Boston, avui dia. El cos de policia de l’estat malda per fer front al crim organitzat, el qual ha pres una extraordinària volada i sembla imparable.
La seva és una força criminal insultantment impune. Cal fer un pensament, que es diuen els "cop", sinó la pinten bastos. Un paio d’antecedents familiars poc nets va i vol ser “poli”. Un capità i un sergent me l'agafen a part i li diuen el nom del porc. Entrada denegada. Tret que, en fi, que hi ha una feina... com ho diríem... e-s-p-e-c-i-a-l. Volen que se la jugi fent d’infiltrat al costat oposat a la Llei.
Al seu torn, en Costello fa temps que tracta de fer seu un jove del barri. Ambiciós com n’hi ha pocs. I sense escrúpols ni manies. I vet aquí que el ganàpia esdevé “poli”. Inspector, per més senyes, i en un tres i no res. I, per acabar-ho d’adobar, al servei d’en Costello, una mena de “pare” adoptiu pel noi.
Dos infiltrats, doncs. Dins del mateix cos. I al servei d’interessos enfrontats. L'FBI fent el borinot. Una gola profunda cantant la bíblia en vers ...
El cas és que Boston bull. Amb morts a tort i a dret. Sospites versemblants d’infiltracions, “N’hi ha rates”, que diuen uns i altres.
Amenaces. Agressions. Calés a canvi de protecció. Sexe. Droga. Assassinats grats i plaents. Múltiples. Hi moren Cristo i sa mare. Combats successius. Duels que fan enrojolar el d’”OK. Corral”. I morts. A vessar.
Un film trepidant. Èpic. Negre, no. Negríssim. L’últim i uns dels millors “Scorsese”. Magnífics en Leonardo DiCaprio, en Matt Damon, en Martin Sheen. Inenarrable. Incommensurable en Jack Nicholson.
Una pel·lícula amb majúscules. Forta. Ferma. Ferrenya. Vibrant. Amb un rock dur, duríssim, acompanyant les escenes més epidèrmiques i sagnants.
Ja de tu, no me la perdria, foraster.
- Infiltrados (The departed). Dir. Martin Scorsese. USA. 2005.
Espero que tinguis raó. Fa molt de temps que tinc ganes de veure una altra gran pel·lícula de Martin Scorsese. Ni Gangs of New York ni L'Aviador no estaven a l'alçada de la merescuda fama del director novaiorquès.
Tot i això, durant aquest període gris en la seva filmografia de ficció, Martin Scorsese ens ha regalat dos documentals impressionants: Feel Like Going Home, on s'endinsa en els orígens africans del Blues, i Bob Dylan: No Direction Home, on repassa la trajectòria musical (especialment els inicis) d'un dels grans de la música popular nordamericana.
els documentals (em sap greu).
Han estat distribuïts al nostre país. Es poden trobar en DVD amb relativa facilitat.