No són la mateixa cosa perquè com molt bé deia el Pau en el seu comentari; "el que cal deixar clar és que no és que Catalunya vulgui "expandir-se", sinó que els diferents territoris dels PPCC ens volem unir, tot i els diferents percentatges de suport a l'independentisme i que la construcció es basa en l'acceptació de l'especificitats pròpies, de les diferents maneres de ser "paiscatalanÃ", i no en que els altres s' "aprincipatitzin".
Hi estic del tot d'acord. Allò mal plantejat i que no és culpa de ningú, sinó un reflex de les diferents dinà miques històriques i actuals, és basar la construcció nacional Medòcia en el pancatalanisme. El "pan" no ens és, ara i aquÃ, gens útil. Només pot crear obstacles insalvables. I a més a més, les visions medievalistes i de reconquesta no són la base d'aquesta unitat, sinó un reflex d'una dinà mica comuna que es perd en el temps. Una unitat, un marc de relacions, més profund i anterior a Jaume I. De fet si Jaume I va optar per donar rang de Regne a València, és més per criteris objectius, culturals i socials de la realitat valenciana d'aleshores que no pas el gran error a retreure-li.
No siguem tan curts de vista per no veure que la nostra nació, com totes, està fortament regionalitzada amb bases culturals no sempre idèntiques. Medòcia serà confederada o no serà . Medòcia serà respectuosa i orgullosa de les seves diferències o no serà .
Fem entre tots que sà ho sigui.
Tot plegat em fa pensar en la lamentable vigència de la cèlebre sentència de Joan Fuster: la diferència entre València i Barcelona és que a Valencia hi ha molts blaveros i a Barcelona ho són tots. Provoca desà nim tant desconeixement i tanta incomprensió del propi paÃs on estam tots, diem-li Medòcia diem-li Països Catalans, el nom tant és, és només un sÃmbol de la cosa, no caiguem per tant en el parany dels sÃmbols. Entenc els dos conceptes que tu expliques pero per mi, ara per ara tenen el mateix nom: Països Catalans. No crec que sigui un projecte fracassat, ni molt menys. Diguem que avança a velocitats diferents en cada front. I per desgrà cia la regió que té més pes demogrà fic i econòmic no és on la idea té el suport més entusiasta.
Si ens volem considerar com a una gran famÃlia, el primer que haurem de fer és donar-nos entre nosaltres un tractament familiar. Només cal mirar les informacions meteorològiques de TV3 per adonar-nos de que els mallorquins o els valencians som considerats com a externs. En canvi posem qualsevol canal de televisió espanyol i veurem com tots rebem el mateix tracte. Quin projecte generarà més adhesió entre els valencians o els mallorquins, el que ens considera com a de segona o el que ens considera com a part integrant?
Manca voluntat de construir un espai comunicacional comú. Qui ha fet més en aquest sentit és el govern de les Illes Balears (PP. Alguns hi veuran una paradoxa), que assegura la recepció de TV3, C33, Canal 9 i Punt 2 a les Balears. Record encara la polèmica que hi va haver quan Canal 9 televisió va començar a emetre i va sortir el tema de la reciprocitat en la recepció del canal valencià a Catalunya. Les crÃtiques més aferrissades provenien del catalanisme més purista. Al·legaven que en esser un canal majorità riament en castellà seria un element d'espanyolització. Algú ha vist aquesta mateixa gent inundant les redaccions dels diaris de cartes al director oposant-se a la recepció de Cuatro o la 6? És clar, els de Cuatro són dels nostres, són d'aquÃ, mentre que els pobres valencians són de fora. Cal enfortir un espai comú i cal que això es faci discretament, sense grans proclames patriòtiques, com ho fan els que en saben, els espanyols o els francesos posem per cas.
Estic d'acord en que hi ha molta feina a fer en la construcció nacional de Medòcia. Molta feina a fer i a desfer, sobretot a l'à mbit de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Cal desfer el mite de la Catalunya nació. Els Països Catalans són un continuum de tradició i de cultura. Entre Amposta i Vinaròs no hi ha a penes diferències, però si pretenem que l'Empordà arribi fins a Amposta aquest continuum deixa d'existir, o si més no provoca un salt una mica més abrupte. Per acabar, que en comptes de Països Catalans li diguem Medòcia o Euroregió de l'Arc Mediterrani no farà el projecte més simpatic als ulls dels que hi estan en contra, que hi estan sobretot per una qüestió de fons, no de forma. El Govern de la Generalitat Valenciana no vol saber res de l'Euroregió, malgrat els objectius purament de promoció econòmica d'aquesta. La seva aposta estratègica és una altra: ser el port del potent pol de desenvolupament econòmic que és la regió de Madrid i també zona d'estiueig i esbarjo dels espanyols d'interior.
Com bé dius és sobretot un problema de fons i no de forma. Però també és veritat que tenim qüestions de fons molt mal plantejades. Sobretot al Principat. Una d'elles és el propi nom, que aquà és clarament una raó de fons. Perquè necessitem donar sentit al propi projecte, necessitem compartir-ne la seva justificació, la seva raó de ser, el seu significat. I no pot ser ni paternalista ni simplista ni excloent. Ha de ser compartible perquè tingui èxit.  I només pot ser compartit i viable si es basa en una  identitat-projecte. En una pà tria en construcció (no en la re-construcció nacional). I per fer-ho cal fer taula rasa en molts temes.
Ja que cites Fuster també vull fer-te un últim comentari. Medòcia no és una renúncia a Fuster. Vol ser precisament una actualització. Fuster és qui ens ensenya els lÃmits de pà tria, però ens cal trobar les maneres i el camà adequat per arribar-hi. Fuster tenia molt clar el significat de Països Catalans, i ho comparteixo, però tinc els meus dubtes que els fusterians d'avui ho tinguin tan clar o ho entenguin de la mateixa manera.
Països Catalans, és una realitat lingüÃsitca, i per a qui vulgui quelcom més, com també ho són d'altres països com entre d'altres:
Països Escandinaus
Països Baltics
Països Baixos
Països Celtes
Països Llatinoamericans
Països Àrabs
Països anglosaxons
I tots ells sóm i no són, perquè responen a una realitat cultural irrefussable, com ho és la realitat d'uns päïsos de parla catalana o Països Catalans!
Toni,
Els Països Catalans són un projecte fracassat. Rotundament fracassat. La derrota més clara del catalanime en les últimes decades ha estat la batalla de València.
El problema és que encara no hem assumit aquesta derrota i hem acabat instal.lats en la irrealitat. Tot plegat porta a unes terribles distorsions que acaben impedint les necessà ries relacions franques amb el PaÃs Valencià en qüestións de llengua, empresa, cultura o aigua...
Salut,
Marc
Si proposo Medòcia, amb el que implica de replantejament profund del què i el com, és precisament per intentar reflexionar, i si podem, corregir aquest fracà s.
Ara bé, hi ha també molta realitat per seguir apostant-hi; econòmica i cultural per sobre d'altres, i serÃem babaus sinó ho fem. Pier Vilar en la seva obra "Catalunya dins l'Espanya moderna" no pot trobar elements per parlar dels Països Catalans com a nació. Però troba i descobreix un espai de relacions estable i sòlid que no pot obviar. Aquest espai geogrà fic que alguns anomenen Països Catalans, altres Euroregió de l'Arc Mediterrani, EURAM, i altres Eix Mediterrani de prosperitat és allà on ens podem agafar. Però s'ha de fer respectuosament i amb visió d'estat, de llarga volada.
Cal saber valorar i distingir allò important i descartar les anècdotes. Cal no caure en el parany dels sÃmbols (el blau en la senyera posem per cas). Però els pobles i les nacions es construeixen dia a dia i mirant al futur. Res es pot descartar. Tot es pot millorar.
Construïm Medòcia.
D'acord i no! Afrontar aquest retrovament amb el PaÃs Valencià des d'una perspectiva de construcció nacional és ja un error.
Nosaltres hi hem d'anar amb tot el respecte i lencara més prudència. Establint contacte amb el gruix central del paÃs, que ara mateix voldria dir amb el PP (costa, eh?!). Vol dir netejar distorsions terribles com la de l'aigua amb una cimera bilateral franca i oberta. Vol dir no fer costat als talibans del catalanisme al PaÃs Valencià . Vol dir acceptar (jo no ho puc fer!) que a Ciutat de València toca parlar en castellà quan toca.
Vol dir, en definitva, fer un "reset" total a la nostra concepció prèvia del que hi ha al sud del Sènia.
Salut,
Marc
Ara bé, no estic parlant d'un projecte nacional amb referències simbòliques exclusives de la Catalunya vella, estic parlant de posar la jota, les falles, les romeries, i tot el demés al mateix nivell simbòlic que la sardana o els castells (recentment incorporats, son una gran aportació de la Catalunya nova)
De fet, aquesta Catalunya nacionalment feta a partir de referències en exclusiva de la Catalunya vella, la Catalunya que no es sent peninsular, no s'aguanta ni a les Terres de l'Ebre. No cal anar al sud del SÃnia
Cal no caure al parany d'utilitzar el PaÃs Valencià per guanyar vots i simpaties a Catalunya. Cal poder parlar de tu a tu. Cal trobar projectes comuns a desenvolupar.En l'economia, els transports, la cultura ... la cosa ja funciona sola. Es diu que a Medòcia el que uneix l'economia ho separa la polÃtica. Cal començar de nou i utilitzar les pròpies potencialitats.
Escolto Obrint Pas, o Feliu Ventura, i me n'adono que de frcàs cap, encara hi ha camà a fer!
Països Catalans, sempre!Â
Quan dos terços dels ciutadans del PaÃs Valencià consideren que català i valencià són llengües diferents.
Quan el nacionalisme valencià no ha aconseguit mai superar el 5% dels vots.
Quan el pancatalanisme no ha aconseguit mai superar l'1,5% dels vots.
Només es pot parlar de fracàs total i absolut del projecte. Una altra cosa és que sota les cendres hi hagi foc.
Salut,
Marc
Tanmateix, altra cançó cantarÃem si estiguéssim parlant d'una Catalunya que fos un estat independent. Ja no seria qüestió de triar entre anar amb els guanyadors o els perdedors, com ara, sinó triar entre retrobar la seva identitat valenciana autèntica o perdre-la per sempre.
Els Països Catalans només existiran com a estat independent decidit per la lliure incorporació a aquest espai pels pobles que els formen, o desapareixeran per sempre més. I és el Principat qui pot i qui ha de donar el pas decisiu. I jo en sóc pessimista. Jo crec que si no donem aquest pas cap a la independència en els propers anys, deu com a mà xim, no el donarem mai, i desapareixerem.
Que el PaÃs Valencià ha triat mirar cap a Madrid enlloc de fer-ho cap a Barcelona és ben clar. Ara, potser ja n'hi ha prou d'utilitzar la independència o més aviat la falta d'independència per a explicar-ho tot. Deu ser una miqueta més complicat, no?
Allò positiu de la situació actual és que l'aliança madrilenya no li aporta massa res al PaÃs Valencià i que ells també s'interroguen sobre cap a on van. L'Espanya radial els hi convé tan poc com a nosaltres... o casi!
Salut,
Marc