La “Proclamació reial” de 1763 els respectava els seus territoris, però l’any 1871 l’”Indian Act” els va abolir i va començar un dur espoli dels seus terrenys de caça i de les seves cultures. A la dècada de 1970 es va desplegar un important moviment de les nacions aborigens contra la construcció d’oleoductes i contra la contaminació que malmetia el seus mitjans de subsistència. Davant d’aquestes reclamacions es va comprometre a pagar subvencions per totes les expropiacions efectuades. Es tractava de pagar “drets socials” a canvi de que les nacions indígenes renunciessin als “drets territorials”. (El catalanisme social que ens anuncia el tripartit té alguna cosa a veure?)

Per tant el que persegueixen els partits canadencs respecte als quebequesos és una situació similar al que estableix la Constitució de la monarquia postfranquista en admetre l’existència de “nacionalitats”. Les “nacionalitats” o “nacions culturals” van ser un invent del Partit Obrer Socialdemòcrata austríac per intentar mantenir unit l’Imperi Austro-húngar”, amb teòrics com Victor Adler, Otto Bauer, Karl Renner i alhora poder competir electoralment entre els txecs, els eslovacs, els húngars, els polonesos i tantes altres nacions que formaven part de la “presó de nacions” que era aquest Imperi. Van ser els inventors de la teoria del “nacionalisme de les petites nacionalitats” com a ideologia petitburgesa, mentre el seu partit defensava un imperialisme feudal. Recordem que Jordi Solé Tura, que va plasmar aquestes tesis en el llibre "Catalanisme i Revolució Burgesa", va ser ponent de la Constitució de 1978.

Si fossin tant subtils com els canadencs un dia las Cortes Españolas podrien aprovar: “reconeixem que els catalans són una nació dins la unitat d’Espanya”. No reconeixerien que Catalunya és una nació amb els drets històrics i territorials que aquest fet comporta. Al contrari establiria que els catalans, aprofitant l’ambivalència d’aquest terme,(que tant es refereix als ciutadans domiciliats al Principat com als que parlen català i tenen cognoms catalans), formen una “minoria nacional” dintre del conjunt espanyol. Com a minoria ens reconeixeria alguns drets lingüístics i culturals com canals de televisió o el dret a usar la seva llengua en els organismes públics. I esperaria que la potentíssima cultura audiovisual, finançada amb la publicitat de les grans empreses que defensen la “unitat de mercat” anés arraconant la nostra llengua i cultura com un fet residual. Però aquest esment a la nació dels catalans no reconeixeria els drets territorials d’una Nació en la seva Terra històrica: la pertinença a la nació catalana, com a la quebequesa seria voluntària. En la nostra terra, com en el Québec, hi podria haver ciutadans que es podrien mantenir al marge de la nostra “nació cultural” perquè aquesta seria una comunitat voluntària. Evidentment podrien continuar vivint en la llengua i la cultura de la unitat canadenca o espanyola, sense cap obligació envers la “nació” cultural voluntària. Per això els drets territorials de la nació són imprescindible per a la supervivència de la nostra llengua i cultura en el món contemporani que fa una combinació letal per a les petites nacions entre l'acció assimiladora de l'Estat Espanyol, la cultura audiovisual de les multinacionals que arriba en espanyol i anglès i els corrents migratoris intercontinentals.

    Aquests drets territorials els tenen, per exemple, els cantons suïssos sense haver de proclamar que són una nació: la República de Ginebra en té prou amb el seu títol per garantir la seva sobirania lingüística i cultural. Per això la menció de la nació catalana al preàmbul del nou Estatut no servirà de res, perquè el problema és la Constitució de la monarquia postfranquista. El que cal ara no és l'"apagada reivindicativa" per als propers anys, que cap acció governamental pot compensar.