Ho diré curt i ras: veure un film d’en Bergman és acceptar que rebràs un fort cop de puny a l’estómac i una intensa fiblada al cervell.
Són, les seves pel·lícules, "textos" que disseccionen les persones –psicologia i capteniment-.
Tres germanes, la Karin, la Maria, i l’Agnès, s’apleguen a una casa de la família per acompanyar a la darrera d’elles, la qual pateix un càncer terminal. N’hi ha també la minyona.
Les germanes, ben lligades des de la infantesa, amb el temps i les bifurcacions de la vida, prou que se sap, n’han perdut contacte. La trobada serveix per esbombar recels, frustracions, enveges, moments màgics, tragèdies. Confegint un esborronador i sinceríssim passar comptes.
I tot, és una dada més, partint d’aspectes caracteriològics de la mare del director.
Obra mestra crua, dura, enlluernadora, que ens recorda el millor cinema: aquell que retrata la vida i fa rumiar.
Ingmar Bergman el gran entomòleg de les emocions. L’especialista més sublim de l’ànima humana.
- Gritos y susurros ("Viskningar och rop"). Dir. Ingmar Bergman. Fotografia: Wven Nykvist. Música: Chopin i J.S. Bach. Intèrprets: Harriet Anderson, Kari Sylwan, Ingrid Thulin, Liv Ullmann, Erland Josephson, Anders Ek, Inga Gill...
Recomano la filmografia d'Ermanno Olmi, en projecció a la filmoteca. Cinema intel.ligent, honest, minuciós i sensible, fet per un cineasta cristià i antifeixista. Veieu, per exemple, els documentals sobre la resistència antifeixista italiana, o bé Lungo il fiume, film ecologista basat en textos de la Bíblia i en la música del Messies de Haendel. I, per descomptat, L'albero degli zoccoli, el Novecento de la Democràcia Cristiana, com, una mica abusivament, se'l va qualificar un dia.
Un director, en definitiva, d'una gran modernitat i d'una profunda radicalitat, sota la seva aparent senzillesa.
(Atenció al seu respecte per la diversitat dels parlars italians)