quimvic |
D'arreu |
dilluns, 4 de desembre de 2006 | 15:30h
Sóc català, treballador i ésser humà (no
forçosament per aquest ordre).
Tinc consciència nacional, tinc consciència de
classe, sóc anticapitalista i crec en la solidaritat internacional (i nacional,
evidentment).
Perquè visc en un país espoliat i sóc de la
classe espoliada, només em puc alegrar de la victòria d’Hugo Chavez a les
eleccions de Veneçuela.
Com a en Pere Meroño, a mi tampoc m’agrada la
fatxenderia i la xavacaneria de Chavez (respecte del seu militarisme, se’m fa
difícil jutjar-ho, ja que Llatinoamèrica no és Europa).
Avui, els veneçolans, continuaran avançant cap
a una millor distribució dels recursos.
A l’Amèrica no-rica (és a dir, la del sud i la
del centre), el futur són les esquerres i el retorn als orígens, és a dir
l’indigenisme.
Tal com diu la rosadefoc, Uh, Ah, Chavez no se
va!
Veient les vostres solidaritats, no m'estranya que l'independentisme radical sigui condemnat a ser residual a Catalunya. Sempre trobeu la manera de fer costat a dictadors o cacics (Saddam, Hafezz el Assad, Castro, etc. etc.) Com es pot ser amics d'un militarista populista com Chavez?
Soc el primer en criticar el populisme de certs dirigents de l’Amèrica llatina, i a més del populisme també hi podríem criticar moltes més coses.
Però si no pots entendre la simpatia que sentim molts per totes aquestes revolucions llatinoamericanes, millor fes-t’ho mirar. Si no pots entendre la nostra admiració i solidaritat més fermes cap a tots aquells pobles que lluiten pel seu alliberament nacional i de classe, i contra el omnipresent gegant del nord que en passat present i futur vol explotar-los sense treva fins a les últimes conseqüències..........
Sincerament si no ho pots entendre no val la pena que escrigui una sola paraula més.
Llibertat per a tots els pobles i visca la solidaritat entre els pobles!
Joan M |
divendres, 22 de desembre de 2006 | 13:51h
Entenem que la teva simpatia cap al que anomenes revolucions llatinoamericanes sigui deguda a que s'enfronten amb el maligne i totpoderós "gegant del nord", que són els Estats Units.
Mira, Quim, hi hagué un temps a Catalunya que les esquerres lluitaven contra els poderosos (la patronal i l'església catòlica, essencialment). I es feia des d'unes posicions ideològiques que no eren de l'esquerra autoritària (marxisme, etc.), sinó des d'uns plantejaments de lliure pensament, cooperatius, antiautoritaris, llibertaris i solidaris. Tota aquesta esquerra va perdre la guerra i va ser exterminada sense compassió, poble per poble, a mans dels amos i del senyor rector.
Després hi hagué un temps en què va ser substituïda per una altra esquerra, marxista, totalitària, el PSUC. Com que aquesta esquerra es volia fer perdonar la guerra i necessitava trencar l'aïllament que patia dins l'antifranquisme (per les seves posicions estalinistes), va pactar amb l'església catalana (amb Montserrat, sobretot) uns nous paradigmes. I el primer d'aquests paradigmes és que els amos i els capellans havien de deixar de ser el blanc de l'odi de les classes populars catalanes.
Es va definir aleshores qui havia de ser el nou gran enemic del poble català: els Estats Units. S'aixecava la bandera l'antiamericanisme. Combinadament, des del comunisme i des de les sagristies catòliques. A ambdues forces els anava bé: els capellans deixaven de ser les víctimes de les revolucions, i els comunistes convertien en diable el que era el bloc rival de la Unió Soviètica. Allà va néixer el rotllo Kumbaià, per entendre'ns, que s'ha arrossegar fins a les manifestaciosn contra la guerra de l'Irak.
L'antiamericanisme que tant us agrada és un papus inventat per comunistes i capellans per amagar quins són els veritables llops que hauríem d'exterminar. Que en sou d'innocents.
Veient les vostres solidaritats, no m'estranya que l'independentisme radical sigui condemnat a ser residual a Catalunya. Sempre trobeu la manera de fer costat a dictadors o cacics (Saddam, Hafezz el Assad, Castro, etc. etc.) Com es pot ser amics d'un militarista populista com Chavez?
L'ex-militar Chávez em sembla dels personatges més populistes que m'han tirat a la cara.
Tampoc entenc les simpaties que una part de l'esquerra del nostre país té pel règim dictatorial del "camarada" Fidel.
I visca la Plana!
Soc el primer en criticar el populisme de certs dirigents de l’Amèrica llatina, i a més del populisme també hi podríem criticar moltes més coses.
Però si no pots entendre la simpatia que sentim molts per totes aquestes revolucions llatinoamericanes, millor fes-t’ho mirar. Si no pots entendre la nostra admiració i solidaritat més fermes cap a tots aquells pobles que lluiten pel seu alliberament nacional i de classe, i contra el omnipresent gegant del nord que en passat present i futur vol explotar-los sense treva fins a les últimes conseqüències..........
Sincerament si no ho pots entendre no val la pena que escrigui una sola paraula més.
Llibertat per a tots els pobles i visca la solidaritat entre els pobles!Entenem que la teva simpatia cap al que anomenes revolucions llatinoamericanes sigui deguda a que s'enfronten amb el maligne i totpoderós "gegant del nord", que són els Estats Units.
Mira, Quim, hi hagué un temps a Catalunya que les esquerres lluitaven contra els poderosos (la patronal i l'església catòlica, essencialment). I es feia des d'unes posicions ideològiques que no eren de l'esquerra autoritària (marxisme, etc.), sinó des d'uns plantejaments de lliure pensament, cooperatius, antiautoritaris, llibertaris i solidaris. Tota aquesta esquerra va perdre la guerra i va ser exterminada sense compassió, poble per poble, a mans dels amos i del senyor rector.
Després hi hagué un temps en què va ser substituïda per una altra esquerra, marxista, totalitària, el PSUC. Com que aquesta esquerra es volia fer perdonar la guerra i necessitava trencar l'aïllament que patia dins l'antifranquisme (per les seves posicions estalinistes), va pactar amb l'església catalana (amb Montserrat, sobretot) uns nous paradigmes. I el primer d'aquests paradigmes és que els amos i els capellans havien de deixar de ser el blanc de l'odi de les classes populars catalanes.
Es va definir aleshores qui havia de ser el nou gran enemic del poble català: els Estats Units. S'aixecava la bandera l'antiamericanisme. Combinadament, des del comunisme i des de les sagristies catòliques. A ambdues forces els anava bé: els capellans deixaven de ser les víctimes de les revolucions, i els comunistes convertien en diable el que era el bloc rival de la Unió Soviètica. Allà va néixer el rotllo Kumbaià, per entendre'ns, que s'ha arrossegar fins a les manifestaciosn contra la guerra de l'Irak.
L'antiamericanisme que tant us agrada és un papus inventat per comunistes i capellans per amagar quins són els veritables llops que hauríem d'exterminar. Que en sou d'innocents.