joaquimvilarnau |
divendres, 8 de desembre de 2006 | 09:48h
Em confesso a la primera línia: m’agraden les versions. Em diverteix que un grup interpreti temes d’altri, que les giri, que les faci seves. I si això passa amb les cançons en català, encara més perquè significa de passada un símptoma de normalitat i un camí per. Poc a poc, establir uns estàndards propis.
El 2005 i al principi de 2006 ens van acribillar amb homenatges a Ovidi Montllor, la majoria del quals consistia en que algun artista –ni tan sols calia que tingués res a veure amb l’homenatjat– cantés cançons de l’alcoià. Després de l’estiu, el Dioptria de Pau Riba va viure el seu celebratge. I últimament, en poques setmanes han sortit tres discos d’homenatge: a Teresa Rebull, a Sopa de Cabra i a Joan Manuel Serrat.
El 2005 i al principi de 2006 ens van acribillar amb homenatges a Ovidi Montllor, la majoria del quals consistia en que algun artista –ni tan sols calia que tingués res a veure amb l’homenatjat– cantés cançons de l’alcoià. Després de l’estiu, el Dioptria de Pau Riba va viure el seu celebratge. I últimament, en poques setmanes han sortit tres discos d’homenatge: a Teresa Rebull, a Sopa de Cabra i a Joan Manuel Serrat.
Normalment, en aquest tipus de discos hi ha tres tipologies d’artistes:
els que hi són per retre homenatge a l’artista en qüestió; els que hi
són perquè la discogràfica els vol promocionar i els que hi són per
aprofitar-se de la història. Podem definir tres categories com:
sentimentals, promocionables i aprofitats.
En aquest sentit, cal dir que qui ha jugat més net és Música Global Discogràfica, l’editora de Podré tornar enrere. El tribut a Sopa de Cabra. Va delegar en Pep Blay la direcció artística del disc i el periodista és qui assumeix la tria. Ell és qui ha suportat les pressions d’editorials i discogràfiques interessades en colocar els seus artistes. Però en vista del resultat, cal felicitar-lo.
El cas de Teresa Rebull és diferent. L’especial biografia de Rebull i la seva desvinculació del món musical català, van fer variar els paràmetres normals en aquest tipus d’events. Cal felicitar-se per la inclusió de Túrnez & Sesé i Relk i potser només lamentar que algun artista no va arribar al nivell del que s’esperava d’ell. L’única gran errada va ser no convidar Maria Laffitte.
El tercer treball –tres discos– a que em vull referir és el de Serrat. Quaranta versions donen per molt i com que hi ha de tot a la vinya del senyor, aquest disc ho reflecteix amb intensitat. Aquí és on es veuen més clarament les tres categories de les que parlavem al començament. Però més que acusar amb el dit els qui em sembla que no estan a l’alçada, crec que la manca de direcció artística es nota amb la tria dels convidats. Em sembla bé la mescla estílistica i generacional però hi trobo a faltar alguns artistes. A tall d’exemple en citaré només tres, però ben diferents. Trobo sorprenent que no hi sigui Albert Fibla, l’exponent més influenciat per Serrat dels nous cantautors. Em sembla incomprensible que no hi sigui el cantant valencià Lluís Miquel, amic de Serrat, amb qui va enregistrar una impagable versió de la “La Fanette” de Jacques Brel. I, finalment, posats a recuperar gravacions antigues, celebro la inclusió de Tete Montoliu però trobo a faltar al Mestre Bardagí, que el 1998 va fer un esplèndid doble disc instrumental només amb versions de Serrat.
El nom del disc –Per al meu amic… Serrat, del tot encertat– i les fotografies –una sessió al carrer Poeta Cabanyes, l'espai on Serrat va viure la seva infantesa– demostren que algú hi ha estat pensant i són una gran porta d’entrada als discos.
La llàstima és que al sentir-los ens queda més la impressió d’acumulació d’artistes més o menys motivats per cantar Serrat que no pas la d’un homenatge realment meditat per honorar un dels grans cantautors catalans i una figura imprescindible de la Cançó.
En aquest sentit, cal dir que qui ha jugat més net és Música Global Discogràfica, l’editora de Podré tornar enrere. El tribut a Sopa de Cabra. Va delegar en Pep Blay la direcció artística del disc i el periodista és qui assumeix la tria. Ell és qui ha suportat les pressions d’editorials i discogràfiques interessades en colocar els seus artistes. Però en vista del resultat, cal felicitar-lo.
El cas de Teresa Rebull és diferent. L’especial biografia de Rebull i la seva desvinculació del món musical català, van fer variar els paràmetres normals en aquest tipus d’events. Cal felicitar-se per la inclusió de Túrnez & Sesé i Relk i potser només lamentar que algun artista no va arribar al nivell del que s’esperava d’ell. L’única gran errada va ser no convidar Maria Laffitte.
El tercer treball –tres discos– a que em vull referir és el de Serrat. Quaranta versions donen per molt i com que hi ha de tot a la vinya del senyor, aquest disc ho reflecteix amb intensitat. Aquí és on es veuen més clarament les tres categories de les que parlavem al començament. Però més que acusar amb el dit els qui em sembla que no estan a l’alçada, crec que la manca de direcció artística es nota amb la tria dels convidats. Em sembla bé la mescla estílistica i generacional però hi trobo a faltar alguns artistes. A tall d’exemple en citaré només tres, però ben diferents. Trobo sorprenent que no hi sigui Albert Fibla, l’exponent més influenciat per Serrat dels nous cantautors. Em sembla incomprensible que no hi sigui el cantant valencià Lluís Miquel, amic de Serrat, amb qui va enregistrar una impagable versió de la “La Fanette” de Jacques Brel. I, finalment, posats a recuperar gravacions antigues, celebro la inclusió de Tete Montoliu però trobo a faltar al Mestre Bardagí, que el 1998 va fer un esplèndid doble disc instrumental només amb versions de Serrat.
El nom del disc –Per al meu amic… Serrat, del tot encertat– i les fotografies –una sessió al carrer Poeta Cabanyes, l'espai on Serrat va viure la seva infantesa– demostren que algú hi ha estat pensant i són una gran porta d’entrada als discos.
La llàstima és que al sentir-los ens queda més la impressió d’acumulació d’artistes més o menys motivats per cantar Serrat que no pas la d’un homenatge realment meditat per honorar un dels grans cantautors catalans i una figura imprescindible de la Cançó.
Hi ha una gran tasca per fer, musicalment parlant, en el tema de les versions musicals en català de moltes cançons d'arreu del món que han esdevingut ja un classics.
Ja que com els grans llibres, hi ha cançons que formen part de la musica mundial i restarien tant atractives o afavorides amb un nou esperit versionat amb català.