José Montilla [web i institucional] ha preferit la prudència, la tranquil·litat o el pragmatisme, diguem-li com vulgueu, en lloc d'una entrada a la Presidència de la Generalitat més rupturista i atrevida a l'estil Pavía. El seu primer govern és continuïsta. Només sis consellers s'estrenen aquest matí al Palau de la Generalitat en aquest càrrec. Les cares noves són les dels socialistes Joaquim Llena (Agricultura, Alimentació i Acció Rural) [bloc abandonat], Ernest Maragall (Educació) i Mar Serna (Treball), i dels republicans Joan Puigcercós (Governació i Administracions Públiques) [bloc], Carme Capdevila (Acció Social i Ciutadania) i Joan Manuel Tresserras (Cultura i Mitjans de Comunicació).
Qui més renova, doncs, és ERC, ja que els tres nous consellers socialistes són càrrecs de dins de l'anterior Govern: Ernest Maragall n'era el Secretari, Llena era el número dos d'Agricultura, i Serna ocupava el càrrec de directora general a Treball amb Valls i Rañé. Així doncs, l'aire fresc pròpiament dit, bufarà gràcies a l'entrada de Puigcercós, de la diputada Capdevila i Tresserras, que s'estrenen al Govern.
El PSC sacrifica, finalment, del govern bipartit maragallista Ferran Mascarell (Cultura), Jordi Valls (Treball), Jordi William (Agricultura), Carme Figueras (Benestar) [bloc abandonat], Xavier Sabaté (Governació) [bloc], iJoan Manuel del Pozo (Educació) i el dirigent de Ciutadans pel Canvi Josep Maria Vallès (Justícia). El retorn dels independentistes al Govern, la reducció de departaments (nomenaments i competències) i la incorporació de tres nous consellers del PSC expliquen la sortida d'aquests càrrecs de l'executiu.
Han salvat la pell, i patint fins al final, els socialistes maragallistes i catalanistes Joaquim Nadal (Política Territorial i Obres Públiques) i Montserrat Tura (Justícia en lloc d'Interior), la nadalista i maragallista Marina Geli (Salut) i el maragallista i montillista alhora (el senyor dels equilibris) Antoni Castells (Economia i Finances), aquest últim amb escassa inquietut i nerviosisme. Montilla ha optat pels equilibris de les diferents famílies socialistes. No ha sorprès amb cap nomenament de perfils d'aparell o de sectors més pro-PSOE, per entendre'ns. És a dir, ni un perfil tipus Corbacho o Bustos. El mal resultat electoral obliga a la pau interna, i no seria intel·ligent generar tensions entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes o entre maragallistes i montillistes, per fer reduccionisme.
Els ecosocialistes Joan Saura (Interior, Relacions Institucionals i Participació) [web] i Francesc Baltasar (Medi Ambient i Habitatge) continuen al capdavant dels departaments que ja ocupaven, però amb l'afegitó (discutit internament) d'Interior per al dirigent d'ICV. A Interior, Saura hi posa com a mà dreta el fins ara diputat gironí Joan Boada [bloc], que serà el número dos del departament, on continuarà l'expolicia Joan Delort, com a secretari més específic. En canvi, Baltasar fitxa per a Medi Ambient i Habitatge com a número dos l'exalcalde d'Iniciativa de Rubí Eduard Pallejà.
Els republicans que tornen al Govern són el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira [bloc] i Josep Huguet [bloc] amb una macroconselleria d'Innovació, Universitats i Empresa. Esquerra, doncs, sacrifica Josep Bargalló, exconseller primer que presidirà l'Institut Ramon Llull; Anna Simó, extitular de Benestar i Família; Marta Cid, exconsellera d'Educació; i no tornen a l'executiu per raons diferents i notòries els extitulars de Governació Joan Carretero, pràcticament retirat de la política, i l'efímer Xavier Vendrell, aquest últim a petició pròpia per centrar-se en l'organització del partit. El sacrifici d'exconsellers, però, s'esmorteeix amb la presència de Bargalló, Cid, Simó i Vendrell entre els escons republicans del Parlament.
Entre la presa de possessió d'aquest dimecres dels consellers i la configuració definitiva de l'organigrama governamental es mouran peces. L'encaix definitiu proporcionarà la foto del primer govern Montilla, del primer executiu d'Entesa Nacional pel Progrés. D'entrada, però, és un executiu de continuïtat socialista, que no trenca amb l'herència de Maragall (en el cas de Tete Maragall, inclús hi manté el cognom), amb renovació i empenta republicana, que reforça el lideratge polític del Govern de Catalunya perquè els principals dirigents de les tres forces polítiques són a l'administració (Montilla, Carod, Puigcercós i Saura), però que frustra la promesa partitat home-dona i atorga escasses concessions a l'entrada de perfils independents i professionalment potents. Potser el cas de Tresserras, per Esquerra, n'és l'excepció.
[Vicent Partal: Els noms]
Qui més renova, doncs, és ERC, ja que els tres nous consellers socialistes són càrrecs de dins de l'anterior Govern: Ernest Maragall n'era el Secretari, Llena era el número dos d'Agricultura, i Serna ocupava el càrrec de directora general a Treball amb Valls i Rañé. Així doncs, l'aire fresc pròpiament dit, bufarà gràcies a l'entrada de Puigcercós, de la diputada Capdevila i Tresserras, que s'estrenen al Govern.
El PSC sacrifica, finalment, del govern bipartit maragallista Ferran Mascarell (Cultura), Jordi Valls (Treball), Jordi William (Agricultura), Carme Figueras (Benestar) [bloc abandonat], Xavier Sabaté (Governació) [bloc], iJoan Manuel del Pozo (Educació) i el dirigent de Ciutadans pel Canvi Josep Maria Vallès (Justícia). El retorn dels independentistes al Govern, la reducció de departaments (nomenaments i competències) i la incorporació de tres nous consellers del PSC expliquen la sortida d'aquests càrrecs de l'executiu.
Han salvat la pell, i patint fins al final, els socialistes maragallistes i catalanistes Joaquim Nadal (Política Territorial i Obres Públiques) i Montserrat Tura (Justícia en lloc d'Interior), la nadalista i maragallista Marina Geli (Salut) i el maragallista i montillista alhora (el senyor dels equilibris) Antoni Castells (Economia i Finances), aquest últim amb escassa inquietut i nerviosisme. Montilla ha optat pels equilibris de les diferents famílies socialistes. No ha sorprès amb cap nomenament de perfils d'aparell o de sectors més pro-PSOE, per entendre'ns. És a dir, ni un perfil tipus Corbacho o Bustos. El mal resultat electoral obliga a la pau interna, i no seria intel·ligent generar tensions entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes o entre maragallistes i montillistes, per fer reduccionisme.
Els ecosocialistes Joan Saura (Interior, Relacions Institucionals i Participació) [web] i Francesc Baltasar (Medi Ambient i Habitatge) continuen al capdavant dels departaments que ja ocupaven, però amb l'afegitó (discutit internament) d'Interior per al dirigent d'ICV. A Interior, Saura hi posa com a mà dreta el fins ara diputat gironí Joan Boada [bloc], que serà el número dos del departament, on continuarà l'expolicia Joan Delort, com a secretari més específic. En canvi, Baltasar fitxa per a Medi Ambient i Habitatge com a número dos l'exalcalde d'Iniciativa de Rubí Eduard Pallejà.
Els republicans que tornen al Govern són el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira [bloc] i Josep Huguet [bloc] amb una macroconselleria d'Innovació, Universitats i Empresa. Esquerra, doncs, sacrifica Josep Bargalló, exconseller primer que presidirà l'Institut Ramon Llull; Anna Simó, extitular de Benestar i Família; Marta Cid, exconsellera d'Educació; i no tornen a l'executiu per raons diferents i notòries els extitulars de Governació Joan Carretero, pràcticament retirat de la política, i l'efímer Xavier Vendrell, aquest últim a petició pròpia per centrar-se en l'organització del partit. El sacrifici d'exconsellers, però, s'esmorteeix amb la presència de Bargalló, Cid, Simó i Vendrell entre els escons republicans del Parlament.
Entre la presa de possessió d'aquest dimecres dels consellers i la configuració definitiva de l'organigrama governamental es mouran peces. L'encaix definitiu proporcionarà la foto del primer govern Montilla, del primer executiu d'Entesa Nacional pel Progrés. D'entrada, però, és un executiu de continuïtat socialista, que no trenca amb l'herència de Maragall (en el cas de Tete Maragall, inclús hi manté el cognom), amb renovació i empenta republicana, que reforça el lideratge polític del Govern de Catalunya perquè els principals dirigents de les tres forces polítiques són a l'administració (Montilla, Carod, Puigcercós i Saura), però que frustra la promesa partitat home-dona i atorga escasses concessions a l'entrada de perfils independents i professionalment potents. Potser el cas de Tresserras, per Esquerra, n'és l'excepció.
[Vicent Partal: Els noms]
Em sembla que no tenim dades per dubtar que la consellera Tura no sigui professional, per tant és d'esperar que serà professional com a consellera de Justícia.
L'experiència d'unir les conselleries de Justícia i d'Interior es va adoptar en l'etapa CIU, el darrer govern Pujol, essent la consellera Núria de Gispert. Una mala idea.
penso que hauries d'afegir el teu blog al llistat de blogs polítics que tens a la teva plana a l'apartat de blogs d'ERc, ja que rere el paraigües de la professió de periodista s'amaga un militant, tal vegada sense carnet, d'ERc.
Per cert, no tens res a dir sobre la paritat del nou govern? I dels consellers d'ERc, ja que de 5 membres del govern, només 1 és dona!!!.
"Fets no, paraules" aquest és el veritable eslògan del tripartit 2.0
Salut.
Salvador, és veritat que en Saul té una simpatia per Erc (jo també). Això no vol dir que en siguem militants o que hi tinguem cap relació especial, més enllà d'una certa afinitat en alguns plantejaments.
Em sembla que la gent com tu teniu problemes per entendre-ho, això. Seguint la teoria de Karl Rove, per vosaltres no hi pot haver-hi matisos:
"si no ets dels meus, deus ser dels altres"... Doncs, no, tu, ni dels uns ni dels altres!
A vegades s'utilitza aquest maniqueisme de barretina per a desacreditar opinions que no coincideixen amb la d'un mateix, però el que abusa d'aquest mecanisme d'autodefensa tan barroer acaba autista, cec i sord al que l'envolta. Perque darrera de qualsevol opinió que no sigui estrictament coïncident amb la seva hi veu la mà del teòric enemic.
Menys paranoia, doncs, que ni Erc té tants militants, ni són tan aplicats en la propagació del seu missatge satànic ;-))))
(per cert, en Saül ha escrit, referit a la paritat: "però que frustra la promesa partitat home-dona" )
I les CUP, i el PRC, i el PSAN, i Estat Català...
De fet, tots aquells que es declarin independentistes.
Si algú més vol comptar amb les meves simpaties, ja sap el què ha de fer.
Suposo que en la mateixa posició es troben en Saül i molta altra gent.
1. Aquests altres que cites –CUP, PRC...– haguèssin donat la presidència a Montilla? La teva simpatia a ERC no ha estat corresposta. Em sembla que l'independentisme s'ha quedat orfe, amic.
2. En Saül pot ser simpatitzant d'ERC tranquil·lament, oi, senyor Grifell, policia del pensament? Ja s'afaita fa anys, oi? Queda molt clar de què va i no se n'amaga pas. Endavant Saül.
Els que no són independentistes,voten a altres partits que no són ERC (l'únic que té com a objectiu explícit arribar a tenir una majoria democràtica per fer de Catalunya un Estat a la Unió Europea)
Es pot criticar la estratègia per arribar a aquesta majoria democràtica, però criticar ERC acusant-la de no tenir clar el seu projecte, és una cosa d'imbècils (amb perdó).