  A banda de temes més filosòfics, em va obrir la porta del coneixement de la bellesa femenina (roba, esteticistes, seducció...).  Impagable, per a un nano de 16 anys.

La relació va acabar refredant-se perquè sabíem que hi havia una continuació lògica a tanta confidència, i ni ella ni jo volíem fer cap passa endavant (reconec que jo encara menys que ella).

La quarta amiga fou la més especial de totes.  La Lorena era la xicota d’en Robert, un molt amic meu.  Així la vaig conèixer, quan teníem anàvem tot just per sobre de la vintena.  Noia un xic bohèmia, molt més sexy que realment bufona, imprevisible i esbojarrada.  La seva vida i la meva ni se semblaven.  Però me la vaig arribar a estimar tant que de vegades he pensat que només el respecte mutu per l’amistat que ens teníem va fer que no acabéssim aparellats.

Primer ens veiem amb la colla, ella com a “noia que sortia amb”.  Al poc vam començar a quedar a prendre cafè, això sí, sense amagar-nos mai del Robert.  Quedàvem com amics, a fer-la petar.  A mi se’m feia una mica anguniós de vegades.  Fins i tot, en un parell d’ocasions li vaig haver de prometre al Robert que mai no prendria avantatge personal d’aquella relació.

Parlàvem de tot i de res, cafè rere cafè, habitualment un cop per setmana, de vegades dos.  No he tingut mai una relació d’amistat conreada tan sovint i amb tanta assiduïtat.  No sempre xerràvem de temes personals, però de vegades sí.  Suposo que donada la diferència d’estils de vida que teníem, no ens va importar arribar a ser totalment transparents l’un amb l’altre.  Transparents fins a l’extrem de parlar de la mateixa manera que hom escriuria a un diari personal, amb la certesa de que res no sortiria d’allà, i que no hi havia res a deixar dintre de cadascú.

El pitjor va ser quan un dia em va dir que tenia un parell de nois amb qui s’anava al llit de tant en tant (a banda del Robert, és clar).  Jo vaig pensar que m’estava posant a prova, però no.  Era veritable.  M’ho deia com si fóra la cosa més normal, ella s’estimava el Robert, però algun cop li abellia alguna estona de sexe sense compromís.  Vaig dubtar de dir-li-ho o no al meu amic, però no ho vaig arribar a fer, cosa que ell no em va perdonar quan un dia es va assabentar i van tallar fulminantment.

La Lorena m’explicava fil per randa totes les seves intimitats, molt sovint per cercar consell o conèixer un punt de vista alternatiu.  Era d’una desinhibició que de vegades aclaparava.  Però jo vaig aprendre a ser igual amb ella.  Un dia vaig definir la nostra relació com a una comunitat d’idees.  Els nostres pensaments gairebé ens pertanyien simultàniament.  Tot plegat, molt estrany.

La nostra relació va acabar distanciant-se quan va quedar prenyada d’un paio amb qui es va casar a corre-cuita, sense gota d’amor cap a ell, només per no tenir la criatura tota sola.

De la cinquena només puc dir la inicial, perquè té un nom força inusual i seria com assenyalar-la amb el dit.  La A.  La vaig conèixer amb 32 anys jo, i 27 anys ella.  La història amb la A. no estava pas prevista ni premeditada.  És de pel·lícula, i si em diuen que això anava a passar no m’ho hagués mai cregut.  A la A. la vaig conèixer arran de veure-la en una foto, i decidir immediatament que havia de conèixer-la en persona.  Ja sé que això sona a boig, però va ser veure la foto i pensar que aquella noia podia ser amiga meva.  No puc explicar la circumstància del “com”, però ens vam conèixer, i, sí, ens vam fer amics.

No penseu que va ser res diferent d’amistat.  Ella sortia amb un noi, amb qui després es va casar, i hi segueix casada i emmainadada.  Essent tots dos al voltant de la trentena, es pot dir que ja sabíem que els putxinel·lis es belluguen des del darrere.  No cal fingir, no cal cercar excuses, ni tan sols cal esperar grans descobriments.

Amb la A. vam tenir una cosa que li vaig dir un dia i la va sobtar molt :  un enamorament intel·lectual.  Teníem prou coses professionals en comú com per entendre’ns, i prou allunyament de caràcters i maneres de pensar com per a resultar-nos interessants.  La nostra era una sinceritat salvatge, li he deixat dir-me coses que a qualsevol altre li hagués clavat un bolet.  D’una intel·ligència privilegiada, s’adonava de l’entrellat de qualsevol situació amb els dos primers minuts d’explicació.

La A. fou l’amiga confessora a qui pots dir-li el que vulguis, perquè tenint ella la seva vida i jo la meva, no ens podíem mai fer cap interferència emocional.  L’equilibri entre dues personalitats fortíssimes el vam manegar per no arribar a fer-nos mai mal, i en canvi per esprémer-nos mútuament.  No crec que torni a haver una A. en la meva vida, sé que aquesta ha estat una circumstància gairebé irrepetible.  El meu canvi de lloc de residència va tallar de cop la relació, tan dràsticament com va començar.

Podia afegir altres noms a la llista, que ocuparien un graó una mica inferior.  Serien dones o noies amb qui he tingut una forta o fortíssima amistat en un moment donat, però més limitada en el temps o en l’espai.  Noies o dones que m’han enriquit, com les altres cinc de les que he parlat.  Dones a qui jo espero també haver aportat alguna cosa de valuosa.

I sempre, noies o dones amb les quals he cercat només (i no és poc !) amistat o relació de sinceritat.  Sense travessar cap Rubicó del qual no hi ha retorn.  Perquè si fas un sol petó no hi ha retorn.  Acabes malbaratant l’amistat.  O així m’ho penso jo...